Societat

D’una banda, través de la xarxa es construeix, a poc a poc, una nova societat deslocalitzada, global i oberta. De l’altra, els estats segueixen compartimentant el territori, dividint-lo, separant les seves ciutadanies de les altres per línies invisibles, aplicant un concepte de societat, poble o país propi del segle XIX quan el context està canviant, si no ho ha fet ja. Com apropar el concepte de societat en xarxa als estats territorials? Com adaptar aquestes estructures geo-polítiques als canvis socials que han de venir? ...

Fins ara, els perfils i la manera de ser de les grans personalitats ens han vingut donats per la seva obra escrita: articles, llibres, cartes… ocasionalment, algun diari personal o la aparició d’un feix de cartes desconegudes ens han donat més llum (o més ombres) sobre el personatge en qüestió. En general, però, són textos meditats, reflexionats, fàcilment traçables i que només alguns escrivien. Però en l’era de les comunicacions digitals i instàntanies, tot això canvia. Gairebé tothom deixa un rastre escrit, moltes vegades poc o gens reflexionat -pura brossa bí­tica-, en diferents mitjans, la informació es multiplica i es fragmenta, les relacions augmentes i també el rastre que deixen… com investigaran els historiadors del futur aquestes relacions, com establiran el perfil de les personalitats, com estudiaran l’epistolari digital? Hauran de repassar correus electrònics, blogs, xats, twitters, jaikus i demés? Les lleis de privacitat els ho permetran? Es trobaran discs perduts amb arxius de correus electrònics desconeguts? Com sabran quins son els missatges originals i no simples còpies o impostures? ...

En Josep Maria Quintana cita un error que moltes vegades tenim els catalans: confondre el català només amb Catalunya. La fira de Frankfurt ha estat un aparador excel·lent per la cultura catalana, però la cultura catalana no es fa només a Catalunya, també es fa a les Illes, al País Valencià, a Andorra… i convé no oblidar-ho: la llengua i la cultura son un patrimoni comú, un element d’unió, sense cap “primus inter pares”. ...

El dia 26 de setembre sortia a la venda el nou diari “Público”, el 2 d’octubre “La Vanguardia” actualitzava el disseny i el format, i ara veig que “El País” també anuncia canvis per al proper 21 d’octubre, sembla que més profunds que els de La Vanguardia. Coincidència o no, moviments preparats que cauen en les mateixes dates o bé reaccions a nous jugadors, sembla que alguna cosa s’està movent en el panorama de la premsa generalista d’abast estatal (de part d’ell: La Razón, ABC i El Mundo sembla que no canvien). ...

Els mitjans on-line ara tenen gairebé sempre un apartat de més informació o articles relacionats, però fins a quin punt son realment una ampliació de la informació aquests apartats? Aquests apartats acostumen a donar un marc geogràfic de la notícia (dades del paí­s o països implicats), i les últimes notícies relacionades amb aquell afer o amb l’entorn geogràfic, però això és suficient? Si, per exemple, en determinat lloc passa un fet, quina informació de més m’aporta saber la capital, la moneda, el president o la població? I de les notícies relacionades, quin criteri segueixen per relacionar-les? Em seria més útil que m’expliquessin el context de la notícia, perquè es produeixen aquelles lluites i dintre de quina situació sòcio-econòmica o polí­tica s’emmarquen, però això moltes vegades no passa. ...

En el nostre context geogràfic, els estats-nació han servit per cohesionar una societat, fer-la avançar i donar un seguit d’avantatges socials, però també han servit com elements d’uniformització i separació, imposant un seguit de fronteres infranquejables i invisibles, elements separadors que trenquen un continuum de comunicació. Si actualment ens podem comunicar amb més facilitat que mai, podem establir xarxes socials independents de l’entorn geogràfic, i podem identificar-nos per allò que diem, i no per allà on estem, podem parlar com vulguem i redefinir-nos continuament, no comencen a perdre sentit aquests estats-nació en aquest nou context? ...

No tothom està d’acord amb els avantatges que la web 2.0 ha de portar: desplaçar el centre d’atenció dels mass-media cap als usuaris, la conversió d’aquests en plataformes d’emissió, en canals de dades, la interconnexió entre la informació produida per la gent i la intel·ligència comunitària que això pot suposar, o l’establiment de xarxes de confiança i per tant l’ampliació de les nostres fonts d’informació, entre d’altres. Andrew Keen (AfterTV) ha publicat un manifest a la xarxa sobre la web 2.0: The Anti Web 2.0 Manifesto, on exposa el que segons ell poden ser les nefastes conseqüències d’aquest canvi. ...

En un article a El País, Javier Rodriguez Zapatero (president de Yahoo! España), fa una aproximació a la idea de micopoder(1), que es pot definir com un desplaçament del poder des dels cercles habituals de decisió (polítics, econòmics) cap als ciutadans gràcies a les noves tecnologies. Dins d’aquest concepte, l’autor hi barreja tant el “periodisme ciutadà”, els blogs, wikis o d’altres eines socials, xarxes socials mateixes, elements de swarming com la convocatòria d’algunes manifestacions o el poder que els consumidors poden tenir si s’organitzen per exemplificar com aquest poder (o part d’ell) passa de les estructures tradicionals a la societat. ...

És un fet que a Internet podem trobar més informació que en d’altres llocs, més diversa, amb menys censura, contrastar-la, enllaçar-la, comentar-la… també trobem serveis de qualitat, a cap o baix cost, i la combinació de serveis i informació, i la facilitat de les eines existents per trobar ambdues coses creen una competitivitat per oferir productes que només sembla beneficiar al navegant/consumidor, en definitiva, ens dóna més llibertat per trobar allò que busquem, sigui informació, serveis o productes. ...

A l’anterior apunt ja he explicat que últimament no he tingut ni gaire temps per escriure ni gaire temps per llegir el que d’altres escriuen. Tot i així, he anat seguint el que he pogut i també m’he mantingut al dia amb les edicions digitals dels diaris. I això, precisament, llegir alhora els meus dos tipus de fonts d’informació (els tradicionals diaris -ara “adaptats” al nou mitjà- i els nous weblogs) m’han fet constatar que em refio més de d’allò que escriuen als blocs que no pas d’allò que escriuen als diaris. ...