Fa uns dies parlava de la necessitat d’eliminar distraccions en les interfícies per ajudar a la concentració en les tasques. Un exemple bastant il·lustratiu d’això pot ser la redacció d’un document, o d’un post com aquest: normalment ho fem dins de la interfície del procesador de texts, o del gestor del blog, plè de botons i tasques, i ens preocupem més dels marges i les negretes que no pas del text en sí. ...
La multitasca ens goberna. Ens valorem per la capacitat de portar diferents temes i tasques alhora, simultàniament, i ens regim per la velocitat i el canvi entre tasques, entre el control de diferents conjunts d’informació alhora i el pas de l’un a l’altre en un moment. Immediatesa i visió de conjunt, flexibilitat. Sona bé. Però aquesta immediatesa, aquest pas continu d’un tema a un altre amaga o no permet, moltes vegades, una reflexió més tranquil·la, més profunda: no tenim prou temps per valorar tots els pros i contres, perquè ja hi ha un altre tema en cua cridant a la porta, demanant la nostra atenció. ...
Google ha fet canvis a la interfície del Google Reader, tal i com va prometre: millores de presentació, en la línia de tots els seus productes i uns petits canvis en les opcions de compartició; petits canvis que d’un cop esborren les opciones de compartició antigues i ho centralitzen tot en Google+. No ho trobo malament: conceptualment és molt més senzill: tens la llista de feeds, els que has marcat com més interessants i els trends, i no cal més. Per qualsevol “cosa” social, a G+. I punt. Però també m’agrada perquè han mantingut la possibilitat d’enviar l’article per correu: puc tenir la meva xarxa social “pública” amb Google+, i alhora també puc seguir mantenint al dia d’altres persones fora de la meva xarxa pública dels articles que jo consideri importants. Em faciliten un camí, però no em tanquen d’altres. ...
Poden els canvis anunciats i introduits a Facebook fer que perdi el seu esperit? Això és el que es demana Harry McCracken en un article a Time. L’argument d’en McCkracken és bastant vàlid, trobo: a mesura que més i més informació entri a la línia de temps, perdrem més temps buscant el que ens interessa, la informació sobre allò que fan els nostres amics quedarà enterrada sota tones de dades sense interès i això farà que Facebook perdi la gràcia que té ara: estar en contacte amb la gent. ...
Cada vegada em preocupa més cap a on va Internet. La idea inicial d’una xarxa lliure on tothom pot actuar en igualtat de condicions sembla que està cada vegada més lluny. Aquella idea venia donada pels entorns inicials, tant físic com intelectual, de la xarxa: grups de científics acosutmats a intercanviar coneixements i idees, que treballaven des de terminals fixes. Avui en dia, en canvi, l’entorn s’ha capgirat: s’hi pot accedir des de gairebé arreu i en qualsevol moment, els terminals son cada vegada més mòbils i ja no es concebeix una xarxa sense actors econòmics; de fet, els actors econòmics son els que concentren avui en dia gran part tant dels continguts com del tràfic. ...
L’entrada de dades a Facebook, Twitter, Google o qualsevol altre proveïdor de serveis gratuits ens transforma no en el seu client, sino en el seu producte: el client és el que paga, el producte és el que es ven. I el que es ven és el nostre perfil, les nostres preferències; qui ho compra, qui paga, és el que farà servir aquella informació. Els mecanismes de recolecció d’informació son variats.: Google registra les nostres cerques i els nostres clicks: els anuncis de les planes que visitem que van amb Adwords coincideixen amb les cerques dels últims productes que hem fet; al seu servei de correu surten anuncis que lliguen amb paraules determinades del text que llegim. ...
D’uns dies ençà torno a usar directament Google Reader com a lector de feeds. Durant un temps llarg he estat usant Feedly, tant en versió escriptori com mòbil, però no m’aporta res que no tingui Google Reader: Veure el twitter o el facebook a la mateixa pantalla no m’interessa (ja hi aniré quan vulgui), les cotitzacions de bossa ni les miro i no faig servir gaire les característiques de compartició que té Les suggerències podrien ser un valor afegit, però no sembla basar-se en la meva xarxa ni en les meves preferències de lectura per fer les suggerències: tira de blogs A-List ja siguin de la blogsfera angloparlant o de la espanyola (en què es basa, doncs? En dades d’usuari? En localització?) Si, és maco, però res més: totes les característiques que uso de Feedly les tinc a Google Reader (està basat en ell), així que perquè no anar directament a la font? Arnau explica molt bé els mateixos motius que m’han portat a aquesta decisió. ...
Sembla que Google està immers en un procés de redisseny no només de la seva interfície, si no de tota la seva estrategia a la xarxa. Google+ pot ser el pal de paller de tota aquesta nova estratègia, el servei social, la xarxa a partir de la qual lligarà tota la resta de serveis i el que ara està en boca de tothom, però hi ha molt camí per córrer. ...
Google+ no integra RSS, ni d’entrada, ni de sortida. I dubto que ho faci, ben mirat. Perquè? Mirem-ho en els dos sentits: De sortida No costaria gaire publicar un RSS dels posts propis, fins i tot integrant-lo amb la política de privacitat dels cercles, fent que només s’oferís allò que és públic, que no té cap tipus de restricció… de fet, aquesta és la línia que es segueix quan visites el perfil públic de Google d’algú: només veus els posts públics. Perquè no oferir, doncs, una font RSS d’aquests posts, ja sigui a G+ o al propi perfil? Perquè el que es pretén és que l’usuari passi el màxim de temps possible al site, no que pugui accedir als continguts del mateix des d’altres llocs. Això Google ja ho ha patit i vol recuperar el terreny perdut… Quan tingui una base més gran, afegirà també anuncis? Els ofereixi o no, si publica RSS dels posts públics allò pot acabar convertint-se en un nou Blogger, o en un tumblr, o en un twitter amb esteroides, i no crec que ho vulguin. ...
Crec que Google l’ha encertada amb el Google+, molt més que amb l’últim invent, el Wave. La compartició allà estava massa basada en el correu, no permetia construir bé una xarxa, o ampliar una conversa. Amb Google+ si que es pot: et permet construir una xarxa, o diferents xarxes, i, a més, em fa l’efecte que està més orientat a converses (no a una única conversa) que no pas Facebook i Twitter (precisament per la característica de compartimentació i la no reciprocitat en seguir a algú: idees ja implementades, però crec que millorades aquí). ...