Ahir anant pel carrer vaig veure unes quantes “rojigualdas” penjant dels balcons, i el primer que em va venir al cap va ser una reacció política per la sentència de l’Estatut… què estrany, perquè, per contra, no es veia cap senyera penjant… poc després, però, vaig caure: per la nit jugava la “roja”, banderes explicades (un no és futbolero, ja ho haureu notat)… Després, per la nit, en guanyar el partit Espanya, van començar a sonar petards de celebració i claxons. ...
D’acord, el Tribunal Constitucional ha tombat finalment alguns articles sencers de l’Estatut aprovat fa no-res, i n’ha mig tombat uns quants. Personalment, em toca els nassos, i molt, que ho hagin fet a partir d’un recurs del PP que s’omple la boca de l’interès nacional, de vetllar per la Constitució (que alguns d’ells no volien) i que ara voldrà passar pàgina dient que cal parlar de coses realment importants. I això és important. És important no només per poder definir-nos nosaltres mateixos com a nació, si no perquè han tirat per terra allò aprovat per referèndum, pel que això significa. Potser m’ho prenc massa a pit, però uns quants senyors han decidit que jo no puc decidir com em defineixo. I aquest és només el primer dels recursos interposats contra l’Estatut, encara en queden uns quants, no cal oblidar-ho. ...
Una llengua rica no és una llengua uniforme: les diferents parles que la componen reflecteixen diferents caràcters i maneres de ser, i no s’ha de confondre una norma reguladora amb una norma uniformitzant, ni una variant més parlada amb la més correcta. Als que parlem un català central això de vegades ens costa entendre-ho.
Un article de la revista Time explora quins camins poden seguir les grans cases d’enregistrament per fer front a la baixada de vendes: nous models de distribució, venda on-line, suscripcions, valors afegits, multimèdia, seguir les línies d’iTunes o Spotify… És interessant veure que hi ha idees per intentar renovar el model econòmic més enllà del recurs a la pataleta o les tècniques estil SGAE, però la clau està en saber reconèixer que no es poden aplicar les regles del món analògic, basat en suports físics (escassetat de recuros), al món digital, distribuït i fàcilment reproduïble per naturalesa pròpia. ...
Ja és oficial: Ascó presentarà candidatura per tal que s’hi faci el famós MTC, el magatzem de residus nuclears centralitzat, un assumpte del que els mitjans d’informació n’han anat ben plens aquests dies. I això és precisament el que em xoca: tant com s’ha informat d’actes, assembles, declaracions de polítics i contradeclaracions, de pressupostos i plans, encara continuava tenint la sensació de no estar informat del tot, de no saber pros i contres del magatzem, o del perquè de la candidatura. ...
Encertadíssim el canvi que proposa en David per saber qui som: no es tracta tant de saber qui ets (estudis, feines anteriors) sino què has fet: això em donarà una idea del que em pots aportar, de la teva vàlua, del que saps fer. Quantes vegades no ens trobem amb gent amb uns currículums impressionants, una formació que sembla fora de sèrie, i que en realitat no tenen la més mínima iniciativa o ganes de treballar? ...
David de Ugarte fa una reflexió interessant sobre els mapes de distribució de la grip porcina: els itineraris de contagi son els itineraris que segueixen les xarxes socials (els camins d’arribada depenen d’aquestes xarxes), i els mapes lingüistics configuren xarxes, contactes i moviments a través d’aquestes xarxes. Això es pot extendre a qualsevol altre xarxa social, i seria interessant veure com estan relacionades aquestes xarxes amb, per exemple, la immigració, com això afecta als diferents origens de la immigració de cada país, i de cada zona de cada país. Si bé la història i la proximitat lingüística i cultural (imperis passats, colonialisme) pot tenir molt a veure en un principi i a gran escala, què podriem aprendre si apliquem aquests coneixements a petita escala, si busquem les xarxes socials de cada grup immigrat? Tampoc cal gaire lluny: el flux de la immigració andalusa a Catalunya durant el segle XX és ben conegut, però mirat amb més detall segur que podem establir petits sufluxes de població d’origen andalusa a població d’origen catalana. ...
Caminant per la muntanya amb la filla i un nebot ens creuem amb un parell d’excursionistes que van en sentit contrari: com és costum, ens saludem. Fa fred, ha nevat i hi ha boira, així que no hem trobat ningú més al camí. El nebot em diu que sempre li ha estranyat que quan et trobes algú a muntanya el saludis, encara que no el coneguis de res i li intento explicar que és un costum, que és de bona educació i que no costa res, ben mirat, fins i tot pot ser una declaració d’intencions en un lloc solitari: “Hola, no pretenc cap cosa rara, segueixo el meu camí”. ...
Ens estem tornant uns animals de consum: hem passat de comprar coses que necessitem a necessitar comprar coses. No tinc clar com s’ha provocat el canvi, però si que és un sistema pervers: tota l’economia es basa en el consum, així que quan no n’hi ha, res no funciona. Això sembla normal, però no ho és tant quan aquest consum es basa en productes sobrevaluats o no necessaris, però que entren dintre de la roda del mercat i es converteixen en peces bàsiques de l’engranatge, sense les quals res no funciona. ...
Pot representar la colonització d’un nou planeta la oportunitat per crear una nova societat, amb unes bases i unes estructures de poder totalment diferents, unes relacions socials i laborals i una economia no basades en el guany purament econòmic? Aquests són alguns dels aspectes que Kim Stanley Robinson explora en la seva monumental trilogía de Mart de (Marte Rojo, Marte Verde i Marte Azul). Amb l’excusa de la colonització i la terraformació del planeta vermell, Stanley Robinson planteja la possibilitat de començar de nou, la creació d’un nou sistema de govern diferent dels actuals i d’una economía de mercat dominada per models cooperativistes, una societat amb relacions laborals i personals diferents, no dominades pel materialisme del jo tinc sino pel fet del jo dic, del jo faig, del que penso i com actuo. ...