Hola!

Llegir llibres o documents llargs a la pantalla de l’ordinador no és precisament un plaer. I imprimir-los no és gaire bona idea, tampoc: acostuma a ser paper d’un sol ús, que s’acaba reusant i reciclant en el millor dels casos. Per aquests casos, per exemple, els lectors de llibres electrònics son dispositius ideals (no trobo tampoc gaire còmode llegir en un iPhone, o una PDA qualsevol, amb pantalles de 3 polzades i mitja) però no acaben d’arrencar. El seu preu és massa elevat i, pel meu gust, les pantalles encara un pèl petites (6 polzades, el tamany de la majoria de pantalles, ve a ser com un full de mida DIN A6). ...

L’administració electrònica, fins ara, es caracteritzava per posar a disposició dels ciutadans els tràmits per internet, facilitar resultats d’algun tràmit per la xarxa o per sms, informar de terminis i tributs… Últimament s’obren noves vies, i es comença a extendre la idea de la carpeta del ciutadà (o noms similars): un lloc on cadascú, prèviament identificat, pot accedir a informació personal, realització de tràmits directes, etc… En un món cada vegada més connectat, aquesta és la via a seguir. Proporcionar informació al ciutadà i facilitar els tràmits és correcte, però no n’hi ha prou. Cal permetre que en qualsevol moment es pugui accedir a tota la informació que l’administració té de nosaltres, als nostres tràmits, els nostres tributs i pagaments, i s’ha de facilitar l’accés a aquesta informació de diferents maneres: accedint directament a la carpeta del ciutadà, mitjançant fonts rss o fins i tot amb la integració de calendaris fiscals o municipals en els nostres calendaris personals, és a dir, portant la informació a “casa” del ciutadà, facilitant-li així­ l’accés i fent-lo més participant de la comunitat. ...

La xarxa és més vulnerable del que sembla. Els últims moviments entre Yahoo! i Microsoft i l’afectació que això podria tenir sobre els serveis que s’ofereixen poden ser només una part, un exemple de com la concentració de proveïdors podria afectar negativament la utilitat que la xarxa té per nosaltres. Però és només una part, com dic. No calen només moviments d’aquest tipus: pèrdues de dades o negacions d’identificació en serveis com els correus de Google i Yahoo! poden ser terribles per que els pateixin, amb grans pèrdues d’informació, per posar un exemple. A mesura que derivem la nostra informació cap a la xarxa depenem cada vegada més d’elements que escapen al nostre control i dels que ens refiem perquè en molt poques ocasions tenen errors. La necessitat de connexió augmenta, no ja per la informació que podem obtenir dels altres, si no per poder accedir a les nostres pròpies dades: correu, calendari, documents, agendes… tot ho comencem a pujar a la xarxa. ...

David de Ugarte fa una reflexió molt interessant sobre les conseqüències que pot tenir l’adquisició de Yahoo! per part de Microsoft: la agrupació de diferents proveïdors, la centralització de serveis i per tant la disminució de la competència, resumint, passar de la diversitat a una cada cop més gran unificació. Les conseqüències d’aquesta redistribució no seràn només de cara als serveis: tot i que de bon principi es segueixi operant com marques independents, el més esperable és que a la llarga els productes, les solucions i els serveis s’acabin unificant, com alguns (amb certa ironia) ja apunten. ...

D’una banda, través de la xarxa es construeix, a poc a poc, una nova societat deslocalitzada, global i oberta. De l’altra, els estats segueixen compartimentant el territori, dividint-lo, separant les seves ciutadanies de les altres per línies invisibles, aplicant un concepte de societat, poble o país propi del segle XIX quan el context està canviant, si no ho ha fet ja. Com apropar el concepte de societat en xarxa als estats territorials? Com adaptar aquestes estructures geo-polítiques als canvis socials que han de venir? ...

