Vida en Xarxa

S’acosta tempesta. El “cloud computing”, el que ens permet independitzar-nos del nostre ordinador i disposar de les nostres dades on se vulga que anem, no fa més que anunciar un traspàs de la propietat. Si abans les dades estaven presoneres d’una màquina i d’un software, ara les dades viatgen lliures no-sabem-per-on i son esclaves d’un servei, si abans estàvem lligats al software d’una màquina, ara serveis on-line i projectes com Chrome o Prism estableixen nous marges d’actuació, límits invisibles. [+]...

He estat provant uns quants lectors de fils rss últimament, perquè no estava content amb els que he usat fins ara: trobo que anar repassant font per font és avorrit i cansat, i el comptador d’articles pendents el tinc com una espasa de Damocles al damunt, no m’interessa, tampoc no faig servir les capacitats socials ni vull que d’altres puguin saber què llegeixo i, per acabar, vull que sigui tant independent com sigui possible d’un sistema operatiu i sigui fàcil d’instal·lar. [+]...

Els fils de suscripció rss s’han convertit de fa temps en una de les meves fonts primàries d’informació: dels articles i notícies que arriben cada día al meu agregador, salto a veure aquelles que més m’interessen al seu propi lloc: l’agregador s’ha convertit en el meu portal de notícies; així, és clau trobar un lector de rss que s’adopti bé als meus usos. Convertint-se en el meu “diari” particular, necessito (m’agrada, vull) que l’agregador em presenti les notícies d’una determinada manera: agrupat per dates, amb una navegació per etiquestes (que conformaran les seccions del meu “diari”), i una visualització clara. No m’interessa tenir un volum d’informació gegant en pantalla (un mega-resum de tot), ni faig servir les capacitats socials (que acostumen a intentar lligar-te a un lloc), ni em cal una organització per carpetes com si del correu o del disc dur es tractés. [+]...

Nicholas Carr es demanava a la revista The Atlantic si Google (volent dir la xarxa) està afectant a la nostra manera de llegir. David de Ugarte, per la seva banda, ho analitza des del punt de vista de la cultura de tradició catòlica i llatina, contraposant-ho a la visió portestant de Carr. El que segueix intenta ser una aportació al text d’en David, un altre punt de vista (inicialment era un comentari al seu bloc): [+]...

D’una banda, veig que Google anuncia que distribuirà les seves llibreries JS, i de l’altra, al blog de Gmail ens expliquen les bondats d’usar IMAP davant de POP. Així­ a primera vista no sembla que els dos temes tinguin gaire a veure, però sembla una altra manera de poder dibuixar gràfiques de xarxes i relacions socials, d’usos de la web, elements primordials en la estratègia econòmica de Google: Les crides a les llibreries de Google poden donar informació sobre els llocs on s’estan cridant i sobre els usos que se’ls dóna, mentre que un ús del correu mitjançant IMAP (és a dir, sobre servidor) sempre donarà més informació sobre la xarxa social de qui l’usa que no pas el desconnectat POP en mode local… [+]...

La nova tecnologia P4P per accelerar la descàrrega de continguts compartits a la xarxa pot no ser tan bona com la pinten. Aquesta tecnologia en proves accelera les descàrregues entre usuaris de manera notable, basant-se en el concepte de proximitat dintre d’una mateixa xarxa: d’aquesta manera, es prioritza la cerca i els intercanvis entre els components d’un mateix proveïdor, que se suposa que internament ha de tenir unes velocitats superiors als enllaços entre els operadors (de fet, és com si apliquéssim -d’una manera una mica barroera- el concepte de proximitat geogràfica o de veïnatge: sempre trigarem menys a portar una cosa de prop que no de lluny). [+]...

A partir de converses amb amics i lectures a la xarxa, i després de fer alguns experiments amb serveis web 2.0 (twitter públic, els shared de Google, les recomanacions a contactes del Google Reader, o fins i tot proves amb friendfeed o netvibes ), fa temps que estic deixant aquests serveis web per les aplicacions client: estic tornant a l’escriptori, sense deixar la xarxa. Raons com la concentració dels serveis en poques mans (i per tant, l’empobriment de l’ecosistema de la xarxa ), la vigilància i ús que es pugui fer de les meves dades i la meva xarxa (la meva privacitat ), la confusió entre disponibilitat de la informació, gratuïtat dels serveis i obertura de formats amb que d’altres en puguin exercir el control i la rendibilitat fan que m’inclini per intentar recuperar el control, allà on el puc exercir: a la meva màquina, al meu domini, a la meva petita parcel·la d’Internet. [+]...

Fa uns dies vaig començar un experiment ajuntant els canals del twitter i blog, per intentar agrupar en un mateix punt dues maneres de conversar. Avui, per contra, torno a deixar cada canal per separat, com estava abans. No només són maneres de conversar diferents (l’una ràpida, al moment, expressió instantània d’idees o moments, l’altra més reflexionada, pausada i treballada, amb més possibilitats d’expressió i explicació), en el meu cas, a més, també s’adreçen a audiències i sentits diferents: el blog es més públic, més accessible i més autoexplicable, twitter (qualsevol sistema de microblogging, potser) l’oriento més a converses amb els amics, i, per tant (per tot el que això pot comportar), entenc que és més privat. [+]...

Fa un temps pensava que el meu mitjà d’entrada gairebé únic i global a la xarxa seria, d’aquí poc, el navegador, única i exclusivament el navegador. Tota la meva informació, contactes, converses, notícies es troben a la xarxa, i més concretament, hi accedeixo a través de pàgines web. Serveis com els blocs, webmails, els lectors de rss on-line, missatgeria instantània, microblogging com twitter… tot és accessible a través de pàgines web: si vull disposar de la meva informació o usar aquests serveis amb independència del lloc des d’on accedeixi, haig de fer-ho a través de pàgines web. [+]...