Comunicacio

Ja fa algun temps que diem que els serveis de xarxa social centralitzats com Facebook, Twitter, Tuenti o d’altres no son més que [depredadors d’informació]-2), trampes de mel on pengem la nostra informació de manera voluntària per tal que el propietari del servei la vengui a qui consideri, no som clients, som les matèries primes del producte que fabriquen: perfils per vendre. Dit això, ens estranya que Twitter es plegui davant la censura, i que indiqui que podrà esborrar continguts per països? Algú creu que una empresa (i més d’aquest tamany) es vol permetre el luxe de renunciar a qualsevol mercat? Però perquè no ho van fer amb les revolucions àrabs, per exemple? Perquè el que es tracta ara és d’eliminar sel·lectivament alguns tuits, no de bloquejar el servei per tota una àrea geogràfica. L’eliminació selectiva d’uns quants tuits d’un país pot provocar protestes en aquell país, però difícilment una protesta a nivell mundial, en canvi, bloquejar tota una àrea si que provocaria un gran rebuig contra el proveïdor del servei. D’altra banda, i girant la truita, el fet de no bloquejar uns quants tuits pot provocar que se li tanquin futurs mercats, i això no ho permetrà, els diners manen. És injust? És clar. Però tenen la paella pel mànec, ara mateix. I nosaltres els la seguim deixant agafar: si no, mirem els trending topics, a nivell estatal o mundial… quin nivell! ...

La facilitat per accedir en tot moment i a qualsevol a la xarxa, d’estar en contacte amb tothom siguis on siguis, es transforma en una tirania que ens obliga a estar permanentment connectats, pendents de la informació que ens arriba, del que ens diuen els amics, de què fan o què ens demanen: és l’atenció a qualsevol cosa i la necessitat de la immediatesa de la resposta per sobre de qualsevol cosa. ...

L’excés d’informació pot arribar a ser desinformació. I la cursa per ser els primers en donar notícies i donar informació cada minut quan això no és possible és mà de sant per donar dades errònies i imatges incomplertes o equivocades de la realitat. Comments: Más lecciones de dospuntocerismo: Fukushima mon amour « And now, bring me that horizon…. - Mar 1, 2011 […] nada, no importa que mucha información sea des-información. No importa dar datos erróneos, ni importa obligar a gente que está en la otra punta del mundo, […] ...

Tenim els polítics, la televisió i els mitjans de comunicació que ens mereixem? (amb honroses excepcions)

Dino a un bar. Durant una estona llarga, regna el silenci: de set que som, 5 estan amb portàtils o netbooks, els altres amb el diari. Tots hiperconnectats i informats. Tots aïllats.

No hi ha cap manera d’evitar la recepció de spam polític (ups, vull dir impresos de propaganda electoral) a casa? Hi ha molta cosa que no interessa, i, a sobre, per duplicat! Perquè no minimitzem costos? No es poden crear llistes Robinson per publicitat política? Ja aniré jo a buscar la informació que m’interessi, que la trobaré arreu…

Fa dos dies parlava de l’especialització de continguts, o de marques específiques suportades per capçaleres de diaris importants, com a vies possibles perquè els diaris de paper sobrevisquin en aquest món saturat d’informació però mancat, alhora, de coneixement. Avui m’assabento, via l’escacc, que The Independent llençarà en breu un nou diari de qualitat a 20 penics, complementari del principal i amb continguts de qualitat: serà interessant seguir aquesta aposta, veure com funciona i com respon el públic, què n’esperen els editors i quins marges s’han marcat, si és un pilot per una transformació mes profunda del diari matriu o bé una capçalera que evolucionarà amb sentit propi. ...

Que els antics diaris de paper encara no han entès el món digital és un fet. O potser es podria matisar una mica més i indicar que el que no han entès és l’actual món digital: la immediatesa i disponibilitat de informació (o hauríem de dir-li dades+successos?) tothora fa que la versió digital d’un diari de paper hagi de donar quelcom més que les dades pures i dures: aquestes es poden trobar a molts llocs, i més, quan moltes vegades això va de la mà d’una baixa en la qualitat de la redacció de la notícia. ...

Caminant per la muntanya amb la filla i un nebot ens creuem amb un parell d’excursionistes que van en sentit contrari: com és costum, ens saludem. Fa fred, ha nevat i hi ha boira, així que no hem trobat ningú més al camí. El nebot em diu que sempre li ha estranyat que quan et trobes algú a muntanya el saludis, encara que no el coneguis de res i li intento explicar que és un costum, que és de bona educació i que no costa res, ben mirat, fins i tot pot ser una declaració d’intencions en un lloc solitari: “Hola, no pretenc cap cosa rara, segueixo el meu camí”. ...

Henry David Thoreau va escriure a “Walden o la vida als boscos” [1],[2]: Els nostres invents solen ser joguines boniques que ens distreuen l’atenció sobre coses serioses. No són res més que mitjans millorats per arribar a un objectiu que no ho és, de millorat, a una fi a la qual és massa fàcil arribar, tal com les vies uneixen Boston amb Nova York. Tenim molta pressa per construir un telègraf magnètic de Maine fins a Texas, però pot ser que Maine i Texas no tinguin res important a dir-se. […] Com si l’objectiu principal fos parlar ràpid i no pas parlar amb sentit comú. ...