Vida en Xarxa

Douglas Rushkoff planteja una evolució del nostre univers mediàtic: We’ve been raised in a read-only media universe (TV was only read-only, newspapers were only read-only) […] we’re moving from an arbitrarily read-only reality into a read-write one. — Douglas Rushkoff, Decoding Digital Humanism, Podcast Person of the Week (7/9/2023), minut 8:00 És una idea molt simple, però molt potent: explica perfectament de quin mon venim, quin món s’obria, i en quin mon ens ha portat la comercialització de la xarxa. I no parlem en termes tecnològics, parlem en termes de societat, d’accés a la cultura, de possibilitats de creació lliure i de mediació d’aquesta creació, d’apropiació de la mateixa. ...

Això: […]desde el ámbito de la empresa privada y las instituciones neoliberales se ha venido lanzando un relato sobre nuestro presente y futuro que solo lo contempla como un progreso técnico, etiquetado con títulos como “la sociedad de la información”, “la sociedad del conocimiento”. A menudo se viste con ropajes académicos e intelectuales al tomar forma de conferencia, charla, clase de universidad o libro de “especialista”, pero tiene poco de objetivo y menos de científico. En su lectura, todo el cambio trascendente de nuestro tiempo es un problema técnico, que se solventa con adaptación técnica a las nuevas tecnologías, sin cuestionar un ápice la ideología que las impulsó. Este discurso da el pego de “científico” porque elimina de su relato las tensiones ideológicas humanas, que son las fuerzas más subjetivas, escurridizas y problemáticas que moldean nuestra realidad social. Y es precisamente esta omisión lo que lo vuelve dogmático; hay mucha intención política en la despolitización. ...

Segueix obert el debat de si marxar de Twitter o quedar-s’hi per què no sigui un reducte d’extremistes, de si anar a Mastodon, a Threads o a Bluesky 1, que si Bluesky serà la propera gran xarxa de conversa o si acabarà essent al final com Twitter si tot depèn d’una sola empresa… La meva aposta és que Bluesky acabarà sent el lloc on desembarcarà molta gent si marxa de Twitter, per l’efecte xarxa: allà on trobes tothom, on és fàcil de reproduir el que coneixes, es genera un efecte crida, i mitjans, persones i personalitats hi van entrant, i hi és fàcil de fer-se un compte, de trobar qui ja coneixes o segueixes en altre lloc, com una migració. ...

Miro i remiro documentació i opinions sobre l’èxode de X cap a Bluesky o Threads o al fedivers/Mastodon. Ara mateix estic a Mastodon, molt còmode, però a falta de mirar més informació, Bluesky fa bona pinta. Threads ni plantejar-s’ho. Per origen, requeriments (compte a Instagram) i, per ser, ras i curt, una altra cara (aprofitant un moment) d’un xuclador de dades. Com dic, Bluesky fa bona pinta. Hi ha ponts amb el fedivers (cosa que Musk va trencar a X, isolant la xarxa encara més), codi i especificacions obertes i sembla que no es vulguin tancar. Però ho fa una empresa, com hi traurà rendiment? Em genera dubtes. Hi haurà més servidors? O només en tindrem un? Es llegeixen idees bones sobre el permís d’usar urls externes, o fins i tot idees d’usar repositoris de dades propis, que en certa manera lliga amb la idea de magatzems personals de dades, els Pods de Tim Berners-Lee i fins i tot amb les propostes de dades, identitats i xarxa descentralitzada (que podrien lligar amb les intencions de eIDAS2, per exemple, en un futur)… però totes aquestes intencions se m’esborronen una mica amb el capital crypto que hi ha darrera de l’empresa. ...

