Hola!

Fa no gaire temps vaig començar a llegir sobre Delta Chat: una aplicació de missatgeria instantània, d’ús similar a Whatsapp, Telegram o Signal1, ràpida i fiable, on no es necessita CAP dada personal (cap correu, cap número de telèfon) i que es pot començar a utilitzar al moment i que, a més, és codi obert (no propietària) i per disseny no permet fer el seguiment de la xarxa personal de cadascú. ...

Contínuament xerrem: xats, correu, xarxes socials. Fem comentaris, likes, ens els fan i ens els deixen… i tot quedà allà, suposadament al nostre abast, als nostres telèfons o ordinadors. Però quantes vegades repassem tot allò que hem anat “parlant”? Gairebé mai esborrem. Potser no usem o marxem d’algun servei, però difícilment ens donem de baixa o esborrem les dades. Fer-ho és gairebé com un acte militant, de reafirmació, molt conscient. ...

Douglas Rushkoff planteja una evolució del nostre univers mediàtic: We’ve been raised in a read-only media universe (TV was only read-only, newspapers were only read-only) […] we’re moving from an arbitrarily read-only reality into a read-write one. — Douglas Rushkoff, Decoding Digital Humanism, Podcast Person of the Week (7/9/2023), minut 8:00 És una idea molt simple, però molt potent: explica perfectament de quin mon venim, quin món s’obria, i en quin mon ens ha portat la comercialització de la xarxa. I no parlem en termes tecnològics, parlem en termes de societat, d’accés a la cultura, de possibilitats de creació lliure i de mediació d’aquesta creació, d’apropiació de la mateixa. ...

Fa uns anys ja parlàvem de com el nostre jo digital ens havia de complementar, no ens havia de dirigir. Exposo, de manera breu, el perquè:: Focalitzar l’interès: Un excés de fonts d’informació i de dades fa que es dispersi l’atenció, cal filtrar moltes coses que no interessen. Atomització de la informació: Els missatges petits i amb poca informació interrompen i fan perdre la concentració, estar pendent de diverses coses alhora no és pràctic. El meu temps és limitat: la xarxa és una economia de l’abundància, però el temps és un recurs més aviat escàs, i, a més, a distribuir. Compartimentar: Cada cosa al seu moment i al seu lloc. Directament derivat dels motius anteriors. Privacitat: La facilitat de publicació ens permet anar exposant petits bocins de les nostres vides, més del que ens pensem. Aquests motius estan copiats, directament, d’un esborrany1 per complementar el post El meu jo digital, del 13 d’abril del 2007. L’esborrany era del 15 d’abril del 20072. ...

Negligència conscient però no intencionada. Watchful negligence. Aplicat a la educació i el creixement dels fills i filles, seria estar atent al que fan, però sense limitar la seva curiositat. O sigui, deixar que facin i que de tant en tant, aprenguin amb algun disgust, per ells mateixos (la vida els en donarà més, de disgustos, ja ho sabem). I estar sempre al seu costat, alerta. No entraré més en la vessant educativa, que no és objecte d’aquest blog, i és un subjecte molt delicat (si algú llegeix això, cosa dubtosa també). Sigui com sigui, trobo que és un idea i una filosofia educativa molt encertada: ...

El món digital és ja un reflex del món físic. Fins i tot n’és una part més: la presència constant de la xarxa i dels dispositius mòbils, l’impacte que els mitjans, moviments i corrents nascuts a la xarxa tenen al món físic, l’ús de canals digitals per la organització de moviments polítics, protestes, contraprotestes, campanyes, etc. demostren sobradament que ja tot és un sol món. El món dels àtoms i el món dels bits s’han fet un de sol. ...

El món dels blogs ja fa temps que té una mala salut de ferro o, si ho volem mirar d’una altra manera, que ha perdut la seva raó inicial de ser. De l’esperit de la conversa global i el fet de tenir una veu pròpia a la xarxa, es va passar a una olla de grills on tothom aprofitava la tecnologia dels blogs per ser un canal continu d’emissió o intentar ser un mass media (i fins i tot monetitzar-ho), el que va crear una blogorrea que desdibuixava i deslluïa la idea inicial. Després varen arribar els microblogs, les xarxes socials, el tuits i la necessitat de ser superstars, i es va confondre el tenir una veu pròpia amb tenir una opinió per a tot (i pensar que sempre tenim coses interessants a dir), i d’aquí, a la necessitat de radiar-ho tot. ...

L’ús de la IA s’ha generalitzat i adoptat (voluntària o forçadament) de manera massiva, però jo segueixo tenint molts dubtes sobre algunes de les seves aplicacions, dels seus efectes, i de les conseqüències que això pot tenir. Per serendípia, m’he trobat amb el número 221 (gener de 2024) de la revista Valors, amb el monogràfic “Necessitem una ètica per a la intel·ligència artificial?”. Ja fa any i mig llarg dels articles… però amb el desenvolupament actual de la tecnologia, l’impacte social que té, i l’aplicació que hi estem veient en política, comunicació, defensa (diguem-li guerra) i ordre públic (diguem-li ús policial) no ha perdut pas vigència; al contrari, fa de bon revisar, perquè queda més clar que la legislació (o legislacions vigents a diferents parts del món) res tenen a fer si no s’hi aplica una ètica en el mateix origen del sistema. ...

Que la IA és una eina espectacular en determinats camps i usos (científics, tecnològics, mèdics) és indubtable. Que s’ha avançat moltíssim a base d’inversions gegantines en els últims anys, també. I que aquestes inversions s’han de rendibilitzar, i que la manera no és en sectors específics, de nínxol (per més útils social i científicament siguin), sinó posant-ho a l’abast de tothom, també és indubtable. I, per acabar, que aquesta rendibilització va per via comercial, perfilant la gent, fidelitzant usuaris, escrapejant dades i documentació per poder vendre productes (a nosaltres o als revenedors de dades: ull! que seguim essent el producte), també hauria de ser indubtable. ...

Tot just he acabat de llegir “La vida secreta dels arbres”, de Peter Wohlleben1. Presenta els arbres, el bosc, com una comunitat: no és un lloc on creixen arbres individuals, uns al costat d’altres, si no comunitats d’arbres, que es comuniquen entre ells, que col·laboren, que creixen plegats, que generen les seves pròpies condicions, que tenen el seu propi temps, les seves malalties i les seves forces; que s’aprofiten uns d’altres2… no son només el que veiem si no el que hi ha sota terra, que la vida al bosc és, sobretot, sota terra, en arrels, fongs i animalons minúsculs; que existeix un equilibri en constant evolució. ...