Hola!

Sóc dels que pensa que a Europa, en general, estem molt més ben protegits en els nostres drets que no pas en d’altres llocs del món. En l’àmbit digital, la GDPR suposa un pas endavant la protecció de la privacitat per part de les empreses en general i els gegants tecnològics en particular, una eina per pressionar-los i que no facin el que vulguin. Tant és així, que Meta (Facebook, Whatsapp, Instagram) ja es planteja una versió de pagament a la Unió Europea perquè no podrà perfilar-nos tant com feia, en no poder ni recaptar ni usar les nostres dades com acostuma: la legislació no li permetrà el seu negoci extractiu indirecte (El Diario, The Guardian), i per tant ha de buscar els beneficis directes… ...

Veig en un parell de llocs que WhatsApp estarà obligada a connectar-se amb Telegram i altres aplicacions de missatgeria: bé per la Unió Europa i per la Llei de Mercats Digitals i l’intent d’evitar posicions de poder de les tecnològiques, siguin quines siguin: ja s’ha dit a tort i a dret que acabarem pagant molt car els serveis gratuïts sense subscripció econòmica que se’ns donen, a nivell personal i a nivell social. Pot semblar una bona opció, però feta la llei, feta la trampa: en tecnologia, la interfície i la disposició dels elements en una aplicació juguen un paper cabdal, perquè és el que veuen els usuaris i és el que els facilita accedir-hi (i per tant usar-ho més fàcilment)… així, si Meta acaba desplegant la interconnexió en un espai a banda, haurà complert legalment amb el que se li demana… però no potenciarà pas el seu us, això ho tenim clar, oi? ...

Un llibre ens fa aprendre, viatjar, evadir-nos, riure, plorar… és també un objecte que palpem, que lliguem a la nostra vida, que ens porta records de moments i ens evoca sensacions, n’hi ha fins i tot que evolucionen amb nosaltres, o que els fem nostres. Un llibre és un refugi per la part més íntima d’un mateix. Per això, trobar llocs on els cuiden i te’ls mostren, on es mima el llibre i s’hi pensa, on es vol compartir el que diuen i el que son, on no només es ven el llibre, sinó que s’hi vol compartir també la lectura, és una petita gran troballa. I n’hi ha, és clar que n’hi ha. ...

Tots guardem petites coses que ens identifiquen amb qui som, que ens porten records i sensacions, que ens refermen en la nostra persona. Qui no guarda alguna cosa de quan era petit, o d’algun moment especial de la seva vida? Aquell objecte, que per la resta pot ser una andròmina, però que per un mateix té lligat un record essencial, que el referma en allò que és. Aun así, no creo que haya nada malo en la acumulación de ciertos objetos, y Simone de Beauvoir estaba muy ahí, en entenderlos casi como imanes de experiencias. De repente, un anillo de tu abuela también es un objeto, pero adquiere otra importancia porque cristaliza la personalidad de un ser querido en él. ...

De fa temps, per gestionar i usar de manera profitosa la informació i dades de cada día a nivell professonial, he estat provant aplicacions de notes, siguin en local o al núvol. Finalment, he estat provant seriosament eines tipus second brain com Obsidian i Logseq, usant-les en períodes alternatius amb el mateix conjunt d’informació, per comparar-les en un entorn “real”. Em centro en aquestes dues que son les que he usat, i que m’interessen més enllà d’altres comercials o online com Notion, OneNote, QOwnNotes o d’altres centenars que hi deuen haver. ...

Dintre d’algunes organitzacions que treballen amb informació s’usen molt tres paraules quan es parla de modernització, processos, optimització, millora…: (Aplicar) Tecnologia Automatització Digitalització [¹] Existeix una confusió entre aquests tres termes o, encara pitjor, una obstinada insistència a voler pensar que son sinònims, i que signifiquen el mateix en quant a ús i implicacions. I no és així. Són conceptes amb punts comuns, però les implicacions dels quals son molt diferents. ...

A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianimse que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai; un per al qual la història és simplement la crònica de ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats, un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat de la qual els morts no tenen accions. L’amenaça d’aquest provincianisme és que tots, tots els pobles de la terrra, podem ser provincians junts; i els que no s’acontentin de ser provincians només poden ser ermitans. ...

Que el que ara anomenem eines d’intel·ligència artificial no son més (ni menys!) que motors especialitzats en reconeixement de llenguatge, i amb una capacitat de resposta sorprenent, en funció dels patrons que troben en les preguntes i en el coneixement acumulat (models d’entrenament inicials més l’entrenament que puguin tenir a base de la interacció amb usuaris), ja s’ha dit unes quantes vegades. Lloros estocàstics, que en diuen alguns, de manera pejorativa. ...

És bona o es dolenta la intel·ligència artificial? Aquesta sembla ser la pregunta que tothom vol respondre… però potser no és la pregunta a plantejar-nos, o només la única. Potser abans ens hem de plantejar per a què volem una IA, i com la volem. O millor dit, com la volem fer créixer i ensenyar-la, perquè ens ajudi. És una qüestió que va molt més enllà de la tecnologia, que és filosòfica i gairebé que ens pot identificar com a societat, més enllà de la temuda “convecció”: si arriba, qui volem (perquè serà qui) tenir a l’altra banda? I per tant, ho deixem en mans d’alguns, pocs, que en saben molt però no sabem què fan, o ho parlem entre tots i ens posem d’acord, sense arribar a l’altre punt, el de la paràlisi per l’anàlisi? Si no arriba, però deixem que les IA o els ML avançats generin contingut que ens el creiem… qui generarà aquest contingut i per a què s’usarà? ...

En comptes d’estar informats, estem enganxats a la informació. No ho dic jo, ho diu Carlos Molina a la última newsletter de David Bonilla, i hi estic d’acord. El model de negoci actual de la majoria dels mitjans de comunicació actuals és guanyar diners per: anunci servit i, les suscripcions (en menor mesura) Aquest és un sistema pervers, que posa la quantitat davant la qualitat, i que fa que moltes notícies (informació) es redactin per guanyar clicks i servir més anuncis (pescaclics), i si les notícies han de tenir poc contingut o aportar res, doncs així sia mentre aportin gent. ...