Societat

Té raó en Pere quan diu,parlant de la política lingüística de la Unió Europea, que és absurd i insostenible que els documents oficials s’hagin de traduïr a 22 llengües diferents. Però això és des d’un punt de vista pràctic, funcional, d’optimització de recursos, si així li volem dir. I, per desgracia, això no és el que trobem moltes vegades en política, i, menys encara, quan toquem temes tan delicats com els orgulls nacionals. Aquí s’aplica la versió lingüístico-continental del café-para-todos, no fos cas que se’ns ofenguin uns perquè no els traduim els seus documents mentres a d’altres si i perilli així la construcció europea. ...

L’Arnau comenta un tema interessant, el de l’ús del software a l’Administració Pública i com aquest pot fer que els ciutadans tinguin més control sobre les seves dades (dades gestionades per l’Administració però que ens pertanyen a cada un de nosaltres). Moltes vegades quan parlem d’usar software lliure a l’Administració pensem en màquines amb Linux, servidors Apache, Open Offices i coses per l’estil, és a dir, el que un posaria a una oficina normal i corrent. I és un començament, un bon començament, però caldria anar més enllà. ...

Sovint sentim a parlar de fractura digital, i per il·lustrar el tema es donen números i més números (índex de penetració d’internet a les llars, ús de la xarxa i les noves tecnologíes, diversos índex d’ús i funcionament de la xarxa, número d’ordinadors per habitant, connexions per 1000 habitants, etc…) i es van fent campanyes (normalment no gaire exitoses) per intentar reduir-la. Aquesta és la fractura digital que podríem anomenar vertical, la que permet o no accedir a la xarxa, la que està relacionada amb la infrastructura i el maquinari. ...

Fa un temps vaig llegir “El origen perdido”, de Matilde Asensi. Sense entrar en gaires consideracions més, el llibre no em va produir ni fred ni calor, un best seller més, que barreja ingredients a l’ús: unes gotetes de joventut, un imperi perdut i exòtic (l’inca), del qual encara queden restes, tant arqueològiques com culturals, i uns quants tocs de misteri més o menys coneguts (el mapa de Piri Reis, el possible significat dels quipus…) Com dic, ni fred ni calor. No semblava més que el producte d’una escriptora que s’ha documentat (amb més o menys fortuna) i que hi ha posat imaginació de la seva part. ...

D’on han sortit els suïcides de Londres? Ara ja se sap que els suicides dels atemptats de Londres eren gent nascuda al país. Gent que ha crescut dins la societat a la que ha atacat, amb una vida aparentment normal, apreciada per la seva comunitat, integrats al veïnat, amb contacte (o vivint) amb la seva família, joves, sense problemes econòmics i amb perspectives de futur. Aquesta imatge no ens quadra amb la (tòpica) del terrorista que prové d’un país musulmà empobrit o en guerra, i que s’amaga entre la comunitat immigrant del seu pais. ...

Des dels atemptats del proppassat dia 7, la premsa ha anat informant de l’evolució de les investigacions, ha donat dades numèriques i estadístiques, ha publicat plànol, mostrat fotografies… en resum, ha fet de cronista dels fets. També s’han publicat editorials i columnes d’opinió, anàlisi i elucubracions sobre els terroristes, el seu origen, etc… No és poc, però hi ha moments en que aquestes informacions semblen escasses (i no em refereixo a publicar dades sobre el número de víctimes minut a minut o mostrar imatges dels llocs) i, fins i tot, repetitives (anàlisis dels atemptats, butlletins de les autoritats, opinions dels experts) perquè moltes d’elles són similars. Falta qualitat, i aquesta es supleix moltes vegades amb quantitat. ...

