Vida en Xarxa

Veig en un parell de llocs que WhatsApp estarà obligada a connectar-se amb Telegram i altres aplicacions de missatgeria: bé per la Unió Europa i per la Llei de Mercats Digitals i l’intent d’evitar posicions de poder de les tecnològiques, siguin quines siguin: ja s’ha dit a tort i a dret que acabarem pagant molt car els serveis gratuïts sense subscripció econòmica que se’ns donen, a nivell personal i a nivell social. Pot semblar una bona opció, però feta la llei, feta la trampa: en tecnologia, la interfície i la disposició dels elements en una aplicació juguen un paper cabdal, perquè és el que veuen els usuaris i és el que els facilita accedir-hi (i per tant usar-ho més fàcilment)… així, si Meta acaba desplegant la interconnexió en un espai a banda, haurà complert legalment amb el que se li demana… però no potenciarà pas el seu us, això ho tenim clar, oi? ...

Se’ns fragmenta la xarxa i la conversa, i el que havia de ser una conversa mundial ha passat a ser una olla de grills mundial on qui més crida sembla que és el que més es fa sentir i ens ha donat per pensar que és qui té més raó. Error. Això no és així, però el rankisme i el voler ser-hi ens ha fet seguir (i no ens enganyem, la majoria encara hi és -o hi som, ni que sigui de passada- ) en les grans xarxes comercials, les que promocionen aquest comportament, alhora que et venen la moto de la conversa global, que la xarxa és com estar a la plaça xerrant, i no son això. ...

Tanquem any. Lliçó tecnològica d’enguany: la xarxa, o te la fas tu, o te la fan. Intentem tornar a la xarxa dels origens, i no tant per la tecnologia o les eines en si. L’entrada sorollosa i de trencadissa d’en Musk a Twitter a fet més evident que no podem deixar només en mans de criteris de tercers (digueu-li gent amb pasta o algorismes) com rebem la informació i quina informació rebem. ...

Les administracions estan presents a les xarxes socials: canals de Twitter, d’Instagram, pàgines de Facebook i YouTube, per anomenar les més habituals. És una aposta per estar més a prop de la ciutadania, de fer arribar millor la informació i els missatges, que no esperar que la gent entri a la pàgina web vist com va el comportament de tots plegats, que ens hem acostumat a que ens portin la informació en comptes d’anar a buscar-la. ...

Els serveis que anomenem xarxes socials son, per definició del propi negoci, tancats. De fet, tendeixen no només a ser tancats, si no a absorbir tot el que poden dels altres, a menjar-se el terreny per quedar-se amb tota l’atenció i el temps dels usuaris. Vist així, que aquests serveis es plantegin ser interoperables entre ells és bastant poc probable. És prou conegut l’exemple del correu electrònic, on diferents proveïdors ofereixen el mateix servei, i tu pots enviar i rebre correu de qualsevol altre proveïdor… Correcte, però no vàlid perquè els proveïdors de xarxes socials no ofereixen un servei estàndard, ofereixen la SEVA xarxa social, amb continguts i característiques diferents de les altres, i sense ganes d’interactuar-hi (per més que gairebé tothom estigui repetit a les mateixes, a grosso modo) ...

Sabem que passem massa temps a les xarxes socials, que estan dissenyades per retenir-nos tant com puguin, que lluitar contra la inèrcia dels costums o contra les gratificacions dels likes -o similars- requereix força de voluntat, que potser no ens informen de la millor o més objectiva manera o tenim por de quedar fora de joc, de perdre’ns alguna cosa o de no estar en contacte amb la nostra gent (sabem que no serà així, que és molt més artificial del que sembla)… però hi seguim, fins que alguna cosa ens ho fa replantejar o mirar-nos-ho de més lluny. ...

S’ha parlat i es parlarà moltíssim de la compra de Twitter per part d’Elon Musk, del que suposa per la pròpia xarxa, dels plans que en té (o de si en té algun ), de les conseqüències per a la democràcia i per si empitjorarà el diàleg, si creixeran els trolls i l’extremisme, del creixement bestial que està havent en altres xarxes (sobretot els servidors federats de Mastodon ), de l’ego superlatiu d’en Musk, o de si hauria d’haver-hi un substitut -europeu- a Twitter (!). ...

A la web original (diguem-li web1) se suposa que podies mantenir la teva privacitat o, fins i tot, ser algú diferent de qui t’havia tocat ser a la vida real. L’anonimat es donava per garantit, ja fos a la teva pròpia plana web o als xats on-line, a les diferents comunitats on participessis. Era la gran oportunitat de poder ser un mateix, o de projectar, sense risc de ser jutjat, una personalitat, uns interessos o unes opinions que potser d’una altra manera no podrien expressar-se. ...

En el primer d’una sèrie d’articles, John Battelle comença a explorar si això de la web3, la web descentralitzada i basada en tecnologia blockchain, pot ser interessant, i quina és la filosofia darrere el canvi d’arquitectura. Tot i que descentralitzada com la primera versió de la web, aquesta tercera versió que es proposa i que sembla que va venint, comparteix concepcions similars, en una mena de retorn als orígens: el parlar d’usuari a usuari el controlar les pròpies dades i no ser clients que paguen en dades la gestió de la nostra identitat com nosaltres volguem (tot i que això també ha canviat) Tecnològica i socialment, però, no s’assembla en gairebé res. Hem passat de: ...

Tothom parla del metavers, però encara no sabem ben bé què és ni com ens afectarà. No seràn ulleres de realitat virtual, ni versions modernes de Second Life, ni granges d’humans jugant a jocs 3D, enganxats a mons imaginaris, ni només blockchain o criptomonedes o NFTs absurds. Potser hi haurà coses d’aquestes, però no serà només això. Encara s’està construint, i no hi ha res definit. Pals de cec d’empreses i governs, i milions i milions invertits en endur-se l’aigua cap al molí propi, propaganda i molt de fum, intents de posar-se a la capçalera de no sabem encara què, de no perdre no sabem quin tren. ...