Societat

Els mitjans on-line ara tenen gairebé sempre un apartat de més informació o articles relacionats, però fins a quin punt son realment una ampliació de la informació aquests apartats? Aquests apartats acostumen a donar un marc geogràfic de la notícia (dades del paí­s o països implicats), i les últimes notícies relacionades amb aquell afer o amb l’entorn geogràfic, però això és suficient? Si, per exemple, en determinat lloc passa un fet, quina informació de més m’aporta saber la capital, la moneda, el president o la població? I de les notícies relacionades, quin criteri segueixen per relacionar-les? Em seria més útil que m’expliquessin el context de la notícia, perquè es produeixen aquelles lluites i dintre de quina situació sòcio-econòmica o polí­tica s’emmarquen, però això moltes vegades no passa. ...

En el nostre context geogràfic, els estats-nació han servit per cohesionar una societat, fer-la avançar i donar un seguit d’avantatges socials, però també han servit com elements d’uniformització i separació, imposant un seguit de fronteres infranquejables i invisibles, elements separadors que trenquen un continuum de comunicació. Si actualment ens podem comunicar amb més facilitat que mai, podem establir xarxes socials independents de l’entorn geogràfic, i podem identificar-nos per allò que diem, i no per allà on estem, podem parlar com vulguem i redefinir-nos continuament, no comencen a perdre sentit aquests estats-nació en aquest nou context? ...

No tothom està d’acord amb els avantatges que la web 2.0 ha de portar: desplaçar el centre d’atenció dels mass-media cap als usuaris, la conversió d’aquests en plataformes d’emissió, en canals de dades, la interconnexió entre la informació produida per la gent i la intel·ligència comunitària que això pot suposar, o l’establiment de xarxes de confiança i per tant l’ampliació de les nostres fonts d’informació, entre d’altres. Andrew Keen (AfterTV) ha publicat un manifest a la xarxa sobre la web 2.0: The Anti Web 2.0 Manifesto, on exposa el que segons ell poden ser les nefastes conseqüències d’aquest canvi. ...

En un article a El País, Javier Rodriguez Zapatero (president de Yahoo! España), fa una aproximació a la idea de micopoder(1), que es pot definir com un desplaçament del poder des dels cercles habituals de decisió (polítics, econòmics) cap als ciutadans gràcies a les noves tecnologies. Dins d’aquest concepte, l’autor hi barreja tant el “periodisme ciutadà”, els blogs, wikis o d’altres eines socials, xarxes socials mateixes, elements de swarming com la convocatòria d’algunes manifestacions o el poder que els consumidors poden tenir si s’organitzen per exemplificar com aquest poder (o part d’ell) passa de les estructures tradicionals a la societat. ...

És un fet que a Internet podem trobar més informació que en d’altres llocs, més diversa, amb menys censura, contrastar-la, enllaçar-la, comentar-la… també trobem serveis de qualitat, a cap o baix cost, i la combinació de serveis i informació, i la facilitat de les eines existents per trobar ambdues coses creen una competitivitat per oferir productes que només sembla beneficiar al navegant/consumidor, en definitiva, ens dóna més llibertat per trobar allò que busquem, sigui informació, serveis o productes. ...

A l’anterior apunt ja he explicat que últimament no he tingut ni gaire temps per escriure ni gaire temps per llegir el que d’altres escriuen. Tot i així, he anat seguint el que he pogut i també m’he mantingut al dia amb les edicions digitals dels diaris. I això, precisament, llegir alhora els meus dos tipus de fonts d’informació (els tradicionals diaris -ara “adaptats” al nou mitjà- i els nous weblogs) m’han fet constatar que em refio més de d’allò que escriuen als blocs que no pas d’allò que escriuen als diaris. ...

La campanya de les presidencials franceses, la “política” que duen els germans Kaczynski a Polònia, les manifestacions del PP a Espanya… tothom es tanca en banda i reivindica el control fronterer, s’autoanomenen salvaguardes de la identitat nacional i defensos dels valors patris, criden a la “integració” dels nouvinguts… Com més es generalitza el fenòmen de les migracions (no només del tercer món al primer món, també entre països del primer món hi ha moviments), més semblen tancar-se les societats receptores: aquells que com a única evolució enfront dels canvis proposen l’immobilisme semblen prosperar: és la por al desconegut, el que no ens toquin el que tenim? ...

L’elecció per part de la revista Time de l’internauta com a persona de l’any va provocar comentaris i més comentaris a la blogosfera, en tots els idiomes. A la pròpia revista hi van arribar cartes i cartes donant suport a la decisió i d’altres mostrant el seu desacord, l’argument majoritari d’aquestes últimes era que un usuari anònim, una persona corrent, en definitiva, no és prou important per rebre aquest nomenament, alguns en deien que era un sí­mptoma de l’egoïsme imperant en el nostres temps… Sí­ que és un sí­mptoma, però de que els temps canvien: de que ens comencema a moure, de que les nostres decisions són importants, que no som només part d’una massa, som un conjunt d’individualitats, que és molt diferent. La xarxa és només una eina. ...

Breu: Qui ho diria, que de vegades la política, la literatura i la informàtica estiguin tant a prop: si “La servitud voluntària” d’Étienne de la Boétie reflecteix d’allò més bé l’ideari del software lliure, “El príncep”, de Maquiavel, sembla que sigui la guia d’actuació de determinades megacorps. Caldrà fer-hi una rellegida.

Se suposa que cada vegada estem més informats: cadenes de notícies de 24 hores a la televisió o a la ràdio, més premsa escrita i d’accés més fàcil: diaris gratuits de fàcil lectura (d’abast local o nacional), versions reduides, per imprimir, d’edicions digitals de diaris de pagament, panells informatius als autobusos o a les parades de metro… notícies i més notícies, a tota hora i en qualsevol lloc. Però aquest és un esquema repetitiu i enganyós: les mateixes noticies repetides cada mitja hora o cada cinc minuts, o cuinades i filtrades per llegir-les ràpidament en un trajecte de transport públic o fent un cafè ràpid. Tenim la sensació d’estar més informats, però només estem més saturats de la mateixa informació, repetida i repetida, i ens acostumem a escoltar, llegir, consumir informació ràpida, i aquí­ ens quedem. fast-info. ...