Hola!

Google treu G+ que incorpora conceptes de Facebook i Twitter i millora algunes coses, Facebook contraataca incorporant alhora millores de gestió de privacitat i amistat, Twitter per la seva banda també incorpora millores i amplia serveis… I els usuaris cada vegada amb més opcions més semblants cada vegada. Per quina ens decidirem? Ja no sembla una qüestió de funcionaments, sembla que totes tendeixen a oferir el mateix, millorant i rebatent les ofertes de la competència: si son capaces de mantenir el joc d’igualar unes prestacions i millorar-ne unes altres, al final la decisió està en els contactes que tens a cada lloc, amb quanta gent pots parlar o seguir. ...

Heu sentit mai allò de que els catalans som una mica estranys perquè celebrem una derrota? No us ho cregueu pas, no és així. No celebrem una derrota: celebrem que com a poble seguim sent i volem seguir sent. I ho celebrem en l’aniversari de l’últim gran intent d’anorreació. És un fet a tenir en compte: podriem celebrar victòries o conquestes, que també n’hi ha hagut; però les victòries i les conquestes porten sempre associat el patiment del vençut o del conquerit: nosaltres, en canvi, preferim celebrar que encara estem aquí, aguantant, vingui el que vingui. ...

D’uns dies ençà torno a usar directament Google Reader com a lector de feeds. Durant un temps llarg he estat usant Feedly, tant en versió escriptori com mòbil, però no m’aporta res que no tingui Google Reader: Veure el twitter o el facebook a la mateixa pantalla no m’interessa (ja hi aniré quan vulgui), les cotitzacions de bossa ni les miro i no faig servir gaire les característiques de compartició que té Les suggerències podrien ser un valor afegit, però no sembla basar-se en la meva xarxa ni en les meves preferències de lectura per fer les suggerències: tira de blogs A-List ja siguin de la blogsfera angloparlant o de la espanyola (en què es basa, doncs? En dades d’usuari? En localització?) Si, és maco, però res més: totes les característiques que uso de Feedly les tinc a Google Reader (està basat en ell), així que perquè no anar directament a la font? Arnau explica molt bé els mateixos motius que m’han portat a aquesta decisió. ...

Totalment d’acord amb en Pere: comparar els RSS amb Twitter és una burrada, la manera d’usar-los és totalment diferent. I no ho oblidem: un son fonts obertes, gestionades per nosaltres, no centralitzades i que podem llegir de diferents maneres; l’altre és un servei d’una empresa, centralitzat. És com comparar els blogs amb facebook.

Fa més o menys un any a casa vam començar a fer servir fundes d’entrepans reutilitzables i carmanyoles en comptes d’embolicar-los amb paper d’alumini. Fent números grossos, l’estalvi deu haver anat més o menys així: Fem 4 entrepans cada matí, dos de grans i dos de petits. Traduit en embolcall de paper d’alumini, posem: 50 cm pels grans 30 cm pels petits Això dóna 1,6 m d’alumini cada dia. Quants dies fem entrepà? Intento ajustar el càlcul: ...

La sortida de la crisi no és només qüestió de mesures governamentals i macroeconòmiques: depèn també de l’actitud de cada un de nosaltres, de petits detalls i canvis tant per a la solució com per a prevenir que se’n produeixi una altra. Si no canviem la nostra manera de fer, la d’ara serà una solució parcial.

Últimament em demano massa sovint quina és la direcció que està prenent el software lliure, o com a mínim, alguns dels seus projectes més emblemàtics: Ubuntu perd el temps amb l’experiment Unity i la competència al núvol amb Ubuntu One, Gnome multiplica la necessitat de recursos amb Gnome 3, OpenOffice/LibreOffice, i els de Firefox comencen disputes inútils sobre si cal o no el número de versió… Mentrestant, Linux a l’escriptori no arrenca (l’eterna promesa?): hi ha massa distribucions i poc suport dels fabricants, o el que hi ha, és per escombrar cap a casa amb distribucions profesionals, no es solucionen problemes amb controladors i suport a hardware, Chrome comença a ser la opció de navegador versus Firefox (problemes amb flash, o treball amb dni electrònic, java…) ...

Fa temps (no gaire) guardàvem les nostres dades (fotos, texts, documents, música) a l’ordinador de casa, al disc dur. T’identificaves a l’ordinador amb el teu usuari i allà estava tot. I, igual que tu, la resta de gent de la casa: tothom tenia un ordinador per ell, tot i que aquest sistema tenia (té) inconvenients: No et pots endur les dades amb tu quan marxes si no fas una còpia L’ordinador només el pot usar una persona alhora Has de gestionar tu mateix la seguretat i la permanència de les dades (còpies de seguretat) Ara, però, cada vegada desem menys dades nostres a les nostres màquines, sota la nostra gestió directa, i ens passem al núvol: xarxes socials, missatgeries, música, fotos, dades, tot ho tenim al núvol, tot accessible des de qualsevol lloc a un sol clic. La súper-portabilitat: podem tenir les nostres dades, la nostra informació, allà on estem, sempre que tinguem una connexió a la xarxa. ...

Quan les xarxes socials s’usen per coordinar revoltes contra dictadors o per organitzar campanyes i moviments d’indignats a les democràcies occidentals son eines positives, que permeten que els moviments socials s’expressin més enllà de canals establerts o fins i tot d’impediments: ens felicitem per poder-les tenir. Quan les xarxes socials s’usen per coordinar brots de violència simultanis que porten de corcoll la policia i que desemboquen en saquejos descontrolats, ens espantem del descontrol que tenim del que s’hi cou, del poc que sabem. ...

La facilitat per accedir en tot moment i a qualsevol a la xarxa, d’estar en contacte amb tothom siguis on siguis, es transforma en una tirania que ens obliga a estar permanentment connectats, pendents de la informació que ens arriba, del que ens diuen els amics, de què fan o què ens demanen: és l’atenció a qualsevol cosa i la necessitat de la immediatesa de la resposta per sobre de qualsevol cosa. ...