Vida en Xarxa

Ahir la meva filla de cinc anys i mig em va sorprendre demanant-me que anéssim “al google” a buscar jocs. No és que no estigui acostumada a tractar amb l’ordinador, tant a casa com a escola el fa anar, o ens veu a mi i a sa mare treballar-hi, però em va xocar la familiaritat amb que parlava del google, com si fos una cosa evident o que tothom sap. Certament, és el seu món: creixeran rodejats de xarxes, eines i usos que potser ara no ens imaginem, i els trobaran d’allò més normals i evidents. Crec que en el cas dels pares la nostra feina no serà doncs apuntar-los a cursets d’informàtica (quina idea més dels anys 80!) sino donar-los criteris i guiatge per saber triar i remenar, per moure’s dintre d’aquest món interconnectat. Ben mirat, però, això és el que hem de fer en la resta d’àmbits de la vida.

Nicholas Carr es demanava a la revista The Atlantic si Google (volent dir la xarxa) està afectant a la nostra manera de llegir. David de Ugarte, per la seva banda, ho analitza des del punt de vista de la cultura de tradició catòlica i llatina, contraposant-ho a la visió portestant de Carr. El que segueix intenta ser una aportació al text d’en David, un altre punt de vista (inicialment era un comentari al seu bloc): ...

D’una banda, veig que Google anuncia que distribuirà les seves llibreries JS, i de l’altra, al blog de Gmail ens expliquen les bondats d’usar IMAP davant de POP. Així­ a primera vista no sembla que els dos temes tinguin gaire a veure, però sembla una altra manera de poder dibuixar gràfiques de xarxes i relacions socials, d’usos de la web, elements primordials en la estratègia econòmica de Google: Les crides a les llibreries de Google poden donar informació sobre els llocs on s’estan cridant i sobre els usos que se’ls dóna, mentre que un ús del correu mitjançant IMAP (és a dir, sobre servidor) sempre donarà més informació sobre la xarxa social de qui l’usa que no pas el desconnectat POP en mode local… ...

La nova tecnologia P4P per accelerar la descàrrega de continguts compartits a la xarxa pot no ser tan bona com la pinten. Aquesta tecnologia en proves accelera les descàrregues entre usuaris de manera notable, basant-se en el concepte de proximitat dintre d’una mateixa xarxa: d’aquesta manera, es prioritza la cerca i els intercanvis entre els components d’un mateix proveïdor, que se suposa que internament ha de tenir unes velocitats superiors als enllaços entre els operadors (de fet, és com si apliquéssim -d’una manera una mica barroera- el concepte de proximitat geogràfica o de veïnatge: sempre trigarem menys a portar una cosa de prop que no de lluny). ...

A partir de converses amb amics i lectures a la xarxa, i després de fer alguns experiments amb serveis web 2.0 (twitter públic, els shared de Google, les recomanacions a contactes del Google Reader, o fins i tot proves amb friendfeed o netvibes ), fa temps que estic deixant aquests serveis web per les aplicacions client: estic tornant a l’escriptori, sense deixar la xarxa. Raons com la concentració dels serveis en poques mans (i per tant, l’empobriment de l’ecosistema de la xarxa ), la vigilància i ús que es pugui fer de les meves dades i la meva xarxa (la meva privacitat ), la confusió entre disponibilitat de la informació, gratuïtat dels serveis i obertura de formats amb que d’altres en puguin exercir el control i la rendibilitat fan que m’inclini per intentar recuperar el control, allà on el puc exercir: a la meva màquina, al meu domini, a la meva petita parcel·la d’Internet. ...

Fa uns dies vaig començar un experiment ajuntant els canals del twitter i blog, per intentar agrupar en un mateix punt dues maneres de conversar. Avui, per contra, torno a deixar cada canal per separat, com estava abans. No només són maneres de conversar diferents (l’una ràpida, al moment, expressió instantània d’idees o moments, l’altra més reflexionada, pausada i treballada, amb més possibilitats d’expressió i explicació), en el meu cas, a més, també s’adreçen a audiències i sentits diferents: el blog es més públic, més accessible i més autoexplicable, twitter (qualsevol sistema de microblogging, potser) l’oriento més a converses amb els amics, i, per tant (per tot el que això pot comportar), entenc que és més privat. ...

Fa un temps pensava que el meu mitjà d’entrada gairebé únic i global a la xarxa seria, d’aquí poc, el navegador, única i exclusivament el navegador. Tota la meva informació, contactes, converses, notícies es troben a la xarxa, i més concretament, hi accedeixo a través de pàgines web. Serveis com els blocs, webmails, els lectors de rss on-line, missatgeria instantània, microblogging com twitter… tot és accessible a través de pàgines web: si vull disposar de la meva informació o usar aquests serveis amb independència del lloc des d’on accedeixi, haig de fer-ho a través de pàgines web. ...

Via Flaneuse arribo a Remixing cities, un interessant treball on es discuteix com es poden implementar al món físic, a la nostra societat, idees, conceptes i lliçons nascudes a la xarxa. Quina és la diferencia entre la societat que ens trobem a la xarxa i la real? La societat a la xarxa s’autoorganitza, és flexible i proactiva i busca solucions als seus problemes, discuteix i aporta, construeix més que destrueix. La societat real té un ordre imposat, inestable, que no s’adapta bé als canvis, les organitzacions i les solucions responen moltes vegades no als interessos dels propis integrants del grup social si no a les directrius donades des de la part superior de la piràmide, directrius que poden ser estàndars i suficientment amplies com per adaptar-se a diferents situacions però que no resolen realment cap d’elles. ...

La xarxa és més vulnerable del que sembla. Els últims moviments entre Yahoo! i Microsoft i l’afectació que això podria tenir sobre els serveis que s’ofereixen poden ser només una part, un exemple de com la concentració de proveïdors podria afectar negativament la utilitat que la xarxa té per nosaltres. Però és només una part, com dic. No calen només moviments d’aquest tipus: pèrdues de dades o negacions d’identificació en serveis com els correus de Google i Yahoo! poden ser terribles per que els pateixin, amb grans pèrdues d’informació, per posar un exemple. A mesura que derivem la nostra informació cap a la xarxa depenem cada vegada més d’elements que escapen al nostre control i dels que ens refiem perquè en molt poques ocasions tenen errors. La necessitat de connexió augmenta, no ja per la informació que podem obtenir dels altres, si no per poder accedir a les nostres pròpies dades: correu, calendari, documents, agendes… tot ho comencem a pujar a la xarxa. ...

David de Ugarte fa una reflexió molt interessant sobre les conseqüències que pot tenir l’adquisició de Yahoo! per part de Microsoft: la agrupació de diferents proveïdors, la centralització de serveis i per tant la disminució de la competència, resumint, passar de la diversitat a una cada cop més gran unificació. Les conseqüències d’aquesta redistribució no seràn només de cara als serveis: tot i que de bon principi es segueixi operant com marques independents, el més esperable és que a la llarga els productes, les solucions i els serveis s’acabin unificant, com alguns (amb certa ironia) ja apunten. ...