Nicholas Carr es demanava a la revista The Atlantic si Google (volent dir la xarxa) està afectant a la nostra manera de llegir. David de Ugarte, per la seva banda, ho analitza des del punt de vista de la cultura de tradició catòlica i llatina, contraposant-ho a la visió portestant de Carr. El que segueix intenta ser una aportació al text d’en David, un altre punt de vista (inicialment era un comentari al seu bloc): ...
Es pot confiar en algú que en un determinat moment et diu una cosa i una estona després et diu totalment el contrari, o que amb una mà et dóna una llepolia mentre amb l’altra et clava un mastegot? Què en pensem, d’algú que es queixa que no li fan cas però que, quan parla, diu coses que ningú no entén o que estan fora de lloc? Algú li farà cas? ...
L’encariment del petroli no significarà només una pujada dels preus de les benzines o dels seus productes derivats. De fa anys el model urbanístic s’ha adaptat a la facilitat de mobilitat de la societat actual i proliferen els models dispersos d’urbanisme, siguin urbanitzacions aïllades o enganxades al nucli urbà, on has de disposar de vehicle per desplaçar-te per a la més mínima necessitat. Ara es comença a parlar del problema del transport: sostenibilitat, rendibilitat, competitivitat… però el problema no és només substituir el cotxe per mitjans públics o per mitjans sostenibles privats, si no que el canvi ha de ser més de fons. ...
Noves formes de control sobre el tràfic de xarxa i una notícia apareguda al País sobre diferents formes, sinó oposades, de gestionar la cultura, em porten al cap un text de Jacques Attali: En general, es passarà del dret de compra al dret d’accés. En particular, la desmaterialització de la informació farà més fàcil passar de la propietat de les dades a l’ús la qual cosa permetrà un major accés a la cultura, a l’educació i a la informació. Cada cop serà més difícil mantenir el control sobre la propietat intel·lectual. […] ...
Europa promociona el multilingüisme i la riquesa idiomàtica del continent, tot i que, per raons pràctiques, l’ús habitual es limiti a unes quantes llengües de treball. Un article d’El País fa esment a aquesta qüestió i a un estudi fet per Amin Maalouf i d’altres (versió anglesa en pdf), i ho relaciona amb la pèrdua de pes de l’espanyol enfront d’altres llengües. La necessitat d’apropar-se als ciutadans i parlar en les seves llengües, la necessitat d’aprendre algun idioma que no sigui l’anglès per a comunicar-se (la “llengua personal adoptiva”), la riquesa cultural dels diferents idiomes del continent enfront de l’ús d’un sol idioma son fets a destacar també. ...
Via Flaneuse arribo a Remixing cities, un interessant treball on es discuteix com es poden implementar al món físic, a la nostra societat, idees, conceptes i lliçons nascudes a la xarxa. Quina és la diferencia entre la societat que ens trobem a la xarxa i la real? La societat a la xarxa s’autoorganitza, és flexible i proactiva i busca solucions als seus problemes, discuteix i aporta, construeix més que destrueix. La societat real té un ordre imposat, inestable, que no s’adapta bé als canvis, les organitzacions i les solucions responen moltes vegades no als interessos dels propis integrants del grup social si no a les directrius donades des de la part superior de la piràmide, directrius que poden ser estàndars i suficientment amplies com per adaptar-se a diferents situacions però que no resolen realment cap d’elles. ...
D’una banda, través de la xarxa es construeix, a poc a poc, una nova societat deslocalitzada, global i oberta. De l’altra, els estats segueixen compartimentant el territori, dividint-lo, separant les seves ciutadanies de les altres per línies invisibles, aplicant un concepte de societat, poble o país propi del segle XIX quan el context està canviant, si no ho ha fet ja. Com apropar el concepte de societat en xarxa als estats territorials? Com adaptar aquestes estructures geo-polítiques als canvis socials que han de venir? ...
Fins ara, els perfils i la manera de ser de les grans personalitats ens han vingut donats per la seva obra escrita: articles, llibres, cartes… ocasionalment, algun diari personal o la aparició d’un feix de cartes desconegudes ens han donat més llum (o més ombres) sobre el personatge en qüestió. En general, però, són textos meditats, reflexionats, fàcilment traçables i que només alguns escrivien. Però en l’era de les comunicacions digitals i instàntanies, tot això canvia. Gairebé tothom deixa un rastre escrit, moltes vegades poc o gens reflexionat -pura brossa bítica-, en diferents mitjans, la informació es multiplica i es fragmenta, les relacions augmentes i també el rastre que deixen… com investigaran els historiadors del futur aquestes relacions, com establiran el perfil de les personalitats, com estudiaran l’epistolari digital? Hauran de repassar correus electrònics, blogs, xats, twitters, jaikus i demés? Les lleis de privacitat els ho permetran? Es trobaran discs perduts amb arxius de correus electrònics desconeguts? Com sabran quins son els missatges originals i no simples còpies o impostures? ...
En Josep Maria Quintana cita un error que moltes vegades tenim els catalans: confondre el català només amb Catalunya. La fira de Frankfurt ha estat un aparador excel·lent per la cultura catalana, però la cultura catalana no es fa només a Catalunya, també es fa a les Illes, al País Valencià, a Andorra… i convé no oblidar-ho: la llengua i la cultura son un patrimoni comú, un element d’unió, sense cap “primus inter pares”. ...
El dia 26 de setembre sortia a la venda el nou diari “Público”, el 2 d’octubre “La Vanguardia” actualitzava el disseny i el format, i ara veig que “El País” també anuncia canvis per al proper 21 d’octubre, sembla que més profunds que els de La Vanguardia. Coincidència o no, moviments preparats que cauen en les mateixes dates o bé reaccions a nous jugadors, sembla que alguna cosa s’està movent en el panorama de la premsa generalista d’abast estatal (de part d’ell: La Razón, ABC i El Mundo sembla que no canvien). ...