Vida en Xarxa

Seran les empreses com Google o Apple els nous mitjancers del món digital? Versvs ens explica molt bé l’estratègia de tots dos de, amb l’excusa de l’experiència d’usuari, o donar més representativitat a les pàgines, o millor la usabilitat o similar, posicionar els seus navegadors com el centre de referència per accedir a la web. Els antics portals que pretenien ser el centre d’entrada a la xarxa, i que eren grans maremàgnums de coses diferents van donar pas a portals personalitzats de les empreses (recordeu iGoogle?) i ara, amb l’adveniment de les xarxes socials i el tros de pastís que s’estan menjant, els fabricants atacant posant una capa més al davant: el propi navegador (que no per casualitat és l’únic que, realment, sap tot el que fem a la xarxa). ...

En l’imaginari col·lectiu, la web és un conjunt de milers i milers de llocs entrellaçats, una mena de biblioteca de coneixement infinita, oberta, creixent i canviant, una àgora pública on parlar, intercanviar idees i establir ponts. Però això ja fa temps que no és així (potser una petita part continua sent-ho). La web és ara un lloc dominat per grans llocs propietaris, tancats a la resta: el gran volum de coneixement i moviment s’ha traslladat a jardins tancats, a mines de dades privades que extreuen tot el que poden de nosaltres. ...

Si d’una banda entenem que fins i tot l’inútil (des d’un punt de vista de rendiment econòmic immediat) pot tenir utilitat, i que no tot cal mesurar-ho en termes de benefici de capital, de comptes de deure i haver; de l’altra si que podem entendre que de tot podem esperar un rendiment treure un benefici i una utilitat, fins i tot invertir els termes: hi ha casos útils que son inútils al final (si més no, contraproduents). ...

2013 ha estat l’any de la descoberta dels grans programes d’espionatge massiu al món occidental per part de diferents governs. Ja sabíem que societats com la xinesa, la coreana o la saudita, per exemple, son constantment auditades, espiades i controlades. Sabíem també que les agències occidentals espiàvem tots aquests països (i alguns més, segurament) via Echelon, però les revelacions de Snowden han estat el cop d’efecte comunicatiu que faltava per veure el potencial de control de les nostres societats. ...

De fa anys s’anuncia, periòdicament, la mort dels RSS: se l’identifica com un sistema residual, una tecnologia de notificació que no aporta res i que no usa gairebé ningú, i que en una era d’interactivitat com l’actual sembla ser un únic canal consumidor. La cosa, però, no és tant que es mori: és que el deixen morir perquè no el volen usar. ...

Independentment de com acabarà el bloqueig pressupostari del govern americà, les conseqüències immediates i visibles han estat el tancament de serveis no essencials com parcs o museus… i uns quants llocs web. L’oficina del cens o la mateixa NASA o el JPL tenen el site tancat o sense actualitzar: ) No és l’infocalipsi, però fa pensar en la relativa fragilitat sobre la que estem basant tots els nostres sistemes i serveis, les mateixes bases de la nostra Societat de la Informació. ...

Per a què serveix tota la potència d’emmagatzematge, càlcul i cerca d’organitzacions com la NSA? L’explicació clàssica és seguretat, lluita contra el crim, et al. Però després resulta que es descobreix el propietari de The Silk Road per un error d’ell mateix, o que no s’hagin detectat patrons ja coneguts (de comportament, relació, etc.) per identificar terroristes, per citar casos coneguts. Anem cada vegada més cap a una societat vigilada, i la vigilància contínua i la intrusió en la privacitat d’aquestes agències i les seves similars (algú pensa que Rússia, Xina, Iran, Austràlia o els europeus no tindran quelcom semblant?) semblen quelcom normal, o un mal menor com a símptoma, mentre el problema real és la intenció al darrere d’aquestes organitzacions i els seus mètodes: la opacitat i nul·la transparència, la contraposició entre fets i paraules no fa més que augmentar el descrèdit i la confiança dels governants o els grups de poder per part dels ciutadans. ...

Originalment la xarxa era un conjunt de subxarxes i pàgines totalment distribuïdes, servidors i més servidors de pàgines web, aïllats un dels altres, que enllaçaven aquestes planes mitjançant un conjunt d’adreces comunes, però sense cap punt central. El mateix passava amb altres serveis, com el correu o l’ftp, o posteriorment, les famoses xarxes p2p. En aquest context van començar a sortir els primers motors de cerca, catalogant i indexant contingut extern, i dirigint els seus usuaris a les pàgines on aquest estava. ...

Parlem de privacitat, de la nostra imatge a la xarxa, d’intentar ser clients i no producte, de l’ús que fem de les xarxes socials i del que n’hauríem de fer, de si som conscients o no de tota la informació nostra que tenen tercers, del perfilat i creuament dels nostres múltiples rastres digitals. Teoritzem, discutim, i busquem solucions i eines, i hi treballem dins del nostre entorn i possibilitats. I mentrestant tenim fills, comencen a créixer i a usar els ordinadors. ...

Snowden, el projecte PRISM i la NSA. Els serveis d’inteligència de mig mon que monitoritzen la xarxa (ens escandalitzem dels USA, però que deuen saber russos, xinesos, alemanys i britànics, per dir-ne alguns ), les operadores que també voldrien tenir part del pastís. La Patriot Act i derivades, les lleis que no protegeixen la nostra privacitat ni intimitat o que restringeixen la compartició d’informació. La identificació, errònia i perniciosa, entre privacitat i ocultació (qui no fa res dolent no té res per ocultar, diuen). ...