Vida en xarxa

Originalment la xarxa era un conjunt de subxarxes i pàgines totalment distribuïdes, servidors i més servidors de pàgines web, aïllats un dels altres, que enllaçaven aquestes planes mitjançant un conjunt d’adreces comunes, però sense cap punt central. El mateix passava amb altres serveis, com el correu o l’ftp, o posteriorment, les famoses xarxes p2p. En aquest context van començar a sortir els primers motors de cerca, catalogant i indexant contingut extern, i dirigint els seus usuaris a les pàgines on aquest estava....

Parlem de privacitat, de la nostra imatge a la xarxa, d’intentar ser clients i no producte, de l’ús que fem de les xarxes socials i del que n’hauríem de fer, de si som conscients o no de tota la informació nostra que tenen tercers, del perfilat i creuament dels nostres múltiples rastres digitals. Teoritzem, discutim, i busquem solucions i eines, i hi treballem dins del nostre entorn i possibilitats. I mentrestant tenim fills, comencen a créixer i a usar els ordinadors....

Snowden, el projecte PRISM i la NSA. Els serveis d’inteligència de mig mon que monitoritzen la xarxa (ens escandalitzem dels USA, però que deuen saber russos, xinesos, alemanys i britànics, per dir-ne alguns), les operadores que també voldrien tenir part del pastís. La Patriot Act i derivades, les lleis que no protegeixen la nostra privacitat ni intimitat o que restringeixen la compartició d’informació. La identificació, errònia i perniciosa, entre privacitat i ocultació (qui no fa res dolent no té res per ocultar, diuen)....

Estats Units espia els seus propis ciutadans i d’arreu del món mitjançant el programa PRISMA: furga en les dades que li proporcionen les xarxes socials i fins i tot en les xarxes de les operadores de comunicació, arreu, ho veu tot. Ara ja no és doncs només un tema del perfilat que ens poden fer a les dades socials i la nostra activitat, de ser el producte i no el client, ara sembla que cada vegada més el somni del gran germà orwellià, el govern vigilant, el tenim aquí....

Els usos que fem de la xarxa diuen molt de nosaltres, però també diuen molt de la pròpia xarxa. Fa anys el correu, les pàgines web personals i algunes d’universitats, governs i centres de recerca eren les més habituals, les empreses tenien una presència testimonial amb una mica de text, un catàleg de productes i una presentació d’ells mateixos, a grosso modo, i no gaire cosa més. Els fòrums, xats, les llistes de correu i l’IRC eren el centre de la comunicació, i teoritzàvem sobre la conversa global....

< Més d’una vegada m’he plantejat si estar a diferents xarxes socials ha de ser redundant: al cap i a la fi, tot son xarxes socials, no? Seguidors, amics, coneguts (només falten els saludats, per citar en Plà); llegir, compartir o retuitar, escriure o comentar; diferents noms per coses molt similars. Però a mesura que les utilitzo, ho faig de manera diferent: correu electrònic: converses llargues, intercanvi d’opinions, discussions, compartició d’idees Twitter: intercanvi d’idees, enllaços, petites converses ràpides Facebook: saber una mica dels altres, ignorar olímpicament jocs i aplicacions Google+: encara no sé ben bé per a què la faig servir!...

Vivim immersos en un bombardeig continu d’informació i interrupcions. L’entrada de dades de comunicacions, el degotall de connexions i distraccions és constant, tant a casa com a la feina com al carrer: ens hem acostumat a viure continuadament amb soroll de fons, amb elements que criden la nostra atenció. Aquest flux continu d’interaccions, la gestió ininterrompuda de noves informacions, la interacció tothora amb els altres, les múltiples possibilitats de distracció o el simple entorn urbà on vivim configuren un espai de soroll real i informacional a temps complert, companyia continuada arreu i tothora....