Hola!

El pal de paller de les polítiques de seguretat i identificació a la xarxa son els certificats: una criptografia robusta i el reconeixement jurídic de l’equivalència amb la signatura manuscrita fan que siguin la tecnologia ideal per a la seguretat. Però totes aquestes bondats tecnològiques no acaben de quadrar amb la facilitat d’ús rapidesa, comodització i descuit que comporten les aplicacions, dispositius i el públic d’avui en dia, i el poc suport per part dels fabricants no ho facilita. ...

Comença la COP21 a París, tant de bo s’acabi amb uns objectius marcats i, encara millor, s’acompleixin. D’entrada, és bo que alguns ja reconeguin el paper que tenen en tot plegat, encara que d’altres s’hi resisteixin, o que tercers semblin no tenir gaire clar arribar a una solució (“Si som ambiciosos en l’objectiu fixat, almenys ens hi aproparem”, diu Hollande)… Veurem què en surt. Voldria ser optimista, però prefereixo esperar i ser realista: massa temps des del Kyoto original i les coses no avancen, l’economia (curta de vista, famèlica de beneficis ràpids) tot ho engoleix, tot ho prioritza. ...

Portem a la butxaca un petit ordinador que deixa rastre de tot el que fem i allà on estem gairebé sense adonar-nos-en: es tan còmode, tan fàcil fer-lo anar i posar-hi i provar coses, que no ens adonem de l’espia que pot ser. A mesura que ha passat el temps, els telèfons mòbils han guanyat en capacitat i possibilitats, però també en consum energètic (algú recorda aquells mòbils -no smartphones- als que la bateria els durava una setmana?) i hem sacrificat privacitat i anonimat. ...

Hores d’ara tothom sap ja què ha passat a París, n’informen arreu i tots tenim una opinió, una idea, un sentiment. Jo no puc afegir gaire, només deixo aquí tres apunts ràpids: Un avís: Tothom diu la seva, tothom. I molts aprofitaran per portar l’aigua al seu molí: polítics a França i arreu, pseudoperiodistes i suposats intelectuals. Llegiu-los si voleu. Però feu servir-ho per posar cadascú al seu lloc, contextualitzeu-ho tot. Voldran tancar fronteres, aturar l’allau d’immigrants, retrocedir Europa (la idea, que encara queda), controlar més, criminalitzaran la criptografia i la llibertat de la xarxa i ho justificaran amb tot això. Però no son només aquestes mesures. Una reflexió: El que ha passat és terrible. I ho han fet persones. I potser algú s’ha colat entre els refugiats. Però eren només persones (dolentes, terribles, fastigoses, assassines, però persones ), i una sola persona no pot fer això. Ho han fet les armes. Busquem culpables? Busquem-los, i tant, per tots els mitjans. Però aturem també el tràfic il·legal d’armes i explosius (on són les armes de les guerres balcàniques, què entra per Ucraïna? I són dos punts, nomé ),, controlem els fabricants, les rutes d’entrada. Si no hi ha accés a armes i explosius, això serà difícil que passi. El món es plè d’armes. Podem aixecar fronteres perquè no passin les persones, però les armes si que passen entre els filats. Una recomanació: per estar al dia els diaris, el que volgueu, però més d’un, per comparar-los. Per anar més enllà del que moltes vegades diu la premsa (els purs fets ), feu un cop d’ull a Guerras Posmodernas. I permeteu-me que acabi com he començat, si fa no fa: ...

) Google ha deixat de donar suport a Java des de setembre, Microsoft no suporta certificats digitals a Edge, l’API criptogràfica del W3c no arrenca, el suport per certificats no és fàcil a Linux… Fet i fet, la e-administració sembla que té els peus de fang, o que li estan fent el llit. Per treballar on-line amb l’Administració (sigui quina sigui) necessitem certificats per identificar-nos de manera segura i fiable (jurídicament fiable, de manera que es pugui demostrar qui som davant de tercers i els nostres actes tinguin validesa - per això la identificació usuari/password no és vàlida en tots els casos) i, si volem signar des del navegador, actualment java és la única tecnología “universal” a la banda client (mentre els fabricants de navegadors no implementin completament la API del W3C). ...

