Hola!

Els que queden dormint a la Plaça de Catalunya no volen marxar, es monten el festival antiSónar (combativo y más indignado que nunca) i es desmarquen del 15M perquè consideren que la decisió es va prendre per majoria i no per unanimitat… M’he perdut alguna cosa, no? En democràcia les decisions es prenen per majoria, i si ets de la minoria, toca acceptar, si no jugues quan no guanyes, no s’hi val? Aquest recurs a la unanimitat, al no hi jugo i m’ho munto jo té un tuf poc democràtic, un pèl totalitarista (si, com aquells llocs on el tipus de torn convoca unes eleccions i el vota el 99'9 % de la població)… ...

Manipulació, violència, infiltrats, desinformació, bloqueig, legitimitat, apropiació… El bloqueig d’avui al Parlament accelera la informació, desdibuixa el plantejament inicial, tensa la corda, crispa els ànims i trenca ponts. Què passa amb el moviment del 15M arrel d’això? Què passarà diumenge? Hi haurà una representació social prou gran de tothom? Es tornarà als motius inicials de la protesta? Perquè encara hi són. Volem un sistema polític just i transparent, un govern que sàpiga actuar i no s’endeuti, que realment faci front a les necessitats de la societat? Endavant. Però que fem nosaltres com a societat? Tenim la maduresa suficient? Reconeixem també que som particeps de tot plegat, sigui per deixadesa, per interès, per ignorància? ...

És la sensació que és té quan segueixes veient segons quines notícies de la política: setmanes de mobilització, acampades, debat social, atenció dels mitjans, missatges llençats als polítics una vegada i una altra… i què passa? Crisi al Constitucional i algú fa alguna cosa positiva? Uns es tiren els trastos al cap dels altres, els de més enllà aprofiten per escombrar cap a casa… El missatge és molt senzill: posin-se a treballar constructivament, intentin resoldre els problemes que tenim, que no son pocs, treballin pel país, per la societat, pensin més enllà dels propers quatre anys o les properes eleccions, apartin els corruptes i castiguin-los i, sobretot, no s’intentin penjar medalles. ...

Via Pere arribo a un interessant post de n’Aleix Cabarrocas: Escriure i navegar. Subscric tot el que diu: malauradament, les eines centralitzades de xarxes socials son massa vegades més una gran caixa de ressonància que un lloc de discussió d’idees i de creació de discurs.

M’assabento per les notícies de la controvèrsia entre l’arquebisbe de Canterbury i el Primer Ministre Cameron arrel de les crítiques del primer a les reformes del segon. I em sobta, em sobta com des d’un estament com l’eclesiàstic es pugui fer una crítica tan social i concreta com la que ha fet l’arquebisbe Williams. Per què? Per què on vivim es fa difícil pensar que l’Església pugui entrar en aquests temes (i no es que no cregui que no ho hagi de fer): l’Església, aquí, fa més crítica d’afers privats que no pas d’afers socials, es dedica més a la moral privada que no pas a la moral social. ...

En Pere ha publicat dues petites joies sobre la convivència entre religió i ciència, que partint (sembla) de punts de vista contraposats, es complementen meravellosament: El científic no pot deixar perdre la capacitat de sorprendre’s, de trobar coses més enllà del seu coneixement. El religiós ha de veure el món com és, no interpretar-lo mitjançant el dogma i la literalitat. Tancar-se en les pròpies idees i visions del món, voler que tot quadri amb les nostres idees preconcebudes, ens allunya de poder veure les coses com realment són: un conjunt inabastable, pendent de descobrir gairebé en la seva totalitat, i amb múltiples lectures, però a diferents nivells. ...

Intentar buidar els acampats a la Plaça Catalunya perquè no hi hagi perill de cara a les celebracions del Barça dissabte no s’aguanta per enlloc. I quan s’ha fet de la manera que s’ha fet, les raons fluixes es transformen en excuses de mal pagador. Hi havia (hi ha) d’altres maneres d’evitar problemes dissabte, separar els dos grups (si cal), i treure de la plaça materials perillosos com bombones. Segur. ...

És un dret constitucional i, sobretot, un deure moral. Després voteu vermell, verd, blau, taronja, rosa, blanc o nul, però aneu a votar. Feu sentir la vostra veu dins del sistema, i a partir de demà continuem parlant de com arreglar-lo.

I de què ens serviran les acampades? Idees inconnexes, discursos heterogenis, bones intencions, alguna idea fàcil… És un moviment apolític? No! És un moviment d’allò més polític, és clar. El que compta és que és apartidista, heus ací la diferència. El que compta és que la gent es mou, surt al carrer, fa veure el seu descontent, salta de la xarxa al carrer, al món físic, on es veu. I d’aquí als mitjans de comunicació, i encara es fa més visible. ...

- Tuf, ¿por qué la gente actúa siempre como si fuera estúpida? (Los viajes de Tuf, George R. R. Martin (Zeta Bolsillo, 2009), pàg. 358) Al respecte de perquè la gent no fa cas de veritats òbvies, però incòmodes, i opta per solucions fàcils, però dolentes al final.