Com deia l’altre dia, les interfícies d’usuari actuals estan desenvolupades sobre dos idees centrals: la finestra i el ratolí. Tot es construeix a través d’una finestra, i a tot s’hi accedeix mitjançant el ratolí. Però tot s’ha de fer amb el ratolí i per fer qualsevol cosa hem d’accedir a una finestra? Aquesta parella perifèric/concepte ens ha fet perdre una mica el món de vista. Des de fa un parell de setmanes vinc usant Enso, una aplicació que combina la comoditat de l’entorn gràfic i la potència i flexibilitat de la línia de comandes, i que permet, sense aixecar les mans del teclat, accedir a tots els programes i utilitats instal·lats al nostre ordinador o fer operacions habituals de cerca de dades o moure’s entre finestres, amb la particularitat que pots ensenyar-li noves comandes i que agilitza l’entrada de comandes amb un mecanisme de propostes que s’adapten de manera dinàmica a allò que teclegem. Hi ha altres utilitats que són llençadors d’aplicacions (katapult o la cònsola integrada de yakuake a Kde, Launch Box a Gnome o Quicksilver a Mac OS), però no passen d’això, de ser llençadors de programes, dreceres ràpides cap a programes que ens estalvien moure el ratolí o amb alguna acció o funcions de cerca associades. ...

A la 2a. trobada de blocs terrassencs vaig sentir en Saül Gordillo parlar sobre la conveniència o no d’establir un codi ètic per als blocs, tema que ara s’ha debatut en una taula rodona a la Catosfera 08. Juan Varela i Vicent Partal (apunts previs: 1, 2,, ponents en aquesta taula, han esmentat la seva opinió contrària a l’establiment d’un codi d’aquest tipus, cosa en la que estic d’acord. Intentar establir un codi ètic o un segell de conducta per un mitjà d’expressió com son els blocs és voler posar portes al mar. Els blocs son un mitjà totalment personal: reflecteixen les opinions d’algú, la seva visió del món i la realitat, vist així­, el codi ètic no ha d’anar lligat al bloc, si no al propi blocaire. ...

Les finestres són a tot arreu: a Windows, als Macs o a qualsevol versió de Linux amb interfície gràfica. La metàfora de l’escriptori, d’ençà que va començar a ser accessible per a tots els usuaris, no ha fet més que créixer: és neta, comprensible, i prou fàcil d’usar per algú que no hagi tocat mai un ordinador. Però és la millor interfície que podem tenir? La idea de simular l’escriptori, on cada finestra representa una tasca que estem fent o un document amb el qual treballem o llegim és molt clara, però des del punt de vista de la productivitat o de l’atenció no ho és tant. ...

En un futur no gaire llunyà podrem construir les nostres pròpies agències de notícies. Això no significa, ni de lluny, la desaparició de les agències actuals, o dels diaris, significa que, a més d’aquesta, podrem rebre o, millor dit, construir-nos diaris personalitzats, amb la informació provinent de diverses fonts en diversos idiomes, alguns d’ells que potser no parlem. Com fer-ho? Traductors on-line poden passar-nos la informació en idiomes desconeguts al nostre propi idioma o a un segon idioma “coixí­”, que sí­ coneixem, podem subscriure’ns després a aquestes fonts mitjançant els lectors rss i, fins i tot, podem filtrar, agrupar, ajuntar o ordenar algunes de les fonts a les que ens subscrivim per tal que només ens arribi la informació que ens interessa, no tot allò que es genera. ...

Els dos últims articles (integrar goolge i del.icio.us, 1 i 2) venien donats per una conversa que vàrem tenir amb uns amics sobre la complementarietat entre els “shared items” del Google Reader i l’emmagatzematge d’adreces d’articles a del.icio.us. Donat que els dos serveis ofereixen una rss per subscriure’s, i tots dos es poden navegar públicament, els avantatges entre un o altre es limiten, per mi, a l’entorn: si estic usant el Google Reader, m’és més fàcil marcar els articles interessants per d’altres com a shared només amb un clic de ratolí, si estic navegant per internet, es més fàcil fer-ho amb del.icio.us (a amb qualsevol altre servei web de bookmarks), dit d’una altra manera: depèn de si llegeixo fonts on estic subscrit o bé navego lliurement. ...