Hola!

De la mateixa manera que a la web hi ha unes pautes d’accessibilitat, no es podrien definir algunes pautes d’usabilitat o, encara més, intel·ligibilitat? De veritat, és que hi ha algunes webs on no hi ha manera de trobar res, sigui per què està amagat, o perquè primer s’ha de desxifrar el que diu. I sí, tenen la AA d’accessibilitat, com marquen algunes normatives, però s’han limitat a passar algun validar del W3C i poca cosa més. Les parts d’ús intuïtiu i senzill i informació perceptible no les han llegides. I això és nota, i molt de vegades. ...

Ahir em demanava perquè els soldats d’un país desèrtic com el Iemen porten uniforme de camuflatge de color verd… però potser tampoc no cal donar-hi gaires voltes: hi ha exèrcits que no son pas per defensar el país o per combatre en guerres, son exèrcits que serveixen únicament per controlar el país, per sotmetre’l a la voluntat del govern. I per això no cal gaire camuflatge, més aviat al contrari: com més es vegi la presència militar, més clar queda qui porta les regnes.

El 70% dels lectors de Catalunya llegeixen en castellà: si en general es llegeix poc, en català encara es llegeix menys, doncs. Factors com la llengua d’origen dels lectors o els hàbits tenen influència, és clar (segur que hi ha gent que s’ha acostumat a llegir en castellà perquè abans no hi havia oferta, com hi ha gent catalanoparlant que no el sap escriure perquè no els en van ensenyar); però la oferta també és un factor molt important: anem a una llibreria i quants llibres en català trobem? La gran majoria son en castellà, segur que trobarem autors catalans (faltaria) i best-seller traduïts, però temàtiques més reduïdes, llibre que no sigui de ficció o assaig és molt difícil de trobar. Heu buscat mai ciència-ficció? Còmics? Llibres tècnics? ...

Interessant reflexió a La Vanguardia sobre la orientació de l’educació i les seves conseqüències: volem democràcia i ciutadans responsables? Formem persones, doncs.

Avui exhaurim el nostre crèdit ecològic anual, i haurem de viure dels recursos naturals d’altres territoris o del nostre propi futur. Ara que es parla molt d’economia, deutes, crisis, etc., el concepte de deute ecològic exemplifica d’una manera molt gràfica com estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en termes d’ecologia. Per desgràcia, però, aquest concepte quedarà arraconat a nivell pràctic, polític i econòmic, al costat de la petjada hídrica, o d’un canvi en els sistemes de producció i consumició d’energia, en el transport o en el consum de recursos. No hi ha l’equivalent al Banc Mundial o al FMI per posar les piles als estats que no compleixin amb criteris d’ecologia. Tots aquestes despeses ecològiques s’externalitzen o, directament, no es quantifiquen, no es tenen en compte dintre del balanç d’actius i passius d’empreses i estats, i així ens va: s’exhaureixen els recursos de territoris a baix cost sense donar-los el valor real, el guany se l’emporta el mitjancer i no el productor. ...

Aznar critica la intervenció contra Gaddafi i l’anomena amic d’Occident. Incorrecció política, falcó de dretes, visió restringida, xoc de civilitzacions a destemps, defensor de la cristiandat i la moral occidental… posem-li els adjectius que volguem. Però el que fot és que a aquest home, dient aquestes bajanades, se li està pagant un sou d’ex-president gens menyspreable, i, ens agradi o no, en certa manera representa l’estat espanyol, i per tant, als espanyols. No es podria establir alguna mena de criteri per, com a mínim treure pensions per dir burrades? (ep, d’aquest i de qualsevol altre per l’estil) Cornuts i pagant el beure. Bravo.

Avui fa 80 anys de la proclamació de la República i hi ha coses en les que no hem estat capaços d’arribar gaire més enllà. No hi ha dubte que s’ha avançat socialment, en equitat, en condicions de vida, en educació, en llibertat… però hi ha temes que no s’han tocat. Seguim representats per una casa reial amb la que molts no ens identifiquem, som un estat aconfessional amb un estrany concordat amb l’Església, i segons quins temes polítics fundacionals de l’Estat ni els toquem. L’Espanya carca, fosca i retrògrada existeix encara, i fins i tot sembla que revifi de vegades, amb tocs d’internacionalisme i modernisme. ...

El DNI electrònic no acaba d’arrencar. Heu provat d’usar-lo? Heu pogut fer-ho? Primer et cal un lector, quan el tens, cal instal·lar els drivers (ai!, si vas amb Linux o Mac), i després, quan ja el tens reconegut, resulta que usar-lo és d’allò més incòmode perquè et demanen el pin ara sí, ara també. I, per postres, el DNI dura anys, i el certificat inclòs 30 mesos. I és una llàstima, perquè si s’hi posés una mica de voluntat podria ser un mecanisme segur i gairebé universal d’identificació i signatura, com a mínim de cara als ciutadans, tant per usos amb l’Administració com per usos entre particulars o empreses… I el que cal no és una inversió desmesurada: son idees. ...

Molt interessant la xerrada d’ahir al TerrassanTweets de José Antonio Donaire, Ernest Benach i Xavier Tomàs sobre política 2.0: es pot veure en streaming, o llegir les cròniques al mateix TerrassanTweets, al aTerrassa.cat, a ègar.cat o seguint #tntw al twitter, on la conversa continua. I què és això de política 2.0? Els ponents indicaven que encara no existeix, però potser això no és ben cert del tot: si que existeix: és mantenir un diàleg, escoltar, reflexionar, i tornar a dialogar. I després prendre decisions, però això ja és més 1.0, això no canvia. ...

Un article molt interessant sobre cinc lliçons de la crisi libia a Guerras Posmodernas. I no en falla cap. (via @perequintana)