Societat

D’on han sortit els suïcides de Londres? Ara ja se sap que els suicides dels atemptats de Londres eren gent nascuda al país. Gent que ha crescut dins la societat a la que ha atacat, amb una vida aparentment normal, apreciada per la seva comunitat, integrats al veïnat, amb contacte (o vivint) amb la seva família, joves, sense problemes econòmics i amb perspectives de futur. Aquesta imatge no ens quadra amb la (tòpica) del terrorista que prové d’un país musulmà empobrit o en guerra, i que s’amaga entre la comunitat immigrant del seu pais. ...

Des dels atemptats del proppassat dia 7, la premsa ha anat informant de l’evolució de les investigacions, ha donat dades numèriques i estadístiques, ha publicat plànol, mostrat fotografies… en resum, ha fet de cronista dels fets. També s’han publicat editorials i columnes d’opinió, anàlisi i elucubracions sobre els terroristes, el seu origen, etc… No és poc, però hi ha moments en que aquestes informacions semblen escasses (i no em refereixo a publicar dades sobre el número de víctimes minut a minut o mostrar imatges dels llocs) i, fins i tot, repetitives (anàlisis dels atemptats, butlletins de les autoritats, opinions dels experts) perquè moltes d’elles són similars. Falta qualitat, i aquesta es supleix moltes vegades amb quantitat. ...

En Mor parla d’un article d’opinió sobre Internet aparegut a “La Vanguàrdia”, article que no deixa gaire ben parada la originalitat o la creació a la xarxa, a més d’altres punts tampoc no gaire positius. Mor parla de desinformació o desconeixement, i en Pere parla directament de tecnofobia. Sigui quin sigui el motiu o la intenció, per ser un article d’opinió fa unes asseveracions molt rotundes, sembla més que expliqui una noticia que no pas que expressi una postura. L’autora parla d’una caracterí­stica d’internet com de la “casi total ausencia de control”, i dóna a entendre que això és un problema, doncs no hi ha filtres de la informació. Greu error, aquest. Primer perquè si que hi ha filtres (xarxes de confiança, fòrums on debatre, eines de cerca), només que te’ls has de fabricar tú mateix, no te’ls donen fets, i segon, perquè aquests mateixos filtres que et fabriques a la xarxa també et poden servir fora d’aquest entorn: O potser no sabem quan llegim un diari quina tendència té, quina cadena de televisió o ràdio estem veient o escoltant o quina revista comprem? Potser és que aleshores ens empassem tot el que diuen? No contrastem? Molts si que ho fem, i és una pràctica molt sana per l’intel.lecte, de ben segur. I en quant a que els continguts d’internet són de prestat, és que potser els dels mitjans de comunicació “tradicionals” no ho són, moltes vegades? Agències de noticies, informacions no confirmades, errors en les estimacions, comentaris dels propis redactors o presentadors al mig d’una noticia… Què li va passar, al NY Times, amb el redactor que s’inventava continguts de la guerra d’Irak? Informació contrastada, diem? ...

Sembla que el govern assumeix que Espanya està molt endarrerida en quant a tecnologies de la Informació, i que hi vol posar remei. Un informe fet pel CATSI demana més implicació de l’executiu per resoldre aquest retard, que no pot portar més problemes de cara al futur, i marca dues línies a seguir: financiació i administració electrònica. Fins aqui ho trobo coherent. D’una banda, perquè no tinc clar que el govern pugui fer gaires coses més que invertir diners de diferents maneres (incentius fiscals, financiacions) i de l’altra, perquè ha de predicar amb l’exemple i ofereir continguts i serveis de qualitat. Apropar-nos a serveis com el de l’Agència Tributària, i allunyar-nos de castells a l’aire com l’inicial administracion.es o el todos.es, que no explicaven res i semblaven més un tapar forats de cara a la clientela. I si s volen acabar de fer les coses ben fetes, que apostin pel software lliure, per projeces que incideixin en el petit teixit tecnològic local, que deixin beneficis econòmics, tecnològics, educatius i empresarials al propi país. D’aquesta manera invertiran inteligentment els cèntims. Com a bon exemple d’això ens podem trobar la comunitat d’Extremadura amb la seva distribució Linex. Podíen haver fet un super-contracte amb una megacorp, però van decidir invertir aquests diners d’una altra manera més inteligent, obtenint a canvi un producte controlat per ells, fet a mida per a ells, per gent del país, i, de rebot, una bona i merescuda fama. Qui hagués dit, fa uns anys, que Extremadura serviria d’exemple d’aplicacions informàtiques? ...

