Vida en Xarxa

Google+ no integra RSS, ni d’entrada, ni de sortida. I dubto que ho faci, ben mirat. Perquè? Mirem-ho en els dos sentits: De sortida No costaria gaire publicar un RSS dels posts propis, fins i tot integrant-lo amb la política de privacitat dels cercles, fent que només s’oferís allò que és públic, que no té cap tipus de restricció… de fet, aquesta és la línia que es segueix quan visites el perfil públic de Google d’algú: només veus els posts públics. Perquè no oferir, doncs, una font RSS d’aquests posts, ja sigui a G+ o al propi perfil? Perquè el que es pretén és que l’usuari passi el màxim de temps possible al site, no que pugui accedir als continguts del mateix des d’altres llocs. Això Google ja ho ha patit i vol recuperar el terreny perdut… Quan tingui una base més gran, afegirà també anuncis? Els ofereixi o no, si publica RSS dels posts públics allò pot acabar convertint-se en un nou Blogger, o en un tumblr, o en un twitter amb esteroides, i no crec que ho vulguin. ...

Crec que Google l’ha encertada amb el Google+, molt més que amb l’últim invent, el Wave. La compartició allà estava massa basada en el correu, no permetia construir bé una xarxa, o ampliar una conversa. Amb Google+ si que es pot: et permet construir una xarxa, o diferents xarxes, i, a més, em fa l’efecte que està més orientat a converses (no a una única conversa) que no pas Facebook i Twitter (precisament per la característica de compartimentació i la no reciprocitat en seguir a algú: idees ja implementades, però crec que millorades aquí). ...

Tot aquest escàndol ara de l’SGAE no em fa més que pensar en com està el sistema de malalt, de podrit. I està tan podrit que ni reconeix la seva pròpia podridura: no és capaç d’actuar contra corruptes, aprofitats i demés de manera efectiva, de refusar-los. Simplement, viu amb ells, com una mena de simbiosi. No és aplicable, aquí, allò de l’alarma social? Quan hi ha un reguitzell de notícies similars, arreu i a tothora, és un molt mal símptoma, i la gent ja està dient prou d’una manera molt clara. ...

Ara que provo Google+ i començo a perfilar el meu graf social i configurar-me els cercles d’amistats, i a ordenar i prevenir possibles conflictes futurs entre els molts diversos perfils que tinc a la xarxa… m’assalta la por escènica: com ho faran, ara, els meus amics, els meus seguidors, si no publico els meus ingeniosos comentaris i posts a tots els meus cercles? Ah, el que arriba a fer la supèrbia, els cinc segons de glòria que tots volem… ...

Google anuncia Google+, el que sembla una nova xarxa social amb alguns trets diferencials i interessants respecte els dos grans coneguts del moment: Twitter i Facebook. La diferenciació i l’aposta que fa Google és molt clara: gestiona (o ho intentarà) la complexitat del nostre graf social: en la vida real, no tenim un únic cercle social, en tenim varis: familiar, amistats, laboral, estudis, esport, interessos, política, els que siguin… però alhora de traspassar això al món digital, no hi ha eines per fer-ho: podem usar diferents xarxes per diferents ambients, però és molt probable acabar barrejant diferents cercles en un únic lloc. ...

La gent té el lleig costum d’amagar-se darrera el suposat anonimat que dóna Internet per dir coses de maneres que no faria personalment, grolleres, insultants i amb un contingut nul, o, simplement, envien un correu a una bústia genèrica dient de tot, pensant-se que ningú els llegirà. La sorpresa deu venir quan sí que hi ha algú que es llegeix els correus i quan es responen aquests correus, i es responen, a més, d’una manera personal (algú amb nom i cognoms). Què farà aleshores l’escriptor d’aquell correu? Tornar als mateixos modals, no contestar, o bé, en un estrany exercici de seny i autoaprenentatge, parlar ara d’una manera constructiva (i fins i tot disculpar-se)? Ara resulta que algú li ha contestat educadament una grolleria. Què fer aleshores? ...

L’estructura d’internet no és la d’una xarxa d’ordinadors: és una xarxa de servidors interconnectats, als quals ens connectem amb els nostres dispositius (ordinadors, mòbils) i des d’on ens serveixen contingut o hi aportem el nostre, de manera més o menys centralitzada en uns quants nodes i proveïdors de serveis. Això facilita que, en determinats moments, es pugui tallar l’accés a la xarxa o a determinats serveis, com ha passat ara amb Facebook i Twitter a la revolta egípcia, per exemple, o bloquejar continguts o determinades pàgines, cosa que passa de tant en tant a la Xina. ...

Mentre aquí ens distraiem amb la Llei Sinde, als Estats Units s’ha fet un pas en contra de la neutralitat de la xarxa. I això son males notícies: obrir la porta amb arguments falaços (els de sempre: pèrdua d’ocupació, d’innovació, frè a la llibertat de les empreses) a la possibilitat d’un accés no neutral a la xarxa el que pot aconseguir és realment disminuir el dia de demà la llibertat del ciutadà. ...

D’uns anys (pocs) ençà, que ni envio ni rebo tantes postals com abans, i he usat més el correu electrònic per aquestes coses. Pensava que seria jo, que potser sóc una mica descuidat i vaig sempre a última hora, però no, sembla que és que segueixo tendències: s’envien menys postals i s’usen més els mitjans electrònics: el paper ha donat pas als sms, i aquests, amb l’adveniment (ara que és Nadal) de la connectivitat mobilitzada i els smartphones, donaran pas a l’ús de les xarxes socials per felicitar el nadal (si és així, ja es poden anar preprant twitters, facebooks, tuentis i demés pel cap d’any)… ...

Que Facebook i Google tenen una particular batalla entre ells i que tots dos son rivals en captar l’atenció dels usuaris és sabut per tothom. Però les estratègies per guanyar l’atenció d’ambdós son totalment diferents, encara que en alguns camps es trepitgin. Facebook és un lloc d’ús extensiu, on l’usuari hi passa molt de temps d’una manera continuada; és una comunitat tancada on hi ha un coneixement molt elevat dels gustos, perfils i relacions dels usuaris (dades que la gran majoria de vegades ells mateixos han entrat alegrement), és a dir: és un autèntic jardí per vendre productes, sembla, i un gran camp d’exploració social. Però hi ha, de moment, poca informació útil, i sobretot, molt poques eines de consulta i cerca, i tot rau centralitzat a les planes de Facebook, en aquest sentit, l’ús de la nova missatgeria anunciada i la integració dels grups amb el correu tradicional, permetent la interacció des de clients de correu externs, son vies inicials d’obertura de nous canals (és a dir, noves maneres de seguir enganxats a l’ús de la pàgina des de mitjans externs, generant més dependència del producte). ...