Hola!

Pujar un vídeo a youtube. Baixar-lo, i tornar-lo a pujar. Repetir això 1000 vegades: el vídeo final no té res a veure amb l’original, no conserva cap de les seves característiques d’imatge i so. Per més que sapiguem que hi ha raons tècniques pel que passa (la compressió contínua del vídeo i el so cada vegada que es puja/baixa que fa que es perdi qualitat d’una còpia que ja n’ha perdut), la visualització no deixa indiferent: la imatges es va desdibuixant i la veu es va tornant fosca, estranya, fins arribar a un no-res semblant a l’inici. ...

Diuen que quan es perd una llengua s’apaga una manera de veure el món, una manera d’entendre’l i d’explicar-lo. Segurament també quan tanques una manera d’explicar-lo, un altaveu públic d’una llengua, li poses una mordassa, l’empobreixes i la debilites. El tancament d’emissions de RTVV (televisió i ràdio) és un cop per a la gent que hi treballava i és un cop dur a un projecte de país i de cultura que cada vegada sembla tenir menys lloc en l’agenda dels actuals governants del País Valencià. ...

La digitalització gairebé total de la nostra societat és un fet, i que per tant això permet rastrejar qualsevol cosa que es faci o digui, qualsevol contacte entre persones i fins i tot allò que es diu i es fa en qualsevol moment també l’és. L’efecte panòptic de tot plegat és brutal: la temptació de controlar tot el que fan els usuaris com a futurs compradors per perfilar-los i oferir-los tot allò que els pogui temptar i els faci gastar per part de les empreses, i la possibilitat de controlar qualsevol dissidència en règims no democràtics és, també, irresistible. I es fa. ...

La xarxa profunda és bàsicament un gran conjunt d’informació fora de l’abast dels accessos convencionals: un volum d’informació unes quantes vegades major que al que podem arribar via cercadors o URLs clàssiques: informació de bases de dades, llocs vells no esborrats, llocs amb accés via contrasenya. Informació normal, no directament accessible… en general. Però si la web és una extensió més de la nostra societat, incorpora també els seus vicis i defectes: tot allò que es pogués trobar en carrerons foscos o en veu baixa es pot trobar també a la xarxa. I com a tal, la xarxa ha potenciat també les possibilitats de comunicació i agrupació d’aquests usuaris, reforçant vincles, creant comunitats o obrint nous mercats: una aplicació pervertida de la mateixa. ...

La web és un oceà d’informació. Quan hi naveguem, però, només anem per la superfície i la resta queda, en gran part, amagada als nostres ulls: l’anomenada Internet Profunda conté uns quants ordres de magnitud de dades més que la web navegable. Darrere d’aquest nom tan sonor, però, no s’hi amaga exactament un gran misteri, o només una zona fosca… hi ha fins i tot informació que no es podria ni considerar amagada: senzillament no està indexada pels cercadors (que això moltes vegades sigui equivalent a que no surt als resultats de cerca i per tant el comú dels mortals no ho trobem, és una altra cosa), o està darrere de protocols que no usen els navegadors: ...

El pressupost i la disponibilitat de fons en un projecte no son, ni de lluny, garantia que tot sortirà bé. És important, és clar. Però és encara més important per aconseguir l’èxit una bona programació de tasques, un bon equip i l’establiment d’uns objectius assolibles. Un article a Time i la newsletter de Experts Exchange sobre els problemes del lloc Healthcare.gov del govern americà son potser l’últim i un del més representatius dels exemples (des de pressupostos creixents fins a una pobre codificació, passant per una sembla que inexistent coordinació), però no l’únic. Recordeu la plana del [Senat](pais.com/tecnologia/2012/11/28/actualidad/1354095742_842570.html http://www.senado.es/web/index.html “Plana web del Senat d’Espanya”) i les dades sobre el que va costar? ...

Totes les notícies i tota la informació està al nostre abast(* ), però sorprenentment tot allò que ens arriba acostuma a tenir certes similituds, per bò i per dolent. Notícies i dades que moltes vegades reforcen les nostres creences preestablertes, i en canvi, poques informacions que les facin trontollar, les posin en dubte o les renovin. És que potser el món no és tant gran i no hi ha tantes diferències? O bé no ens arriba tota la informació? Fins i tot, ens atrevim nosaltres a buscar aquesta informació, aquests altres idees? Llegim sempre els mateixos diaris, mirem els mateixos canals de televisió o llegim les mateixes webs… sempre. Els filtres de les xarxes socials refermen els nostres enllaços en base a les coses que fem sempre… i ens fan ser més com som. ...

La presència de les AAPP a les xarxes socials es un fet ja habitual (i desitjable): aquestes han d’anar a buscar la ciutadania allà on sigui per poder oferir un millor servei, i com més canals de comunicació trobi i més disminueixi la distància entre ambdós, més guanyen les dues parts. Habitualment aquesta presència es tradueix en establir un o varis canals (comptes) de l’administració en diferents xarxes socials, i en la posterior adaptació al funcionament concret de les xarxes triades: llenguatje, modes d’interrelació (buscar amics o seguidors, fer contactes), publicació de contingut… ...

Independentment de com acabarà el bloqueig pressupostari del govern americà, les conseqüències immediates i visibles han estat el tancament de serveis no essencials com parcs o museus… i uns quants llocs web. L’oficina del cens o la mateixa NASA o el JPL tenen el site tancat o sense actualitzar: ) No és l’infocalipsi, però fa pensar en la relativa fragilitat sobre la que estem basant tots els nostres sistemes i serveis, les mateixes bases de la nostra Societat de la Informació. ...

Per a què serveix tota la potència d’emmagatzematge, càlcul i cerca d’organitzacions com la NSA? L’explicació clàssica és seguretat, lluita contra el crim, et al. Però després resulta que es descobreix el propietari de The Silk Road per un error d’ell mateix, o que no s’hagin detectat patrons ja coneguts (de comportament, relació, etc.) per identificar terroristes, per citar casos coneguts. Anem cada vegada més cap a una societat vigilada, i la vigilància contínua i la intrusió en la privacitat d’aquestes agències i les seves similars (algú pensa que Rússia, Xina, Iran, Austràlia o els europeus no tindran quelcom semblant?) semblen quelcom normal, o un mal menor com a símptoma, mentre el problema real és la intenció al darrere d’aquestes organitzacions i els seus mètodes: la opacitat i nul·la transparència, la contraposició entre fets i paraules no fa més que augmentar el descrèdit i la confiança dels governants o els grups de poder per part dels ciutadans. ...