Societat

Fa uns dies vàrem anar a comprar a una fruiteria nova que han obert una mica més avall de casa. La porta una noia argentina que l’ha oberta junt amb la seva parella. Estàvem ja pesant la fruita, a punt de pagar, quan va entrar una senyora, que es va posar a remenar la fruita, i conforme l’anava mirant, li anava dient a la fruitera que si la fruita la tenia més cara que feia dues setmanes, que si tal com estava la fruita (que no estava malament) la tenia una mica cara, que si un all, que si una ceba. La noia li anava responent amb tota educació, que si volia esperar-se, que havien de portar fruita nova, que si volia que li feia una rebaixeta en el preu, i l’altra va i li diu amb tota la cara que si, que això és el mí­nim que podria fer… ...

Un que passava comenta un article d’en Manuel Castells a La Vanguardia i destaca uns fragments on parla de blogs. Jo vull destacar les frases finals: Para bien o para mal, según quién opine. Un mundo en que igual le tendré que leer yo a usted que usted a mí­. A menos que nos leamos sólo a nosotros mismos, en una especie de autismo digital generalizado. Suposo que Castells es refereix més a llegir-se a un mateix, però com que parla de “nosaltres”, també podria entendre’s no com un únic bloc, sino com un conjunt de blocs. A què vé, això? Al fet que els blocs permeten la comunicació entre diferents idees, promouen el diàleg, permeten descobrir diferents punts de vista i contraposar opinions, però per fer algunes d’aquestes coses hem de ser prou oberts com per posar-nos en la pell de l’altre, d’intentar veure des d’un altre punt de vista. ...

El passat dimecres, escoltant la ràdio, van donar la notícia que havien trobat, en un ascensor i embolcallat de papers, però en bon estat de salut, el nadó que tres dies un dia abans havien segrestat d’un hospital. Van ampliar la informació dient que la mare havia deixat el nadó a cura d’una desconeguda que s’havia guanyat la seva confiança, mentres anava a fer una cigarreta. Aprofitant-ho, la desconeguda va marxar amb la criatura. I van acabar la notícia afegint que la desconeguda era d’ètnia gitana. Si la cosa acabés aqui, un es queda amb la idea d’un final feliç i d’una gitana dolenta que roba nens. ...

Moure grans projectes a la pròpia Administració costa molt. No moure grans projectes per part de l’Administració, amb moviments d’enormes sumes de diners o que afectin grans extensions, sino grans projectes dintre de la pròpia Administració, projectes que poden suposar una despesa important, però que, sobretot, afecten a la pròpia organització i, com a tal, presuposen molts petits canvis que afecten a moltes persones. La pròpia naturalesa d’aquests projectes, que presuposa canvis en la manera de treballar, i que per tant remou una mica a tothom d’allò a que està acostumat, troba resistències dintre de la organització, moltes vegades tant a nivell de direcció, com a nivell de cada persona implicada (o afectada), i si la organització (en aquest cas, la direcció) no és prou valenta com per seguir endavant amb els canvis, intentar explicar-los, amb la mà extesa però ferma, els canvis acaben quedant en un no-res, en una mala temporada d’aigües agitades que han tornat al seu lloc. Com a molt s’haurà remogut alguna pedra pel camí­ o s’haurà deixat cec algun meandre, però res més. ...