Sembla que Google està immers en un procés de redisseny no només de la seva interfície, si no de tota la seva estrategia a la xarxa. Google+ pot ser el pal de paller de tota aquesta nova estratègia, el servei social, la xarxa a partir de la qual lligarà tota la resta de serveis i el que ara està en boca de tothom, però hi ha molt camí per córrer. ...
Google+ no integra RSS, ni d’entrada, ni de sortida. I dubto que ho faci, ben mirat. Perquè? Mirem-ho en els dos sentits: De sortida No costaria gaire publicar un RSS dels posts propis, fins i tot integrant-lo amb la política de privacitat dels cercles, fent que només s’oferís allò que és públic, que no té cap tipus de restricció… de fet, aquesta és la línia que es segueix quan visites el perfil públic de Google d’algú: només veus els posts públics. Perquè no oferir, doncs, una font RSS d’aquests posts, ja sigui a G+ o al propi perfil? Perquè el que es pretén és que l’usuari passi el màxim de temps possible al site, no que pugui accedir als continguts del mateix des d’altres llocs. Això Google ja ho ha patit i vol recuperar el terreny perdut… Quan tingui una base més gran, afegirà també anuncis? Els ofereixi o no, si publica RSS dels posts públics allò pot acabar convertint-se en un nou Blogger, o en un tumblr, o en un twitter amb esteroides, i no crec que ho vulguin. ...
Crec que Google l’ha encertada amb el Google+, molt més que amb l’últim invent, el Wave. La compartició allà estava massa basada en el correu, no permetia construir bé una xarxa, o ampliar una conversa. Amb Google+ si que es pot: et permet construir una xarxa, o diferents xarxes, i, a més, em fa l’efecte que està més orientat a converses (no a una única conversa) que no pas Facebook i Twitter (precisament per la característica de compartimentació i la no reciprocitat en seguir a algú: idees ja implementades, però crec que millorades aquí). ...
Cerca, social, núvol, mòbil, corporatiu, navegador: pot guanyar Google tots els fronts que té oberts? Es miri com es miri, ara mateix és la única companyia que pot presentar batalla en tots aquests camps i competir contra rivals que, sectorialment, son ben forts. Tot plegat, a més, grans batalles per guanyar futurs camps encara no ben definits: ja no es busquen mercats creats, es busca ser qui els pot crear.
Google anuncia Google+, el que sembla una nova xarxa social amb alguns trets diferencials i interessants respecte els dos grans coneguts del moment: Twitter i Facebook. La diferenciació i l’aposta que fa Google és molt clara: gestiona (o ho intentarà) la complexitat del nostre graf social: en la vida real, no tenim un únic cercle social, en tenim varis: familiar, amistats, laboral, estudis, esport, interessos, política, els que siguin… però alhora de traspassar això al món digital, no hi ha eines per fer-ho: podem usar diferents xarxes per diferents ambients, però és molt probable acabar barrejant diferents cercles en un únic lloc. ...
De la mateixa manera que a la web hi ha unes pautes d’accessibilitat, no es podrien definir algunes pautes d’usabilitat o, encara més, intel·ligibilitat? De veritat, és que hi ha algunes webs on no hi ha manera de trobar res, sigui per què està amagat, o perquè primer s’ha de desxifrar el que diu. I sí, tenen la AA d’accessibilitat, com marquen algunes normatives, però s’han limitat a passar algun validar del W3C i poca cosa més. Les parts d’ús intuïtiu i senzill i informació perceptible no les han llegides. I això és nota, i molt de vegades. ...
El DNI electrònic no acaba d’arrencar. Heu provat d’usar-lo? Heu pogut fer-ho? Primer et cal un lector, quan el tens, cal instal·lar els drivers (ai!, si vas amb Linux o Mac), i després, quan ja el tens reconegut, resulta que usar-lo és d’allò més incòmode perquè et demanen el pin ara sí, ara també. I, per postres, el DNI dura anys, i el certificat inclòs 30 mesos. I és una llàstima, perquè si s’hi posés una mica de voluntat podria ser un mecanisme segur i gairebé universal d’identificació i signatura, com a mínim de cara als ciutadans, tant per usos amb l’Administració com per usos entre particulars o empreses… I el que cal no és una inversió desmesurada: son idees. ...
Molt interessant la xerrada d’ahir al TerrassanTweets de José Antonio Donaire, Ernest Benach i Xavier Tomàs sobre política 2.0: es pot veure en streaming, o llegir les cròniques al mateix TerrassanTweets, al aTerrassa.cat, a ègar.cat o seguint #tntw al twitter, on la conversa continua. I què és això de política 2.0? Els ponents indicaven que encara no existeix, però potser això no és ben cert del tot: si que existeix: és mantenir un diàleg, escoltar, reflexionar, i tornar a dialogar. I després prendre decisions, però això ja és més 1.0, això no canvia. ...
L’estructura d’internet no és la d’una xarxa d’ordinadors: és una xarxa de servidors interconnectats, als quals ens connectem amb els nostres dispositius (ordinadors, mòbils) i des d’on ens serveixen contingut o hi aportem el nostre, de manera més o menys centralitzada en uns quants nodes i proveïdors de serveis. Això facilita que, en determinats moments, es pugui tallar l’accés a la xarxa o a determinats serveis, com ha passat ara amb Facebook i Twitter a la revolta egípcia, per exemple, o bloquejar continguts o determinades pàgines, cosa que passa de tant en tant a la Xina. ...
Vist l’èxit de l’iPad, tothom s’ha posat a seguir-li els passos a Apple: qui més qui menys prepara els seus dispositius per rivalitzar, o intentar-ho, amb el d’Apple. Diferents tamanys de pantalla, carcasses, colors, dissenys, sistemes operatius… però tot el que es presenten son clons del mateix: ningú dubta de l’encant de l’iPad, però se li ha acabat realment la imaginació als fabricants? O senzillament tots volen el seu tros de pastís, de la gallina dels ous d’or? ...