Cites

El món digital avui: humanitzem la IA mentre inventem la mendicitat digital. La primera és una trampa (perquè causa problemes i confusió: parles amb una màquina), la segona és un pas més en la falta d’empatia i ètica, emparats en la llunyania que dóna la pantalla (no en dic anonimat, perquè no l’és i perquè és malversar el concepte). El punt d’unió entre les dues? Les decisions de disseny dels sistemes (de funcionament i d’interfície), que es prenen conscientment: dopem o informem? Mostrem o simulem?

La web acollidora és una part de la xarxa on, poc a poc, ens hem anat refugiant perquè és més segura que l’exposició pública generalitzada de les xarxes socials. La idea (original de Venkatesh Rao i explicat molt gràficament per Maggie Appleton) surt a partir de les pràctiques cada vegada més agressives de les empreses que proveeixen xarxes socials, en quant a l’ús i predació de les dades, la permissivitat de conductes agressives i no regulació del contingut (cada vegada més extrem) o la mercantilització i publicitació de tot el que sigui possible… en resum, veure la informació com un recurs a explotar i als usuaris com receptors de publicitat i compradors a bombardejar, sense gaire més complicació, ens ho venguin com ens ho venguin. Que, a més, per explicar aquesta evolució s’esmenti la teoria del bosc de la foscor, ja és prou significatiu de l’evolució de les (ja) mal anomenades xarxes socials. ...

Oscar Wilde va escriure el 1888 el conte “Un coet important”, on parodia la vanitat i l’egoisme. És un conte molt, molt curt, que val la pena llegir, i m’ha coincidit en el temps la seva lectura amb notícies del president estat-unidenc i amb el fet de veure part d’una roda de premsa en directe, veient el personatge en acció directa. Clavat. -[…]jo tinc imaginació, perquè mai no penso les coses com realment són; les penso en termes molt diferents.[…] Sortosament per a mi, tant me fa. La única cosa que sosté la gent a la vida és la consciència de la immensa inferioritat de tots els altres, i aquest és un sentiment que he conreat sempre. ...

Això: […]desde el ámbito de la empresa privada y las instituciones neoliberales se ha venido lanzando un relato sobre nuestro presente y futuro que solo lo contempla como un progreso técnico, etiquetado con títulos como “la sociedad de la información”, “la sociedad del conocimiento”. A menudo se viste con ropajes académicos e intelectuales al tomar forma de conferencia, charla, clase de universidad o libro de “especialista”, pero tiene poco de objetivo y menos de científico. En su lectura, todo el cambio trascendente de nuestro tiempo es un problema técnico, que se solventa con adaptación técnica a las nuevas tecnologías, sin cuestionar un ápice la ideología que las impulsó. Este discurso da el pego de “científico” porque elimina de su relato las tensiones ideológicas humanas, que son las fuerzas más subjetivas, escurridizas y problemáticas que moldean nuestra realidad social. Y es precisamente esta omisión lo que lo vuelve dogmático; hay mucha intención política en la despolitización. ...

Fa uns dies deia que la dada no mata el relat: la dada, que és la informació objectiva i a partir de quina podem fer-nos una opinió, queda gairebé sempre per sota d’un relat, d’una visió subjectiva que s’identifica amb uns valors. Hi ha una versió encara pitjor, o més preocupant, com li volguem dir: la dada no mata el relat, el modifica. L’ús de les dades per legitimar el nostre relat, donant només una visió esbiaixada, citant només un subconjunt (el que interessa) de les dades, dóna encara més una falsa sensació de legitimitat. ...

Son els agents de la IA generativa el camí a seguir en la comercialització generalitzada de la IA avui en dia? Els agents tenen el seu paper i seran un gran pas endavant per automatitzar tasques i potenciar l’ús de sistemes IA que interactuïn amb altres sistemes, però poden substituir la individualitat de cada un de nosaltres o, millor dit, actuar com si fóssim nosaltres, amb la nostra personalitat i característiques en tasques que no siguin rutinàries, que depenguin del nostre pensament i personalitat? ...

La emoción es política, la verdad no tanto. A estas alturas ya parece bastante claro que contra los bulos no se puede luchar solo con desmentidos. Dato no mata relato. Porque el verdadero combustible de la mentira política no es nuestra ingenuidad o nuestra ignorancia, sino nuestro deseo de creer que es verdad aunque sepamos que puede ser mentira. Siguen apareciendo estudios que lo certifican. — Juanlu Sánchez al butlletí Al día, eldiario.es (3/12/2024) ...

Que la democràcia com la coneixem en l’últim segle a Occident (o els últims 50 anys, aquí) està molt amenaçada és ja coneixement comú, i sense ser alarmista ni exagerar: és un fet. Amenaces externes (dictadures i règims autoritaris hostils) i amenaces i febleses internes (extremismes polítics i religiosos, o interessos econòmics, per exemple) desdibuixen la política i els temes d’interès comú, polaritzant el discurs i desdibuixant o amagant realitats (culpabilització de grups minoritaris, greenwashing, instrumentalització de problemes socials…). ...

El temps, els anys, les edats, només son nombres sense solta ni volta, les coses més importants de la vida no es poden comptar. L’amor, el dolor, la por, la felicitat, què vols comptar, aquí? Només has de fer el cor fort mentre t’hi capbusses. — El calamar gegant, Fabio Genovese, Ed. del Periscopi, 2021, pàgina 54 Això és una veritat immutable, real, gran com un temple grec sobre una roca: venim a viure, no a mirar com vivim o a comptar el què fem. I cal tenir-ho present sempre, i més en la nostra societat tecnificada, observada i mesurable. ...

Cualquier persona que trabaja con tecnología vinculada a asuntos humanos debe tenerlo presente en todo lo que haga. Y escuchar su conciencia. […] Pero esto a veces la gente lo asume como una excusa para no examinar su conciencia y eso es precisamente lo que hace que las cosas vayan mal. Cuando no implicas tu conciencia en tu trabajo es cuando empezamos a tener experiencias miserables. Por lo tanto, todo lo que hagas debes hacerlo con tu sombrero de ser humano y no con el sombrero corporativo. Debemos pensar qué elementos culturales ponemos en el centro y qué efecto puede tener esa decisión. ...