Vida en Xarxa

)A mitjans d’agost Google presentava el projecte Sunroof, una eina on-line que calcula el potencial de l’energia solar dels edificis, el número d’hores de sol que toquen a casa teva, i et diu el que pots aprofitar i el que estalviaries d’electricitat tenint en compte la teulada que tens, la orientació, les ombres… A banda de l’aposta per presentar d’una manera tan gràfica i senzilla arguments a favor d’una energia renovable, el concepte i la realització son molt interessants: l´ús de diferents orígens de dades, la combinació amb mapes i geolocalització i el lligam amb informació de preus, donant al final un simple resultat econòmic, és espectacular. ...

El mitjà es el missatge, deia en McLuhan. I si no l’és, està clar que el condiciona, el dibuixa i el pot arribar a fer seu. I això és el que passa amb els botons, smileys, likes i expressions incomplertes i ràpides d’escriure de mòbils i aplicacions: a banda de perdre’s molts matisos del que volem dir en pro de la rapidesa, tot ho expressem de la mateixa manera, perquè no n’hi ha cap altra de disponible. ...

La xarxa ja no és el que era, deia fa un dies, perquè nosaltres també hem canviat; volíem ser mumis, centrals d’idees i nexes de discussió, fluxos de dades continus, i ens hem acabat transformant en una presència mediatitzada i massificada en mil jardinets privats on entrem, diem o ensenyem alguna cosa i esperem el manà dels likes… ...

Ja fa temps que sabem que internet no és una ZTA i que els cartògrafs del nou món han donat pas al turisme de masses. Mirant enrere, les discussions sobre les possibilitats que s’obrien, sobre la comunitat global i el trencament de les fronteres, els canvis polítics o les noves maneres d’empoderament, la renovació de la democràcia i els efectes sobre la política real (recordeu quan es parlava de flash-mobs)… tot això queda lluny. ...

Fa anys, en algunes organitzacions i empreses et podies trobar algú que semblava ser indispensable perquè era l’únic que sabia com funcionava o s’havia de fer quelcom, i guardava zelosa (i segur que també mesquinament) aquesta petita peça de coneixement, normalment una cosa senzilla de fer, però poc estesa. En la seva visió, aquesta gent es devien veure com l’engranatge central que permetia el moviment de la maquinària. Malauradament, encara et trobes gent que té una idea igual d’equivocada avui en dia quan, en realitat, aquesta visió egocèntrica del paper d’un mateix és un greu error. ...

Acumulem coses. Al llarg del temps, i per més que vigilem, acabem carregats d’objectes, que ens hauran estat més o menys útils. I quan hem de fer una mudança, o fem una neteja a fons (d’aquelles de cada molt temps) ens adonem de tot el que hem ajuntat, del que fem servir i del que no, dels llocs per on hem passat. En el món digital passa el mateix: sabem que el nostre rastre digital és llarg, però acostumem a identificar-lo amb els missatges que deixem a les xarxes socials, a alguna foto on ens han identificat o en algun comentari d’un blog o web d’algun event on sortim… ...

Que el govern no acaba d’entendre gaire bé com funciona l’economia d’internet, com es generen visites i per tant beneficis econòmics a base d’anuncis (o, fins i tot, es construeix una base de solvència i confiança editorial si resulta que t’enllacen prou sovint), ja és una cosa sabuda. En el seu moment la Llei Sinde ja va causar furor i ara el govern torna a lluir-se amb el cánon AEDE. Algunes opinions il·lustratives com les de Versvs, Antonio Ortiz a Xataka, Enrique Dans o Ricardo Galli no estan de més. ...

Seran les empreses com Google o Apple els nous mitjancers del món digital? Versvs ens explica molt bé l’estratègia de tots dos de, amb l’excusa de l’experiència d’usuari, o donar més representativitat a les pàgines, o millor la usabilitat o similar, posicionar els seus navegadors com el centre de referència per accedir a la web. Els antics portals que pretenien ser el centre d’entrada a la xarxa, i que eren grans maremàgnums de coses diferents van donar pas a portals personalitzats de les empreses (recordeu iGoogle?) i ara, amb l’adveniment de les xarxes socials i el tros de pastís que s’estan menjant, els fabricants atacant posant una capa més al davant: el propi navegador (que no per casualitat és l’únic que, realment, sap tot el que fem a la xarxa). ...

En l’imaginari col·lectiu, la web és un conjunt de milers i milers de llocs entrellaçats, una mena de biblioteca de coneixement infinita, oberta, creixent i canviant, una àgora pública on parlar, intercanviar idees i establir ponts. Però això ja fa temps que no és així (potser una petita part continua sent-ho). La web és ara un lloc dominat per grans llocs propietaris, tancats a la resta: el gran volum de coneixement i moviment s’ha traslladat a jardins tancats, a mines de dades privades que extreuen tot el que poden de nosaltres. ...

Si d’una banda entenem que fins i tot l’inútil (des d’un punt de vista de rendiment econòmic immediat) pot tenir utilitat, i que no tot cal mesurar-ho en termes de benefici de capital, de comptes de deure i haver; de l’altra si que podem entendre que de tot podem esperar un rendiment treure un benefici i una utilitat, fins i tot invertir els termes: hi ha casos útils que son inútils al final (si més no, contraproduents). ...