Vida en Xarxa

Em demano quin és el valor afegit que tenen les xarxes socials, o millor dit, el valor afegit de les xarxes socials muntades sobre serveis web, la famosa web 2.0. De xarxes socials ens en podem muntar tots amb weblogs, o amb el correu electrònic o la missatgeria instantània, però les que estan triomfant son les que venen donades per serveis com twitter, facebooks o tuentis… Aquestes eines et faciliten la feina de construcció del teu perfil la cerca de coneguts, i t’ofereixen una plataforma de cara al món, però no és or tot el que llueix: ...

Fa uns mesos vaig deixar d’usar aplicacions de la web 2.0 per tornar a les aplicacions d’escriptori i a un domini propi, recuperant així part del control perdut. De bon principi la idea era usar aplicacions d’escriptori i sincronitzar la informació de les aplicacions entre les diverses màquines que uso, però això ha resultat ser una tasca incòmoda i no sempre amb els resultats esperats, així que he tornat a la xarxa, però en un espai propi: tot i seguir gestionant el correu al Thunderbird, mentre estic fora de la meva màquina el miro via web dins d’aquest mateix domini, i també hi tinc algunes aplicacions web d’ús particular, com la lectura de rss (amb Gregarius). ...

Qualsevol organització té una tendència natural a la dispersió de la seva informació. A mesura que creix, el que en un moment inicial era un conjunt de dades i informacions conegudes i compartides per tots, creix i es divideix en diferents illes d’informació no del tot connectades, en part degut al propi procés d’especialització de cada persona. Així, cada persona passa a ser més o menys especialista en un tema, amb un coneixement més profund de determinades àrees i, inversament proporcional, més pobre del conjunt real, el que provoca, a més, una falta de visió dintre del conjunt general de la organització, un aïllament del grup. D’aquesta manera, les persones passen a ser importants per la organització per ser dipositaris d’uns coneixements específics i d’uns procediments lligats a una situació concreta, però no per què puguin aportar altra cosa al conjunt. ...

Fa uns dies que uso Facebook: tot i que de bon principi em va fer una mica l’efecte de friendfeed, que trobava massa informació de cop, ara la cosa s’ha normalitzat o bé ja m’hi he acostumat. El fet, però, és que se’m comencen a juntar diferents espais a la xarxa, que uso per comunicar-me però de maneres diferents: a aquest blog i a twitter ara hi haig d’afegir facebook. La meva presència principal a la xarxa seguirà sent aquest blog: és on m’hi sento més a gust i el que crec que defineix més la meva personalitat, on es reflecteixen les meves idees tant bé com puc i sé fer-ho. És aquí on alhora sóc més públic i més protegeixo la meva intimitat. ...

Últimament la feina, la família i la casa consumeixen les meves energies i temps. Quan arriba la nit, que és quan acostumo a posar-me davant de l’ordinador per llegir correus i feeds per contestar-los i potser publicar alguna cosa, ja tinc poques ganes. Així, em limito a una activitat de pura subsistència informacional: llegir el correu i els feeds per mantenir-me al dia, el que fa que se m’acumulin tant els correus per contestar com les idees per (intentar) desenvolupar… ...

Al bloc d’en David de Ugarte m’assabento que ja estan a punt uns nous models d’Iliad, amb pantalla més gran i més possibilitats de lectura i de compartició de documents entre dispositius. L’Iliad és el lector de llibres més proper a la idea de disposar d’una biblioteca lliure i pròpia, compartida amb d’altres, amb la teva xarxa de confiança, i amb la possibilitat de fer bricolatge sobre la máquina: afegir-hi comportaments, particularitzar-ne d’existents. Vist així, l’Iliad no és només un lector de llibres, és també una plataforma per establir una biblioteca compartida, o fins i tot una taula de treball comú. ...

Hi ha mitjans que no son compatibles, per més que ens entestem i intentem casar-los. Els intents d’unir televisió i internet en un únic dispositiu no son nous, però no acaben de cuallar: la televisió es un mitjà centralitzat, unidireccional i absorbent, passiu, mentre que els diferents canals de comunicació de internet (xat, correu, missatgeria instantània, blogs, microblogs) es basen precisament en la distribució del contingut i dels contactes, i, sobretot, en la participació activa. ...

S’acosta tempesta. El “cloud computing”, el que ens permet independitzar-nos del nostre ordinador i disposar de les nostres dades on se vulga que anem, no fa més que anunciar un traspàs de la propietat. Si abans les dades estaven presoneres d’una màquina i d’un software, ara les dades viatgen lliures no-sabem-per-on i son esclaves d’un servei, si abans estàvem lligats al software d’una màquina, ara serveis on-line i projectes com Chrome o Prism estableixen nous marges d’actuació, límits invisibles. ...

He estat provant uns quants lectors de fils rss últimament, perquè no estava content amb els que he usat fins ara: trobo que anar repassant font per font és avorrit i cansat, i el comptador d’articles pendents el tinc com una espasa de Damocles al damunt, no m’interessa, tampoc no faig servir les capacitats socials ni vull que d’altres puguin saber què llegeixo i, per acabar, vull que sigui tant independent com sigui possible d’un sistema operatiu i sigui fàcil d’instal·lar. ...

Els fils de suscripció rss s’han convertit de fa temps en una de les meves fonts primàries d’informació: dels articles i notícies que arriben cada día al meu agregador, salto a veure aquelles que més m’interessen al seu propi lloc: l’agregador s’ha convertit en el meu portal de notícies; així, és clau trobar un lector de rss que s’adopti bé als meus usos. Convertint-se en el meu “diari” particular, necessito (m’agrada, vull) que l’agregador em presenti les notícies d’una determinada manera: agrupat per dates, amb una navegació per etiquestes (que conformaran les seccions del meu “diari”), i una visualització clara. No m’interessa tenir un volum d’informació gegant en pantalla (un mega-resum de tot), ni faig servir les capacitats socials (que acostumen a intentar lligar-te a un lloc), ni em cal una organització per carpetes com si del correu o del disc dur es tractés. ...