Societat

Avui ha arrencat 5x55 Terrassa, un interessant projecte barreja de periodisme, blog i videoblog: es tracta d’una entrevista diària a personatges de Terrassa, amb 5 preguntes per cada un d’ells, i que acabarà just en les properes eleccions. Per als terrassencs serà interessant veure què opinen, que pensen, que ha representat i representa, què volen diverses persones per i de la seva ciutat, Terrassa. Per tothom, també, és interessant també aquesta barreja de periodisme amb un format lleuger, amb preguntes fixades però sense demanar una resposta concreta, perquè permet conèixer més bé la persona entrevistada, sense un guió establert prèviament, i que per tant pot donar peu a respostes i punts de vista que un potser no s’espera o no hi ha pensat… Persones parlant d’altres persones del nostre voltant, sobre temes que ens afecten del nostre voltant… Usar la xarxa global per parlar de temes locals, però alhora expressant preocupacions i anhels de caire universal. ...

L’estructura d’internet no és la d’una xarxa d’ordinadors: és una xarxa de servidors interconnectats, als quals ens connectem amb els nostres dispositius (ordinadors, mòbils) i des d’on ens serveixen contingut o hi aportem el nostre, de manera més o menys centralitzada en uns quants nodes i proveïdors de serveis. Això facilita que, en determinats moments, es pugui tallar l’accés a la xarxa o a determinats serveis, com ha passat ara amb Facebook i Twitter a la revolta egípcia, per exemple, o bloquejar continguts o determinades pàgines, cosa que passa de tant en tant a la Xina. ...

Mentre aquí ens distraiem amb la Llei Sinde, als Estats Units s’ha fet un pas en contra de la neutralitat de la xarxa. I això son males notícies: obrir la porta amb arguments falaços (els de sempre: pèrdua d’ocupació, d’innovació, frè a la llibertat de les empreses) a la possibilitat d’un accés no neutral a la xarxa el que pot aconseguir és realment disminuir el dia de demà la llibertat del ciutadà. ...

Als europeus ens costa molt d’entendre la llibertat amb que es poden tenir, portar i usar armes als Estats Units. Potser va lligat a les seves tradicions i herència cultural: al llegat dels colonitzadors de l’Oest, a la segona esmena de la seva constitució, o fins i tot al seu fort caràcter individual, o a la seva tradició també de defensa aferrissada dels drets individuals dels seus ciutadans enfront de regulacions governamentals. ...

Què ens ha demostrat wikileaks? Que secretitzar qualsevol acció governamental, voler amagar-ho tot al ciutadà perquè se li té por o per equivocades raons il·lustrades (tot per al poble, però sense el poble), no és útil. Augmentar exponencialment el nombre de secrets i, alhora, el conjunt de gent que hi té accés és donar portes obertes a les filtracions. Quina és la solució, doncs? Augmentar també el nivell de paranoia, la repressió, les amenaces o els càstigs per difusió de secrets? No. Aquesta és la solució fàcil i la que, des del punt de vista de les agències i organismes de seguretat, o des de la concepció decimonònica de l’estat com a entitat suprema, s’intentarà imposar. ...

El documental Wikirebels, emès per tv3 fa uns dies, dóna una visió molt entenedora de wikileaks, tant la organització com el fenòmen. Llegint la premsa, sembla que wikileaks sigui Assange (i no és així: sense una xarxa i un grup treballant al darrere, wikileaks no seria ningú ), potser és perquè fins que no hi ha hagut una cara per posar a Wikileaks o, millor dit, no hi ha hagut una notícia escabrosa per relacionar amb algú, el tema no ha saltat a primera plana de tot el món. ...

Elvira Lindo fa un encertat comentari sobre la banalitat a la que ens porta la indústria cultural en el seu afany de rendibilitat. La pregunta és si no ha arribat un punt en que l’autoanomenada indústria cultural o els mass media no son una amenaça per la Cultura, amb majúscula? S’ha de centrar el debat només en el mal que fan internet i les descàrregues a la indústria cultural (que no a la cultura, segurament), o l’ampliem? Perquè no parlem també de la porquería que emeten les televisions? De la premsa polititzada i pamfletaire? De la guionització de la literatura: ritmes trepidants i acció buida de sentit? La culpa de què s’escrigui malament és només dels sms? No té res a veure que es baixi el nivell de l’educació? De que es cridi a la televisió, que emet patrons de comportament? ...

Ja fa temps que representa que les noves tecnologies han arribat als polítics, i qui més qui menys, han fet i fan els seus intents amb blogs, twitters, facebooks i qualsevol altre eina 2.0 que sigui molt, molt social, amb honroses excepcions i discutible èxit i continuitat. Però no és intenció d’aquest post parlar d’això. Ara sembla que hi ha part de la societat que s’implica en el diàleg polític, i comencen a sortir noves eines i maneres de seguir les properes eleccions del dia 28 de novembre, més properes al ciutadà i que poden generar i evidenciar debat, si més no a la xarxa. ...

f 1 Allò que costa molt de construir i es perd en un moment. 2 Allò que una vegada es trenca mai torna a quedar com en un principi. Comments: serdemar - Nov 5, 2010 Supongo que alguien ha perdido tu confianza o tu has perdido la confianza de alguien, en cualquiera de los dos casos es doloroso, lo siento. Manel - Nov 0, 2010 Puede aplicarse tanto al terreno personal, como al político, al económico… En unos casos es doloroso, en los otros triste, decepcionante… ...

Fa ja un temps parlàvem de com d’important era participar en la conversa global, tenir una veu en la societat digital. Nosaltres, però, parlàvem de blogs, de planets i d’agregadors, de converses i intercanvis d’opinions, de reflexions i d’ampliar els nostres horitzons, els de qualsevol que volgués participar en aquesta famosa conversa. Avui en dia la conversa ja s’ha fet global, s’ha popularitzat i s’ha estès. Però d’una manera que no ens pensàvem, potser: facebooks, tuentis, twitters, i serveis similars han extès (que no ocupat) els límits de la conversa, temporal i formalment, en contingut i en qualitat. ...