Societat

Elvira Lindo fa un encertat comentari sobre la banalitat a la que ens porta la indústria cultural en el seu afany de rendibilitat. La pregunta és si no ha arribat un punt en que l’autoanomenada indústria cultural o els mass media no son una amenaça per la Cultura, amb majúscula? S’ha de centrar el debat només en el mal que fan internet i les descàrregues a la indústria cultural (que no a la cultura, segurament), o l’ampliem? Perquè no parlem també de la porquería que emeten les televisions? De la premsa polititzada i pamfletaire? De la guionització de la literatura: ritmes trepidants i acció buida de sentit? La culpa de què s’escrigui malament és només dels sms? No té res a veure que es baixi el nivell de l’educació? De que es cridi a la televisió, que emet patrons de comportament? ...

Ja fa temps que representa que les noves tecnologies han arribat als polítics, i qui més qui menys, han fet i fan els seus intents amb blogs, twitters, facebooks i qualsevol altre eina 2.0 que sigui molt, molt social, amb honroses excepcions i discutible èxit i continuitat. Però no és intenció d’aquest post parlar d’això. Ara sembla que hi ha part de la societat que s’implica en el diàleg polític, i comencen a sortir noves eines i maneres de seguir les properes eleccions del dia 28 de novembre, més properes al ciutadà i que poden generar i evidenciar debat, si més no a la xarxa. ...

f 1 Allò que costa molt de construir i es perd en un moment. 2 Allò que una vegada es trenca mai torna a quedar com en un principi. Comments: serdemar - Nov 5, 2010 Supongo que alguien ha perdido tu confianza o tu has perdido la confianza de alguien, en cualquiera de los dos casos es doloroso, lo siento. Manel - Nov 0, 2010 Puede aplicarse tanto al terreno personal, como al político, al económico… En unos casos es doloroso, en los otros triste, decepcionante… ...

Fa ja un temps parlàvem de com d’important era participar en la conversa global, tenir una veu en la societat digital. Nosaltres, però, parlàvem de blogs, de planets i d’agregadors, de converses i intercanvis d’opinions, de reflexions i d’ampliar els nostres horitzons, els de qualsevol que volgués participar en aquesta famosa conversa. Avui en dia la conversa ja s’ha fet global, s’ha popularitzat i s’ha estès. Però d’una manera que no ens pensàvem, potser: facebooks, tuentis, twitters, i serveis similars han extès (que no ocupat) els límits de la conversa, temporal i formalment, en contingut i en qualitat. ...

Demanar-se, com fa El País, si el powerpoint ens torna més tontos o no pot ser útil per guanyar lectors, però amaga una mica el fons de la qüestió, que és sino estem perdent la capacitat de redactar, de crear i mantenir un discurs. El powerpoint pot ser el símptoma (espectacular, però simptoma ), però no és el causant del mal. Com a molt, el pot agreujar. Sí que és veritat que hi ha moltes xerrades o exposicions que no son més que repeticions del que es diu a les diapositives, i que hi ha vegades que no aporten res. ...

Fa dos dies parlava de l’especialització de continguts, o de marques específiques suportades per capçaleres de diaris importants, com a vies possibles perquè els diaris de paper sobrevisquin en aquest món saturat d’informació però mancat, alhora, de coneixement. Avui m’assabento, via l’escacc, que The Independent llençarà en breu un nou diari de qualitat a 20 penics, complementari del principal i amb continguts de qualitat: serà interessant seguir aquesta aposta, veure com funciona i com respon el públic, què n’esperen els editors i quins marges s’han marcat, si és un pilot per una transformació mes profunda del diari matriu o bé una capçalera que evolucionarà amb sentit propi. ...

Que a un de cada quatre catalans li sigui igual viure en una dictadura que en una democràcia no és només una falta del nostre sistema democràtic, és un error com a poble i un greu problema d’amnèsia. Tan adormits estem?

Què diferencia a l’entès del xerrameca? L’entès és aquella persona que t’avança per on aniran els trets, o perquè algunes coses són com són, o fins i tot et dóna noves visions del que hi ha i del que es cou. Sentir algú que sap explicar-se així és un plaer: sembla que et faci participar de la seva saviesa, del seu coneixement. Últimament he pogut escoltar un parell de xerrades, i el que em meravella és la capacitat d’aquestes persones de transmetre allò que t’estan explicant, i, sobretot, de fer-lo creïble. Però com el fa creïble, com li dóna veracitat al seu discurs? Què el fa guanyar la teva confiança, què hi ha de més que unes frases ben ordenades o un discurs ben construït? Què diferencia, doncs, l’entès del xerrameca? ...

Què es guanya fent una vaga que afecta milers de persones i no respecta serveis mínims? De veritat que no veuen que aturar les línies de tren de Vallès i Llobregat en hores punta no beneficia ningú? Se m’escapen els avantatges que hi pugui haver: senzillament, es perd de vista que és un servei públic, i que no em vinguin amb retòriques combatives sobre la necessitat de fer-ho per doblegar l’empresari. No m’ho crec. És un recurs fàcil a la força, a aprofitar-se d’una posició de poder, una posició tremendament egoïsta. I no son els primers a fer-ho, però si podrien haver estat els primers a veure que hi ha altres formes de fer vaga i protestar, i guanyar-se la simpatia, i no l’enuig (per dir-ho suau) de la gent. ...

Totalment d’acord amb el que diu en Félix Ares, director del Kutxaespacio de la Ciencia, avui a El País: […] Facebook está creando islas de conocimiento que se parecen mucho a una secta, porque sólo se habla con los que tienen tus mismas ideas. Lo bueno es la hibridación de ideas, hablar con los que piensan cosas diferentes. Ell cita Facebook, però es pot estendre a qualsevol xarxa social que t’ajudi a “filtrar” continguts o idees afins o semblants a les teves. ...