Cory Doctorow dona uns quants motius de pes per seguir usant lectors de RSS 1 avui en dia, i hi estic totalment d’acord: No rastreig Controles l’algoritme (o no n’hi ha, o el pots personalitzar) Canvi de servei senzill Informació neta, sense pes ni afegitons de disseny i control Multitud de lectors RSS: en línia, instal·lables, per ordinador o per mòbil, proveïts per tercers o auto-instal·lats… Tot i la mala salut de ferro de l’ús de RSS, cal continuar apostant per usar lectors i demanar el servei, per fer una internet més neta (només dades, no tota la parafernàlia d’una plana web -imatges, estils, lletres de mal llegir, anuncis, galetes, rastrejadors- o el rastreig fins i tot de correus i llistes de subscripció). ...

Associem internet, o tot allò al voltant de la xarxa, com una cosa moderna, sense edat, en contínua renovació, sempre actual. Els colors, la brillantor de les pantalles i les pàgines i les aplicacions, la constant renovació de la imatge fa que no es vegi res mai antic: quan de temps fa que no heu vist una pàgina vella, d’aquelles amb fons blanc, text negre i enllaços blaus? Molt. I les xarxes socials i les empreses que hi ha darrere també es pugen al carro, perquè és clar que ven més una imatge nova i moderna que no pas una d’antiga. ...

És molt fàcil associar l’omnipresència i la quantitat d’informació de la xarxa a pensar que la informació que està allà és immutable i permanent, que sempre hi serà. I si ja era fàcil només tirant de cercador, avui en dia fent les consultes als nous oracles intel·ligents de la xarxa, encara ho és més. I, sense adonar-nos, caiem, cada vegada més, en la immediatesa de la resposta i de la informació: tenim el que volem i quan ho volem, i cada vegada mirem menys d’on ve, qui ho diu, i ja no parlem de guardar-ho de cara al futur… perquè, si ja ho buscarem de nou, i ja ho trobarem (com sigui, via cercador o via IA) allà… qui es preocupa de la feinada de guardar adreces d’interès i ordenar-les, per després tornar-hi? Segurament no molta gent. ...

Sóc dels que pensa que a Europa, en general, estem molt més ben protegits en els nostres drets que no pas en d’altres llocs del món. En l’àmbit digital, la GDPR suposa un pas endavant la protecció de la privacitat per part de les empreses en general i els gegants tecnològics en particular, una eina per pressionar-los i que no facin el que vulguin. Tant és així, que Meta (Facebook, Whatsapp, Instagram) ja es planteja una versió de pagament a la Unió Europea perquè no podrà perfilar-nos tant com feia, en no poder ni recaptar ni usar les nostres dades com acostuma: la legislació no li permetrà el seu negoci extractiu indirecte (El Diario, The Guardian), i per tant ha de buscar els beneficis directes… ...

Veig en un parell de llocs que WhatsApp estarà obligada a connectar-se amb Telegram i altres aplicacions de missatgeria: bé per la Unió Europa i per la Llei de Mercats Digitals i l’intent d’evitar posicions de poder de les tecnològiques, siguin quines siguin: ja s’ha dit a tort i a dret que acabarem pagant molt car els serveis gratuïts sense subscripció econòmica que se’ns donen, a nivell personal i a nivell social. Pot semblar una bona opció, però feta la llei, feta la trampa: en tecnologia, la interfície i la disposició dels elements en una aplicació juguen un paper cabdal, perquè és el que veuen els usuaris i és el que els facilita accedir-hi (i per tant usar-ho més fàcilment)… així, si Meta acaba desplegant la interconnexió en un espai a banda, haurà complert legalment amb el que se li demana… però no potenciarà pas el seu us, això ho tenim clar, oi? ...

Se’ns fragmenta la xarxa i la conversa, i el que havia de ser una conversa mundial ha passat a ser una olla de grills mundial on qui més crida sembla que és el que més es fa sentir i ens ha donat per pensar que és qui té més raó. Error. Això no és així, però el rankisme i el voler ser-hi ens ha fet seguir (i no ens enganyem, la majoria encara hi és -o hi som, ni que sigui de passada- ) en les grans xarxes comercials, les que promocionen aquest comportament, alhora que et venen la moto de la conversa global, que la xarxa és com estar a la plaça xerrant, i no son això. ...