Vida en xarxa

Internet és un conjunt de distraccions: la xarxa actual comença a semblar més un parc d’atraccions o unes galeries comercials, amb anuncis i distraccions que criden tothora la nostra atenció, que no pas aquella aldea global de la que parlàvem fa anys. Aquest cap de setmana he fet un petit experiment, aplicant-me un sàbat digital: Dissabte vaig fer un ús habitual d’Internet: consultar el correu, picotejar diaris i pàgines diverses, consultar els feeds i mirar què es deia al twitter, sense mirar quan ho feia, en diferents moments del dia, mentre feia altres coses....

Facebook llença Facebook Home, el seu no-telèfon que fa de telèfon. Jugada interessant des del punt de vista de l’empresa d’en Zuckerberg: sense grans inversions en desenvolupament, es col·loca gairebé al mateix nivell que Google amb Android i Apple amb iOS. La interfície amable de Facebook Home no està dirigida a un públic professional: està dirigida als milions de persones que usen Facebook per connectar, jugar, publicar, mirar notícies… per als milers de persones per a qui la Internet és Facebook, com n’hi ha per a qui és Google....

Passa el temps i acumulem coses i coses. Andròmines, llibres, roba, calçat, alguna eina, un pot… Te n’adones quan has de fer un trasllat, o quan mires una caixa vella. I veus que pots viure sense totes aquelles coses acumulades, que de fet ho has estat fent. Un amic comentava que encara pot portar dins d’una motxilla tot el que li cal per una setmana… i és un exercici que hauríem de fer, de tant en tant: segurament ens faria adonar de moltes coses....

Mantenir una paraula de pas per cada servei de la web on ets és una murga, en això estem tots d’acord. Ni tenim memòria per recordar-ho tot, ni apuntar-ho en un post-it a la cartera és el millor, i com que som ganduls de mena i sembla que tot és segur, anem arreu amb una o dues paraules… després passa que tots tenim cada vegada més coses al núvol, ens en refiem més, i quan et crackejen un servei dels importants ja t’agafa mal de ventre… això, és clar, quan te n’assabentes....

Quina és la perdurabilitat d’un bloc? En Pere fa unes reflexions molt interessants sobre l’estructura i l’orientació d’un blog, i ressalta, molt encertadament, la orientació a la novetat que té, l’etern enfrontament a la pàgina en blanc: d’aquí el preguntar-se per la perdurabilitat, no com a possibilitat d’emmagatzematge o de permanència a la xarxa, si no com a discurs sòlid, que aguanti bé el pas del temps, com una exposició d’idees i pensaments ben expressades, en un format clos, un escrit tancat que pot evolucionar en el temps però que és autocontingut....

Fa temps ens imaginàvem a nosaltres mateixos a Internet com canals generadors d’informació contínua, usant blogs i servint el contingut en rss, penjant vídeos i fotografies online, i parlàvem de com ordenar tot això, de com disposar-ho i, fins i tot, de com tindriem temps per al consum i la generació de tot aquest material. La clau era la plana personal, el nostre cau digital, la nostra imatge a la web, que era a la vegada biblioteca i reflex, com una imatge tan complerta com fos possible de la persona....

El canal per on es transmet un missatge el condiciona totalment: no és el mateix un llibre, un diari, la televisió o la ràdio. Cada mitjà té el seu tempus, el seu ritme, les seves possibilitats gràfiques o les seves limitacions temporals o d’espai, i tot això condiciona espectacularment la profunditat del missatge, l’atenció que hi dediquem, la reflexió sobre el mateix o l’abast, l’audiència, fins al punt que pot arribar a variar el significat, donades les lectures que se’n poden fer....