En Mor parla d’un article d’opinió sobre Internet aparegut a “La Vanguàrdia”, article que no deixa gaire ben parada la originalitat o la creació a la xarxa, a més d’altres punts tampoc no gaire positius. Mor parla de desinformació o desconeixement, i en Pere parla directament de tecnofobia. Sigui quin sigui el motiu o la intenció, per ser un article d’opinió fa unes asseveracions molt rotundes, sembla més que expliqui una noticia que no pas que expressi una postura. L’autora parla d’una caracterí­stica d’internet com de la “casi total ausencia de control”, i dóna a entendre que això és un problema, doncs no hi ha filtres de la informació. Greu error, aquest. Primer perquè si que hi ha filtres (xarxes de confiança, fòrums on debatre, eines de cerca), només que te’ls has de fabricar tú mateix, no te’ls donen fets, i segon, perquè aquests mateixos filtres que et fabriques a la xarxa també et poden servir fora d’aquest entorn: O potser no sabem quan llegim un diari quina tendència té, quina cadena de televisió o ràdio estem veient o escoltant o quina revista comprem? Potser és que aleshores ens empassem tot el que diuen? No contrastem? Molts si que ho fem, i és una pràctica molt sana per l’intel.lecte, de ben segur. I en quant a que els continguts d’internet són de prestat, és que potser els dels mitjans de comunicació “tradicionals” no ho són, moltes vegades? Agències de noticies, informacions no confirmades, errors en les estimacions, comentaris dels propis redactors o presentadors al mig d’una noticia… Què li va passar, al NY Times, amb el redactor que s’inventava continguts de la guerra d’Irak? Informació contrastada, diem? ...

Sembla que el govern assumeix que Espanya està molt endarrerida en quant a tecnologies de la Informació, i que hi vol posar remei. Un informe fet pel CATSI demana més implicació de l’executiu per resoldre aquest retard, que no pot portar més problemes de cara al futur, i marca dues línies a seguir: financiació i administració electrònica. Fins aqui ho trobo coherent. D’una banda, perquè no tinc clar que el govern pugui fer gaires coses més que invertir diners de diferents maneres (incentius fiscals, financiacions) i de l’altra, perquè ha de predicar amb l’exemple i ofereir continguts i serveis de qualitat. Apropar-nos a serveis com el de l’Agència Tributària, i allunyar-nos de castells a l’aire com l’inicial administracion.es o el todos.es, que no explicaven res i semblaven més un tapar forats de cara a la clientela. I si s volen acabar de fer les coses ben fetes, que apostin pel software lliure, per projeces que incideixin en el petit teixit tecnològic local, que deixin beneficis econòmics, tecnològics, educatius i empresarials al propi país. D’aquesta manera invertiran inteligentment els cèntims. Com a bon exemple d’això ens podem trobar la comunitat d’Extremadura amb la seva distribució Linex. Podíen haver fet un super-contracte amb una megacorp, però van decidir invertir aquests diners d’una altra manera més inteligent, obtenint a canvi un producte controlat per ells, fet a mida per a ells, per gent del país, i, de rebot, una bona i merescuda fama. Qui hagués dit, fa uns anys, que Extremadura serviria d’exemple d’aplicacions informàtiques? ...

A vegades, un no sap si és millor fixar-se en les coses i preocupar-se, o viure ignorant o sense fer-ne cas. Cito unes quantes noticies aparegudes només en dos dies, en aquest cas al diari “El País”. Les ordeno per dia i pàgina: El 19,4% del agua se pierde en fugas de la red de distribución. Cataluña, Murcia y Valencia, entre las comunidades con más porcentaje de pérdidas. (El País, dijous 16 de juny, pàg. 33.) Catalunya perd un 25,3%, València un 26,3% i Múrcia un 30 %. ...

I ara que els francesos han dit que no a Europa, ara que un dels fundadors de la Unió no ha estat prou europeista, que s’ha de fer? Què ha de fer la europeí­ssima Espanya, que va ser la primera en aprovar-la mitjançant un referèndum? Queda desautoritzada, en ridí­cul, per ser més papista que el Papa? Ni Espanya queda desautoritzada o en ridí­cul, ni s’enfonsarà Europa o desapareixerà la Unió perquè els francesos hagin dit que no. Això queda clar. El perquè els francesos han dit que no, ja ho comenta prou bé en Pere, que ho interpreta en clau interna. ...