Hola!

Noves formes de control sobre el tràfic de xarxa i una notícia apareguda al País sobre diferents formes, sinó oposades, de gestionar la cultura, em porten al cap un text de Jacques Attali: En general, es passarà del dret de compra al dret d’accés. En particular, la desmaterialització de la informació farà més fàcil passar de la propietat de les dades a l’ús la qual cosa permetrà un major accés a la cultura, a l’educació i a la informació. Cada cop serà més difícil mantenir el control sobre la propietat intel·lectual. […] ...

La nova tecnologia P4P per accelerar la descàrrega de continguts compartits a la xarxa pot no ser tan bona com la pinten. Aquesta tecnologia en proves accelera les descàrregues entre usuaris de manera notable, basant-se en el concepte de proximitat dintre d’una mateixa xarxa: d’aquesta manera, es prioritza la cerca i els intercanvis entre els components d’un mateix proveïdor, que se suposa que internament ha de tenir unes velocitats superiors als enllaços entre els operadors (de fet, és com si apliquéssim -d’una manera una mica barroera- el concepte de proximitat geogràfica o de veïnatge: sempre trigarem menys a portar una cosa de prop que no de lluny). ...

Les conseqüències del pas del tifó per Birmània no han fet més que evidenciar, portar a primera plana la corrupció i el despotisme imperant de fa molt temps en aquell paí­s. A un li agradaria pensar que davant de la injustí­cia imperant la població s’acabarà aixecant i enderrocant el règim que els oprimeix, i, sent encara més somiador, li agradaria pensar que podria haver-hi una intervenció internacional per enderrocar un règim a totes llums corrupte, que esclavitza tot un paí­s en benefici propi, a uns odiosos dictadors… ...

Si l’economia pot arribar a ser un motor de canvi, un catalitzador, cap a una consciència ecològica més gran a nivell individual és quelcom que veurem dintre d’un temps. Però el que si que s’està començant a veure és que, sense control o sense unes direccions clares, la mateixa consciència ecològica o arguments ecològics poden ser aprofitats per obrir nous mercats i fer més diner a costa de la salut del planeta. ...

Promoure la conscienciació ecològica de la població a base de bona voluntat és una quimera. Per més campanyes explicatives/educatives que es facin, bosses per anar a comprar que es reparteixin o per més que s’insisteixi des dels mitjans de comunicació o a les escoles, som animals de costums: ens costa canviar, i, a més, no es facilita el canvi, perquè l’excés d’embolcalls, bosses, paper i demés no baixa, al contrari. ...

Em demano si la lectura d’un llibre electrònic pot ser tan plaent com la lectura d’un llibre de paper o, senzillament, si la lectura d’un llibre electrònic pot ser similar a la d’un llibre de paper. M’ho pregunto perquè els mitjans son diferents i, per tant, les maneres de llegir també: El llibre de paper, el llibre-objecte m’aïlla de l’entorn, em fa centrar-me en allò que tinc a les mans i m’ofereix només una navegació endavant, una lectura lineal, em dóna una referència d’on soc gràcies al volum del que he llegit i del que em queda, la lectura no ofereix distraccions més enllà del propi text, si vull consultar referències haig de desar el llibre i buscar-les més enllà, trencant el moment. El llibre electrònic, encastat com està en un dispositiu, em fa llegir d’una altra manera, més ràpid, dins del mateix flux de la lectura puc consultar en profunditat idees, visitar enllaços, el flux s’altera, ja no hi ha la linealitat de la narració i puc anar fora del text, viatjar per altres llocs. Això pot enriquir, però també dona velocitat i un canvi constant d’objectius, d’idees provinents de la lectura. Potser un dispositiu que simuli el paper i incorpori els avantatges d’emmagatzematge dels dispositius electrònics pot ser interessant, en aquest sentit, els lectors de llibres de tinta electrònica son un avanç en aquesta direcció: es centren en l’objecte i no distreuen l’atenció. ...

La sortida en paper de l’edició local de l’Avui, el Aterrassa+, que també té una edició digital, m’ha fet preguntar-me quins mitjans digitals d’informació té Terrassa. He cercat una mica a la xarxa, i he trobat els següents. Aterrassa+, edició digital del suplement local de Terrassa de l’Avui. Diari de Terrassa, edició digital del diari de Terrassa (en la meva opinió, més que edició digital, plana web amb els titular del diari, i encara gràcies) El Punt, edició Vallès Occidental InfoTerrassa.com, un diari íntegrament digital Edició de Terrassa de e-noticies, el confidencial de política catalana. E-News Terrassa, un diari de la Societat Municipal de Comunicació (Canal Terrassa, NouCinc.Dos Ràdio) Notícies municipals a la plana web de l’Ajuntament Notícies del Terrassa.net, portal adreçat a la ciutadania terrassenca . Només he posat mitjans “generalistes”, també es poden trobar notícies molt més concretes sobre activitats, esports, agendes, temes, institucions o empreses, que s’escapen ja una mica de la intenció d’aquest apunt. ...

A partir de converses amb amics i lectures a la xarxa, i després de fer alguns experiments amb serveis web 2.0 (twitter públic, els shared de Google, les recomanacions a contactes del Google Reader, o fins i tot proves amb friendfeed o netvibes ), fa temps que estic deixant aquests serveis web per les aplicacions client: estic tornant a l’escriptori, sense deixar la xarxa. Raons com la concentració dels serveis en poques mans (i per tant, l’empobriment de l’ecosistema de la xarxa ), la vigilància i ús que es pugui fer de les meves dades i la meva xarxa (la meva privacitat ), la confusió entre disponibilitat de la informació, gratuïtat dels serveis i obertura de formats amb que d’altres en puguin exercir el control i la rendibilitat fan que m’inclini per intentar recuperar el control, allà on el puc exercir: a la meva màquina, al meu domini, a la meva petita parcel·la d’Internet. ...

Fa uns dies vaig començar un experiment ajuntant els canals del twitter i blog, per intentar agrupar en un mateix punt dues maneres de conversar. Avui, per contra, torno a deixar cada canal per separat, com estava abans. No només són maneres de conversar diferents (l’una ràpida, al moment, expressió instantània d’idees o moments, l’altra més reflexionada, pausada i treballada, amb més possibilitats d’expressió i explicació), en el meu cas, a més, també s’adreçen a audiències i sentits diferents: el blog es més públic, més accessible i més autoexplicable, twitter (qualsevol sistema de microblogging, potser) l’oriento més a converses amb els amics, i, per tant (per tot el que això pot comportar), entenc que és més privat. ...

El potencial comunicatiu de la xarxa és enorme, i la relació cost-benefici pot ser, sens dubte, molt profitosa. En l’àmbit polí­tic això també es veu així­, i no hi ha partit que no tingui pàgina web, ni tampoc candidat sense pàgina pròpia. Alguns valents fins i tot tenen weblog, i n’hi ha que ho proven amb eines com twitter i facebook. Però la xarxa va molt més enllà i pot fer molt més per la democràcia que ser una altra tribuna des d’on exposar idees: a internet es poden organitzar campanyes de màrketing viral no factibles en altres mitjans, coordinar xarxes socials de suport, intercanviar idees i mantenir diàlegs de tu a tu, i es poden fer també d’altres accions com recollides de signatures o fins i tot recaptació de fons. ...