Twitter canvia l’estrella dels favorits per un cor de m’agrada i els usuaris ens hem revolucionat… perquè no ens agrada aquest cor. Però ens agradi o no (que no) la nova icona, el canvi no és només estètic: és un canvi de concepte que va molt més enlla… Twitter ha substituit una eina per a l’usuari per una eina d’anàlisi de l’usuari: L’estrella dels favorits era més similar (en concepte, disseny i ús) als destacats dels navegadors i era, per tant, una utilitat d’ús sobretot privat dels usuaris (tweets interessants, per llegir, per recordar…) Un “m’agrada” li dóna un caràcter social, de visualització de gustos de cara als altres, de “toc” al creador, de mostra de suport que segurament farà que molts usuaris l’usin d’altra manera… o que fins i tot el comencin a usar d’una manera més similar als likes del Facebook. Seria interessant tenir dades dels canvis d’ús derivats del canvi estètic… Twitter les tindrà (nosaltres no ), i segurament en farà un bon ús (publicitari). ...

Això d’Internet i el núvol és una imatge que ja hauríem de començar a deixar de banda: Internet és una xarxa d’ordinadors, una infrastructura gens etèria. La teranyina de cables subterranis i submarins que s’estén per tot el món té unes despeses de manteniment considerables, i no només hi circulen dades nostres, sinó (i sobretot) serveis de comunicació operats per empreses que volen guanyar cèntims. La xarxa (que ja es vulnerable per sí mateixa) està sotmesa a molts interessos: econòmics, socials, polítics… i la dependència que en tenim per qualsevol cosa fa que aquesta vulnerabilitat sigui encara més acusada. ...

Una volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar bloquejadors? Sabem que no hi ha versions de pagament de plataformes gratuïtes que ens alliberin de la publicitat, perquè aquestes plataformes son grans fars per atraure la nostra atenció (després hi trobarem tot un seguit d’avantatges socials, comunicatives i demés): nosaltres (usuaris) som el producte a vendre al comprador (els fabricants, mitjançant els publicistes). ...

Anuncis: son arreu a la web, i els usuaris, en general, els ignorem, tanquem o bloquegem tant com podem, però son també la font d’ingressos de moltes petites publicacions, que intenten fer-se un forat o, simplement, donar veus a idees i iniciatives que estan fora de l’interès de les grans empreses (tecnològiques, de publicitat, editorials, poseu el que volgueu aquí). Sense els anuncis no hi ha ingressos per molts, però els anuncis son, alhora, cada vegada més intrusius, ens roben més pixels de la pantalla o ens distreuen, per no dir molesten, més vegades del compte. I tot plegat, perquè molts dels anuncis no tenen altra manera de cridar el nostre interès que posar-se al mig per ser inevitables (qui no ha tancat una finestra aquí o allà, ha passat de la plana d’anunci en accedir a un article o ha tancat els ulls amb aquells quadres que diuen que hem d’actualitzar el java (Redéu, l’equivalent publicitari del blink de l’HTML!). ...

La gent del CCCBLab fa una interessant reflexió sobre l’evolució del públic, de com ha passat de ser més passiu i consumidor (amb criteri, però constrenyit a una oferta preexistent) per evolucionar cap a una interacció amb l’autor i les institucions, tot expressant el seu criteri i fent demandes. Algunes idees a destacar (relacionades entre elles): La fi de la prescripció: ja no només ens conformem amb el que els museus o el cànon diuen, el públic vol ajudar a conformar la oferta, a modelar-la en base a les seves preferències, El públic modela les organitzacions: les organitzacions han de canviar, tant estructural com funcionalment, per adaptar-se al que se li demana. No només volem comentar i opinar, també es vol ser partícip en la creació, formar part de l’obra. Les institucions impliquen a la gent, compten amb ella. Alhora, però, les institucions han de saber com implicar a la gent. Sorgeix una nova sociabilitat amb internet. I alguns dubtes que es plantegen: ...