Blogging

Quina és la perdurabilitat d’un bloc? En Pere fa unes reflexions molt interessants sobre l’estructura i l’orientació d’un blog, i ressalta, molt encertadament, la orientació a la novetat que té, l’etern enfrontament a la pàgina en blanc: d’aquí el preguntar-se per la perdurabilitat, no com a possibilitat d’emmagatzematge o de permanència a la xarxa, si no com a discurs sòlid, que aguanti bé el pas del temps, com una exposició d’idees i pensaments ben expressades, en un format clos, un escrit tancat que pot evolucionar en el temps però que és autocontingut. ...

Ja fa algun temps que diem que els serveis de xarxa social centralitzats com Facebook, Twitter, Tuenti o d’altres no son més que [depredadors d’informació]-2), trampes de mel on pengem la nostra informació de manera voluntària per tal que el propietari del servei la vengui a qui consideri, no som clients, som les matèries primes del producte que fabriquen: perfils per vendre. Dit això, ens estranya que Twitter es plegui davant la censura, i que indiqui que podrà esborrar continguts per països? Algú creu que una empresa (i més d’aquest tamany) es vol permetre el luxe de renunciar a qualsevol mercat? Però perquè no ho van fer amb les revolucions àrabs, per exemple? Perquè el que es tracta ara és d’eliminar sel·lectivament alguns tuits, no de bloquejar el servei per tota una àrea geogràfica. L’eliminació selectiva d’uns quants tuits d’un país pot provocar protestes en aquell país, però difícilment una protesta a nivell mundial, en canvi, bloquejar tota una àrea si que provocaria un gran rebuig contra el proveïdor del servei. D’altra banda, i girant la truita, el fet de no bloquejar uns quants tuits pot provocar que se li tanquin futurs mercats, i això no ho permetrà, els diners manen. És injust? És clar. Però tenen la paella pel mànec, ara mateix. I nosaltres els la seguim deixant agafar: si no, mirem els trending topics, a nivell estatal o mundial… quin nivell! ...

Consell per bloguers que corren o per corredors que bloguejen: a l’hora d’entrenar, aneu pensant un parell de posts mentre correu i quan us volgueu adonar haureu acabat el circuit.

El núvol de paraules extret dels posts del 2010: un resum del que s’ha dit per aquí aquest any, i hi ha paraules que m’han sorprès. altres aquest aquests ara be cada cal cap continguts correu diari diferents digital discurs dispositius fa facebook fan fer gent google informacio interessant ja lloc manera maneres mateix mitjans mon nous noves part partits poden poder pot potser quan qui seus social tant tenir twitter vegada vegades veure xarxa xarxes created at TagCrowd.com

Fa ja un temps parlàvem de com d’important era participar en la conversa global, tenir una veu en la societat digital. Nosaltres, però, parlàvem de blogs, de planets i d’agregadors, de converses i intercanvis d’opinions, de reflexions i d’ampliar els nostres horitzons, els de qualsevol que volgués participar en aquesta famosa conversa. Avui en dia la conversa ja s’ha fet global, s’ha popularitzat i s’ha estès. Però d’una manera que no ens pensàvem, potser: facebooks, tuentis, twitters, i serveis similars han extès (que no ocupat) els límits de la conversa, temporal i formalment, en contingut i en qualitat. ...

Premisa: el temps és un recurs finit. Observació 1: Si twittejo i facebookejo, no bloguejo (o ho redueixo al mínim) Observació 2: Si bloguejo, ni twittejo ni facebookejo (o ho redueixo al mínim) Comments: Manel - Jun 5, 2009 Es difícil, trobar l’equilibri. Sobretot per culpa de la premisa ;·) pqs - Jun 5, 2009 Malament ho tenim, doncs.

Publicar qualsevol cosa a internet sense tenir en compte que ho pot veure tothom no és gaire de fiar: el món bític és, per definició, descontrolat i mai saps on acabarà tot allò que poses a la xarxa. Via Bel Llodrà trobo un vídeo molt ilustratiu sobre el tema. Ja sabeu: publiqueu només el que posaríeu en una postal. Comments: bitsenbloc » Blog Archive » Quasi un bloc » Blog Archive » Publicar amb seny - Feb 0, 2009 ...

Fa uns dies que uso Facebook: tot i que de bon principi em va fer una mica l’efecte de friendfeed, que trobava massa informació de cop, ara la cosa s’ha normalitzat o bé ja m’hi he acostumat. El fet, però, és que se’m comencen a juntar diferents espais a la xarxa, que uso per comunicar-me però de maneres diferents: a aquest blog i a twitter ara hi haig d’afegir facebook. La meva presència principal a la xarxa seguirà sent aquest blog: és on m’hi sento més a gust i el que crec que defineix més la meva personalitat, on es reflecteixen les meves idees tant bé com puc i sé fer-ho. És aquí on alhora sóc més públic i més protegeixo la meva intimitat. ...

Que de les converses als blogs i entre blogs es pot aprendre molt, que hi ha converses interessants i que són un nou mitjà d’expressió no ho discuteix ningú. Que també hi ha molt contingut d’ínfima qualitat i sense cap interès, que no aporta res i que només afegeix soroll al canal, tampoc. Avui he trobat una paraula que defineix aquest segon cas perfectament: blogorrea. Encertadíssima!

Hi ha mitjans que no son compatibles, per més que ens entestem i intentem casar-los. Els intents d’unir televisió i internet en un únic dispositiu no son nous, però no acaben de cuallar: la televisió es un mitjà centralitzat, unidireccional i absorbent, passiu, mentre que els diferents canals de comunicació de internet (xat, correu, missatgeria instantània, blogs, microblogs) es basen precisament en la distribució del contingut i dels contactes, i, sobretot, en la participació activa. ...