A vegades, un no sap si és millor fixar-se en les coses i preocupar-se, o viure ignorant o sense fer-ne cas. Cito unes quantes noticies aparegudes només en dos dies, en aquest cas al diari “El País”. Les ordeno per dia i pàgina: El 19,4% del agua se pierde en fugas de la red de distribución. Cataluña, Murcia y Valencia, entre las comunidades con más porcentaje de pérdidas. (El País, dijous 16 de juny, pàg. 33.) Catalunya perd un 25,3%, València un 26,3% i Múrcia un 30 %. ...

I ara que els francesos han dit que no a Europa, ara que un dels fundadors de la Unió no ha estat prou europeista, que s’ha de fer? Què ha de fer la europeí­ssima Espanya, que va ser la primera en aprovar-la mitjançant un referèndum? Queda desautoritzada, en ridí­cul, per ser més papista que el Papa? Ni Espanya queda desautoritzada o en ridí­cul, ni s’enfonsarà Europa o desapareixerà la Unió perquè els francesos hagin dit que no. Això queda clar. El perquè els francesos han dit que no, ja ho comenta prou bé en Pere, que ho interpreta en clau interna. ...

Fa uns dies vàrem anar a comprar a una fruiteria nova que han obert una mica més avall de casa. La porta una noia argentina que l’ha oberta junt amb la seva parella. Estàvem ja pesant la fruita, a punt de pagar, quan va entrar una senyora, que es va posar a remenar la fruita, i conforme l’anava mirant, li anava dient a la fruitera que si la fruita la tenia més cara que feia dues setmanes, que si tal com estava la fruita (que no estava malament) la tenia una mica cara, que si un all, que si una ceba. La noia li anava responent amb tota educació, que si volia esperar-se, que havien de portar fruita nova, que si volia que li feia una rebaixeta en el preu, i l’altra va i li diu amb tota la cara que si, que això és el mí­nim que podria fer… ...

Un que passava comenta un article d’en Manuel Castells a La Vanguardia i destaca uns fragments on parla de blogs. Jo vull destacar les frases finals: Para bien o para mal, según quién opine. Un mundo en que igual le tendré que leer yo a usted que usted a mí­. A menos que nos leamos sólo a nosotros mismos, en una especie de autismo digital generalizado. Suposo que Castells es refereix més a llegir-se a un mateix, però com que parla de “nosaltres”, també podria entendre’s no com un únic bloc, sino com un conjunt de blocs. A què vé, això? Al fet que els blocs permeten la comunicació entre diferents idees, promouen el diàleg, permeten descobrir diferents punts de vista i contraposar opinions, però per fer algunes d’aquestes coses hem de ser prou oberts com per posar-nos en la pell de l’altre, d’intentar veure des d’un altre punt de vista. ...

El passat dimecres, escoltant la ràdio, van donar la notícia que havien trobat, en un ascensor i embolcallat de papers, però en bon estat de salut, el nadó que tres dies un dia abans havien segrestat d’un hospital. Van ampliar la informació dient que la mare havia deixat el nadó a cura d’una desconeguda que s’havia guanyat la seva confiança, mentres anava a fer una cigarreta. Aprofitant-ho, la desconeguda va marxar amb la criatura. I van acabar la notícia afegint que la desconeguda era d’ètnia gitana. Si la cosa acabés aqui, un es queda amb la idea d’un final feliç i d’una gitana dolenta que roba nens. ...

Moure grans projectes a la pròpia Administració costa molt. No moure grans projectes per part de l’Administració, amb moviments d’enormes sumes de diners o que afectin grans extensions, sino grans projectes dintre de la pròpia Administració, projectes que poden suposar una despesa important, però que, sobretot, afecten a la pròpia organització i, com a tal, presuposen molts petits canvis que afecten a moltes persones. La pròpia naturalesa d’aquests projectes, que presuposa canvis en la manera de treballar, i que per tant remou una mica a tothom d’allò a que està acostumat, troba resistències dintre de la organització, moltes vegades tant a nivell de direcció, com a nivell de cada persona implicada (o afectada), i si la organització (en aquest cas, la direcció) no és prou valenta com per seguir endavant amb els canvis, intentar explicar-los, amb la mà extesa però ferma, els canvis acaben quedant en un no-res, en una mala temporada d’aigües agitades que han tornat al seu lloc. Com a molt s’haurà remogut alguna pedra pel camí­ o s’haurà deixat cec algun meandre, però res més. ...