Hola!

Acabo de llegir “El llibreter de Kabul”, d’Asne Seierstadt, i hi he trobat una societat pobre, miserable, tancada en si mateixa i barrada per unes tradicions de ferro que asfixien qualsevol intent de sortir-se’n d’elles, on les dones son simples objectes, cuidadores de la casa i els fills, sotmeses a qualsevol poder masculí, i els homes estan atenallats també per uns costums i unes regles que no permeten cap desviació de la norma. ...

He estat provant uns quants lectors de fils rss últimament, perquè no estava content amb els que he usat fins ara: trobo que anar repassant font per font és avorrit i cansat, i el comptador d’articles pendents el tinc com una espasa de Damocles al damunt, no m’interessa, tampoc no faig servir les capacitats socials ni vull que d’altres puguin saber què llegeixo i, per acabar, vull que sigui tant independent com sigui possible d’un sistema operatiu i sigui fàcil d’instal·lar. ...

Google ha passat de ser només un motor de cerca a ser alguna cosa més semblant a una empresa de publicitat. La qüestió és com pot afectar, o si afecta d’alguna manera, tot això als resultats del cercador: youtube, blogspot o la nova knol, entre d’altres, pertanyen a Google: com més resultats ofereix d’aquestes pàgines o millor posicionades estiguin les pàgines en els resultats, més tràfic intern genera Google i per tant més possibilitat de col·locar els seus anuncis. ...

Els fils de suscripció rss s’han convertit de fa temps en una de les meves fonts primàries d’informació: dels articles i notícies que arriben cada día al meu agregador, salto a veure aquelles que més m’interessen al seu propi lloc: l’agregador s’ha convertit en el meu portal de notícies; així, és clau trobar un lector de rss que s’adopti bé als meus usos. Convertint-se en el meu “diari” particular, necessito (m’agrada, vull) que l’agregador em presenti les notícies d’una determinada manera: agrupat per dates, amb una navegació per etiquestes (que conformaran les seccions del meu “diari”), i una visualització clara. No m’interessa tenir un volum d’informació gegant en pantalla (un mega-resum de tot), ni faig servir les capacitats socials (que acostumen a intentar lligar-te a un lloc), ni em cal una organització per carpetes com si del correu o del disc dur es tractés. ...

Ahir la meva filla de cinc anys i mig em va sorprendre demanant-me que anéssim “al google” a buscar jocs. No és que no estigui acostumada a tractar amb l’ordinador, tant a casa com a escola el fa anar, o ens veu a mi i a sa mare treballar-hi, però em va xocar la familiaritat amb que parlava del google, com si fos una cosa evident o que tothom sap. Certament, és el seu món: creixeran rodejats de xarxes, eines i usos que potser ara no ens imaginem, i els trobaran d’allò més normals i evidents. Crec que en el cas dels pares la nostra feina no serà doncs apuntar-los a cursets d’informàtica (quina idea més dels anys 80!) sino donar-los criteris i guiatge per saber triar i remenar, per moure’s dintre d’aquest món interconnectat. Ben mirat, però, això és el que hem de fer en la resta d’àmbits de la vida.

Nicholas Carr es demanava a la revista The Atlantic si Google (volent dir la xarxa) està afectant a la nostra manera de llegir. David de Ugarte, per la seva banda, ho analitza des del punt de vista de la cultura de tradició catòlica i llatina, contraposant-ho a la visió portestant de Carr. El que segueix intenta ser una aportació al text d’en David, un altre punt de vista (inicialment era un comentari al seu bloc): ...

L’enderrocament del Mur de Berlín, el final de la Guerra Freda i l’enfonsament de la Unió Soviètica, l’establiment dels Estats Units com a única potencia hegemònica mundial feia preveure que ràpidament s’hauria d’estendre una ideologia i un sistema econòmico-polític a tot el món, basats com estàvem en la visió dels dos grans sistemes enfrontats. Anys després, però, ens trobem que han sortit nous actors, que hi ha grans problemes sense resoldre i tot sembla lluny de cap tipus d’ordre mundial: immigració legal i ilegal cap als països rics, fam i conflictes als països pobres, la pobresa que s’incrementa i la educació que no arriba a tothom, la demanda creixent d’energia i els conflictes per recursos com petroli o aigua, països desectructurats, zones de ningú on proliferen els senyors de la guerra i els criminals, desplaçaments de població i catàstrofes naturals… ...

Es pot confiar en algú que en un determinat moment et diu una cosa i una estona després et diu totalment el contrari, o que amb una mà et dóna una llepolia mentre amb l’altra et clava un mastegot? Què en pensem, d’algú que es queixa que no li fan cas però que, quan parla, diu coses que ningú no entén o que estan fora de lloc? Algú li farà cas? ...

Estem acostumats a interactuar amb l’ordinador apretant botonets a la pantalla, desplegant llistes, amagant o mostrant finestres o tabuladors, i costums iguals o similars els hem traspassat al món del web: influenciats per l’entorn gràfic que ens envolta i pels consells dels entesos sobre com funcionen millor les interfícies d’usuari, no ens movem de determinats elements gràfics, que sempre són els mateixos, els disfressem com els disfressem: botons, desplegables, enllaços, tabuladors, finestres… ...

Ja ha arribat l’iphone aqui, i ara tothom es dedica a parlar-ne i a cantar-ne les delícies, explicar-ne meravelles, fer reportatges i anàlisi variades… D’acord que l’aparellet està bé, però tant bé com perquè tothom hi hagi d’anar al darrere i ser el primer en informar i donar dades? Que no hi ha més coses, que no passa res més? Un acaba creient que els d’Apple son uns mags amb això de la publicitat: tothom els fa la campanya gratuïta. ...