Hola!

La Web ha canviat molt des dels seus inicis: de les primeres planes personals, amateurs, cridaneres, filles cadascuna del seu pare i de la seva mare, però lliures i úniques hem passat a una normalització brutal, a una estandardització sota l’etiquetat del 2.0: avui en dia tot son serveis gratuïts on pots tenir el teu perfil… però tots els perfils segueixen la mateixa línia, tenen la mateixa imatge, tots ofereixen la mateixa informació personal i, el que és pitjor, no ens pertanyen. ...

Hem perdut alguna cosa pel camí quan veus que allò que se li dóna per suposat a una dona que sap fer és acollit com un plus en el cas d’un home. No entenc que a aquestes alçades hi hagi homes (joves) que “ajudin”, o d’altres que pensin el que pensen de les tasques de casa. No anem bé. L’emancipació femenina ha estat, en molts aspectes, una presa de pèl, una adaptació al món laboral sense perdre tasques assignades de sempre, perquè hi ha molts homes que no han fet el camí invers (n’hi ha que no el volen fer, directament), que no s’ha corresponsabilitzat de les tasques d’elles. ...

)Fa uns dies vaig anar a una manifestació, ahir vaig anar a una altra. Motius diferents, i també punts coincidents. No estic d’acord amb tot el que s’hi diu o s’hi fa, però hi ha vegades en què cal ser-hi, anar-hi, escoltar i observar. Hi vaig, i cadascú farà el que vulgui amb això, amb aquesta petita aportació: uns la ignoraran, d’altres diran que estàs de la seva part i uns tercers diran que no, que és de la seva. És igual: entra dintre del joc, aquesta manipulació, aquest escombrar cap a casa. ...

Aixecar el cap i mirar el cel, veure els núvols. Respirar mentre camines, escoltar. Tancar una tasca a la feina. Disfrutar de la xerrada a la pausa del cafè. Riure. Una mirada. Parlar amb els fills. Deixar la cuina neta. Llegir una estona. Cadascú pot tenir, deu tenir, mil exemples diferents. El zen de les petites coses. Un petit munt d’estones de les que cal gaudir cada dia per adonar-nos d’on som: les preocupacions vénen soles, els nostres moments ens els hem de buscar. ...

El canal per on es transmet un missatge el condiciona totalment: no és el mateix un llibre, un diari, la televisió o la ràdio. Cada mitjà té el seu tempus, el seu ritme, les seves possibilitats gràfiques o les seves limitacions temporals o d’espai, i tot això condiciona espectacularment la profunditat del missatge, l’atenció que hi dediquem, la reflexió sobre el mateix o l’abast, l’audiència, fins al punt que pot arribar a variar el significat, donades les lectures que se’n poden fer. De fet, McLuhan ja va dir fa anys que el mitjà és el missatge. ...

14:30h, baixem en cotxe des del Coll d’Estenalles. A poc més d’un kilòmetre ens creuem un ciclista, com tants d’altres en aquella carretera. Pedala fort carretera amunt. I uns segons després, uns metres més avall, ets conscient del que has vist: pedala fort, ràpid, perquè només ho està fent amb una cama, amb la dreta; on hi hauria d’haver l’esquerra hi havia un cobertor a mitja cuixa de color negre. ...

Per raons diverses, porto un temps amb un cert nivell de desconnexió del flux de notícies i novetats habituals: això no vol dir que no estigui al cas del què passa, que no m’interessi pel món ni pel meu entorn, és senzillament que he canviat de canals d’informació, de maneres d’arribar a les notícies i a les novetats i, sobretot, dels tempos de fer-ho. ...

La situació econòmica i social no és gens bona arreu del continent: cada vegada menys estat del benestar (el bàsic, no el dels polisportius o l’AVE), més retallades de drets, més puixança d’extremismes (Grècia) i menys sensació de que algú sàpiga com governar la nau, que sembla anar al paire i començar no ja a fer aigües, sino a sotsobrar. Un parell de vídeos per posar-se a tremolar: En Xavier Sala i Martín explicant què no funciona, què es podria fer, i què no es fa. Imperdible i molt educatiu (via Pere Quintana) ...

Com es construirà la nostra història en el futur? Si fins ara hem estat capaços de construir la història en base als documents que s’han conservat des d’èpoques passades, extraient coneixement no només de de la informació continguda (què si diu, com, comparació entre diverses fonts), si no també de l’estil d’escriptura, del suport de l’emmagatzematge o del mateix lloc de l’emmagatzematge… com ho farem, amb la informació d’avui dia? ...

La ment humana és capaç de produir les monstruositats més aberrants a partir d’idees inicialment insignificants, de teories que semblen condemnades a l’oblit, de mentides interessades que escapen al control, a la concepció original. Per exemplificar-ho, proposo un petit viatge per dos llibres i un documental. Comenceu llegint “El cementiri de Praga”, d’Umberto Eco: un divertimento (exigent, però divertimento) sobre els prejudicis i l’estupidesa humana, sobre la maldat, l’odi i la inquina, tot ben barrejat. I una teoria curiosa sobre els protocols dels Savis de Sió. Continueu mirant un documental: “La veritat és en un altre lloc”, sobre l’evolució del llibret dels Protocols, una obra menor que no s’aguanta per enlloc. I acabeu llegint “Si això és un home”, de Primo Levi, sobre el resultat de creure’s el que diu el llibret, amb uns quants ingredients més. Un viatge que, de ben segur, no té res a envejar al de “El cor de les tenebres”, de Joseph Conrad.