Benvinguts i benvingudes al meu espai a la xarxa.
Sóc informàtic: escric (o escrivia) software, que son eines per ajudar a fer algunes coses més fàcils i pràctiques.
Les sèries son conjunts d’articles d’una mateixa temàtica.
Perquè G+ no ha de fitxar celebritats si vol diferenciar-se de Facebook: http://techland.time.com/2011/07/20/why-google-shouldnt-be-chasing-celebrities/
Sembla que Google està immers en un procés de redisseny no només de la seva interfície, si no de tota la seva estrategia a la xarxa. Google+ pot ser el pal de paller de tota aquesta nova estratègia, el servei social, la xarxa a partir de la qual lligarà tota la resta de serveis i el que ara està en boca de tothom, però hi ha molt camí per córrer. ...
Google+ no integra RSS, ni d’entrada, ni de sortida. I dubto que ho faci, ben mirat. Perquè? Mirem-ho en els dos sentits: De sortida No costaria gaire publicar un RSS dels posts propis, fins i tot integrant-lo amb la política de privacitat dels cercles, fent que només s’oferís allò que és públic, que no té cap tipus de restricció… de fet, aquesta és la línia que es segueix quan visites el perfil públic de Google d’algú: només veus els posts públics. Perquè no oferir, doncs, una font RSS d’aquests posts, ja sigui a G+ o al propi perfil? Perquè el que es pretén és que l’usuari passi el màxim de temps possible al site, no que pugui accedir als continguts del mateix des d’altres llocs. Això Google ja ho ha patit i vol recuperar el terreny perdut… Quan tingui una base més gran, afegirà també anuncis? Els ofereixi o no, si publica RSS dels posts públics allò pot acabar convertint-se en un nou Blogger, o en un tumblr, o en un twitter amb esteroides, i no crec que ho vulguin. ...
Crec que Google l’ha encertada amb el Google+, molt més que amb l’últim invent, el Wave. La compartició allà estava massa basada en el correu, no permetia construir bé una xarxa, o ampliar una conversa. Amb Google+ si que es pot: et permet construir una xarxa, o diferents xarxes, i, a més, em fa l’efecte que està més orientat a converses (no a una única conversa) que no pas Facebook i Twitter (precisament per la característica de compartimentació i la no reciprocitat en seguir a algú: idees ja implementades, però crec que millorades aquí). ...
Cerca, social, núvol, mòbil, corporatiu, navegador: pot guanyar Google tots els fronts que té oberts? Es miri com es miri, ara mateix és la única companyia que pot presentar batalla en tots aquests camps i competir contra rivals que, sectorialment, son ben forts. Tot plegat, a més, grans batalles per guanyar futurs camps encara no ben definits: ja no es busquen mercats creats, es busca ser qui els pot crear.
Tot aquest escàndol ara de l’SGAE no em fa més que pensar en com està el sistema de malalt, de podrit. I està tan podrit que ni reconeix la seva pròpia podridura: no és capaç d’actuar contra corruptes, aprofitats i demés de manera efectiva, de refusar-los. Simplement, viu amb ells, com una mena de simbiosi. No és aplicable, aquí, allò de l’alarma social? Quan hi ha un reguitzell de notícies similars, arreu i a tothora, és un molt mal símptoma, i la gent ja està dient prou d’una manera molt clara. ...
Ara que provo Google+ i començo a perfilar el meu graf social i configurar-me els cercles d’amistats, i a ordenar i prevenir possibles conflictes futurs entre els molts diversos perfils que tinc a la xarxa… m’assalta la por escènica: com ho faran, ara, els meus amics, els meus seguidors, si no publico els meus ingeniosos comentaris i posts a tots els meus cercles? Ah, el que arriba a fer la supèrbia, els cinc segons de glòria que tots volem… ...
Google anuncia Google+, el que sembla una nova xarxa social amb alguns trets diferencials i interessants respecte els dos grans coneguts del moment: Twitter i Facebook. La diferenciació i l’aposta que fa Google és molt clara: gestiona (o ho intentarà) la complexitat del nostre graf social: en la vida real, no tenim un únic cercle social, en tenim varis: familiar, amistats, laboral, estudis, esport, interessos, política, els que siguin… però alhora de traspassar això al món digital, no hi ha eines per fer-ho: podem usar diferents xarxes per diferents ambients, però és molt probable acabar barrejant diferents cercles en un únic lloc. ...
La gent té el lleig costum d’amagar-se darrera el suposat anonimat que dóna Internet per dir coses de maneres que no faria personalment, grolleres, insultants i amb un contingut nul, o, simplement, envien un correu a una bústia genèrica dient de tot, pensant-se que ningú els llegirà. La sorpresa deu venir quan sí que hi ha algú que es llegeix els correus i quan es responen aquests correus, i es responen, a més, d’una manera personal (algú amb nom i cognoms). Què farà aleshores l’escriptor d’aquell correu? Tornar als mateixos modals, no contestar, o bé, en un estrany exercici de seny i autoaprenentatge, parlar ara d’una manera constructiva (i fins i tot disculpar-se)? Ara resulta que algú li ha contestat educadament una grolleria. Què fer aleshores? ...
Veient notícies, llegint, escoltant aquests últims dies sobre el moviment dels indignats una de les coses que sembla que no s’entén per part de polítics i alguns periodistes és que aquest és un moviment en xarxa, sense caps, sense dirigents. Els polítics es queixen que no tenen interlocutors vàlids, i els periodistes busquen amb qui parlar perquè no saben amb qui fer-ho, o bé demanen si no es crearà alguna plataforma aprofitant les movilitzacions… ...