Hola!

Fa uns anys una marca de cotxes va popularitzar el terme JASP en una campanya de publicitat: Joven, aunque sobradamente preparado. Tot eren històries de joves triomfadors a la feina, preparadissims, exitosos i que usaven un determinat model de cotxe. És clar que eren els anys 90: ni efecte 2000, ni bombolla puntcom, ni bombolla immobiliària, el mur de Berlín i la URSS havien caigut, encara no hi havia talibans ni integrismes a l’horitzó, i l’economia creixia… ...

S’apropa IPv6 i amb ell cada vegada sembla estar més a prop la Internet de les coses: la possibilitat de que qualsevol andròmina mig electrònica que tinguem per casa estigui connectada a la xarxa: neveres que ens avisaran del que no tenim i podran fer la compra, rentadores que es posaran en marxa si fa sol segons la predicció del temps (perquè no?), despertadors que ens donaràn cinc minuts més si el trànsit es dens o els trens no funcionen (ole la Renfe!), inter-comunicació entre aparells i la nostra vida més fàcil. Imagineu ara això augmentat i encara més interconnectat: els cotxes comunicant-se amb els semàfors i amb la resta de vehicles, possibilitats en temps real d’informació i control de la xarxa viària, de les necessitats energètiques o de les tarifes, optimització de fluxos i horaris en funció de necessitats de transport, serveis públics amb possibilitat d’operar en funció de demanda o de previsió ajustadissima de demanda, previsió d’errors per autocontrol dels propis elements de la casa, etc… ...

Va haver-hi un temps en què semblava que la xarxa seria una nova frontera, un nou món esperant per ser cartografiat, una mena de república pirata de l’illa Tortuga on es podria deixar de banda el passat i buscar nous experiments democràtics, mantenir converses obertes, on no hi hauria fronteres ni les barreres del món físic. L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui. Ben emprada, la xarxa és una gran eina per la llibertat, per la democràcia, pel progrés social arreu. ...

Ja fa algun temps que diem que els serveis de xarxa social centralitzats com Facebook, Twitter, Tuenti o d’altres no son més que [depredadors d’informació]-2), trampes de mel on pengem la nostra informació de manera voluntària per tal que el propietari del servei la vengui a qui consideri, no som clients, som les matèries primes del producte que fabriquen: perfils per vendre. Dit això, ens estranya que Twitter es plegui davant la censura, i que indiqui que podrà esborrar continguts per països? Algú creu que una empresa (i més d’aquest tamany) es vol permetre el luxe de renunciar a qualsevol mercat? Però perquè no ho van fer amb les revolucions àrabs, per exemple? Perquè el que es tracta ara és d’eliminar sel·lectivament alguns tuits, no de bloquejar el servei per tota una àrea geogràfica. L’eliminació selectiva d’uns quants tuits d’un país pot provocar protestes en aquell país, però difícilment una protesta a nivell mundial, en canvi, bloquejar tota una àrea si que provocaria un gran rebuig contra el proveïdor del servei. D’altra banda, i girant la truita, el fet de no bloquejar uns quants tuits pot provocar que se li tanquin futurs mercats, i això no ho permetrà, els diners manen. És injust? És clar. Però tenen la paella pel mànec, ara mateix. I nosaltres els la seguim deixant agafar: si no, mirem els trending topics, a nivell estatal o mundial… quin nivell! ...

Què seria de L’últim viatge de La Téméraire, de J.M.W. Turner o de les perspectives de Canaletto, per exemple, sense el cel? A Turner, els colors càlids de la caiguda del dia, els núvols que reflecteixen el sol, aporten el punt dramàtic just a l’atmosfera del quadre; a Canaletto els cels blaus, infinits, amb algun núvol esfilagarsat, donen la llum justa i la profunditat necessària a la perspectiva dibuixada, complementen i realcen el que hi ha, sí, però juguen també un paper importantissim al quadre. Sempre que veig quadres així, em fascina, em captiva el cel dibuixat, té la capacitat d’endur-se’m d’on sóc, de meravellar-me de l’espectacle de la natura. ...

Interessant article a la revista Time de Fareed Zakaria sobre el món que vé al 2012: Estats Units no pot dirigir el món sol, però ningú ha sortit per ocupar el seu poder i, el més interessant, sembla que ningú ha de sortir: It is a post-American world out there, one characterized more by the absence of great powers than by their presence. Estats Units ja no pot fer i desfer com vol unilateralment, Europa no té ni ganes ni, possiblement, forces per agafar un paper més important a nivell mundial, els països del BRIC tenen els seus propis problemes i les noves potències que puguin sortir sembla que puguin ser més a nivell regional… cap a on anem? A un nou multilateralisme? A un món realment multipolar, perquè ningú no pot imposar-se? ...

Cada vegada compartim més continguts i dades nostres sobre xarxes i serveis de tercers, pugem les nostres fotos a serveis en línia o deixem els nostres documents en magatzems fora del nostre ordinador, a la xarxa, al núvol, aquella mena d’entitat omnipresent on tot hi cap i d’on tot surt… És normal: la facilitat de connexió ens permet tenir la nostra informació a punt tothora i no importa on siguem, la ubiqüitat de la xarxa ens allunya del dispositiu físic, ens allibera de l’angoixa de l’espai al disc dur o d’un error, de la pèrdua d’aquestes dades, ens treu la feina de les còpies de seguretat, la rutina de la gestió dels documents, les còpies històriques… la capacitat sembla-que-infinita de la xarxa ens permet abocar-hi-ho tot, i mitjançant potents eines de cerca ho tornem a trobar tot, fins i tot podem reconstruir-ho en qualsevol moment. ...

Interessant comentari el que fa Alfons Puigarnau a La Vanguardia del dia 4 de gener (*) sobre el que implica, o millor dit, el que hauria d’implicar, poder tenir estudis universitaris. Deixar anar l’epidermis _ La Vanguardia (Català) 4 gener 2012 … mentalitat d’educació terciària, neocol·legial. El que serà important serà, tard o d’hora, fer un màster i posar-se a treballar tan tard com sigui possible. A mig camí, un erasmus afegiria un punt de glamur a un estudiant que no sap què és pagar-se la carrera o amb una…_ Llegir més…_ _ ...

Miro als meus fills, que juguen al parc. Tenen nou i gairebé cinc anys, i corren, salten, riuen i s’enfaden entre ells, són feliços, son nens. I de sobte em salta al cap la idea que hi ha d’altres nens al món que amb la seva edat estan treballant, picant pedra, remenant les escombraries, o en situacions pitjors. Nens que no poden ser nens. Quina sort tenen els meus. Quina sort tenim nosaltres.

De tant en tant es revifa el debat sobre llibres electrònics vers llibres de paper: tothom sap (o creu saber) que son el futur, però l’arrencada amb les vendes no arriba, editorials i distribuïdores comencen a prendre tímidament posicions però sense grans escarafalls i, això sí, tothom en parla molt. Sembla que no només amb els lectors electrònics, si no sobretot amb els mòbils i les tabletes, els llibres electrònics acabaran imposant-se: per comoditat, preu, accessibilitat, ubiqüitat… tot un reguitzell d’avantatges. N’hi ha que diuen que el secret està en el contingut, que aquest és la clau i, és clar, això és el que ofereix el llibre electrònic. ...