Contínuament xerrem: xats, correu, xarxes socials. Fem comentaris, likes, ens els fan i ens els deixen… i tot quedà allà, suposadament al nostre abast, als nostres telèfons o ordinadors. Però quantes vegades repassem tot allò que hem anat “parlant”? Gairebé mai esborrem. Potser no usem o marxem d’algun servei, però difícilment ens donem de baixa o esborrem les dades. Fer-ho és gairebé com un acte militant, de reafirmació, molt conscient. ...
Les administracions estan presents a les xarxes socials: canals de Twitter, d’Instagram, pàgines de Facebook i YouTube, per anomenar les més habituals. És una aposta per estar més a prop de la ciutadania, de fer arribar millor la informació i els missatges, que no esperar que la gent entri a la pàgina web vist com va el comportament de tots plegats, que ens hem acostumat a que ens portin la informació en comptes d’anar a buscar-la. ...
Sabem que passem massa temps a les xarxes socials, que estan dissenyades per retenir-nos tant com puguin, que lluitar contra la inèrcia dels costums o contra les gratificacions dels likes -o similars- requereix força de voluntat, que potser no ens informen de la millor o més objectiva manera o tenim por de quedar fora de joc, de perdre’ns alguna cosa o de no estar en contacte amb la nostra gent (sabem que no serà així, que és molt més artificial del que sembla)… però hi seguim, fins que alguna cosa ens ho fa replantejar o mirar-nos-ho de més lluny. ...
Aprofito la parada de vacances i faig alguns canvis: Estreno un disseny més clar, més mínim, en línia amb el de la web personal. Unes pàgines que, ara sí, s’adapten al mòbil. Trec els botons de compartició a les xarxes socials. No calen per dos motius: Si voleu compartir, un ctrl+c/ctrl+v no costa res de fer amb un sobretaula o un portàtil, i si esteu en un dispositiu mòbil la compartició és nativa. Menys codi, més lleuger. Menys invasiu amb la vostra (i la meva) privacitat: menys cookies de tercers. ...
Després d’una mica més de vuit anys escrivint aqui (i més de nou des d’un antic) és moment de renovar el blog. El nou disseny és més lleuger i més centrat en cada un dels textos, en el contingut, perquè aquesta és la idea original d’un blog: la conversa i l’intercanvi d’opinions, la publicació de les idees. En un mitjà en que la informació i les distraccions demanen la nostra atenció arreu, cal treure tot el profit de la interfície minimitzant-la, posant-la a fer just allò que toca i quan toca, d’ací la netedat del nou disseny. ...
Quina és la perdurabilitat d’un bloc? En Pere fa unes reflexions molt interessants sobre l’estructura i l’orientació d’un blog, i ressalta, molt encertadament, la orientació a la novetat que té, l’etern enfrontament a la pàgina en blanc: d’aquí el preguntar-se per la perdurabilitat, no com a possibilitat d’emmagatzematge o de permanència a la xarxa, si no com a discurs sòlid, que aguanti bé el pas del temps, com una exposició d’idees i pensaments ben expressades, en un format clos, un escrit tancat que pot evolucionar en el temps però que és autocontingut. ...
Crec que Google l’ha encertada amb el Google+, molt més que amb l’últim invent, el Wave. La compartició allà estava massa basada en el correu, no permetia construir bé una xarxa, o ampliar una conversa. Amb Google+ si que es pot: et permet construir una xarxa, o diferents xarxes, i, a més, em fa l’efecte que està més orientat a converses (no a una única conversa) que no pas Facebook i Twitter (precisament per la característica de compartimentació i la no reciprocitat en seguir a algú: idees ja implementades, però crec que millorades aquí). ...
Fa ja un temps parlàvem de com d’important era participar en la conversa global, tenir una veu en la societat digital. Nosaltres, però, parlàvem de blogs, de planets i d’agregadors, de converses i intercanvis d’opinions, de reflexions i d’ampliar els nostres horitzons, els de qualsevol que volgués participar en aquesta famosa conversa. Avui en dia la conversa ja s’ha fet global, s’ha popularitzat i s’ha estès. Però d’una manera que no ens pensàvem, potser: facebooks, tuentis, twitters, i serveis similars han extès (que no ocupat) els límits de la conversa, temporal i formalment, en contingut i en qualitat. ...
M’és igual el mitjà o el lloc: twitter, facebook, els blogs o una llista de correu, el telèfon, sms o el correu postal: el que és important de veritat és tenir converses interessants i de qualitat, discutir, aprendre, i passar-ho bé.
La obligació autoimposada de publicar al blog em neguiteja. Tinc idees, opinions, vull participar en converses però no trobo el temps o la manera de fer-ho. Passen els dies i no escric res. Ai! Perdré els (pocs) lectors que pugui tenir? Es ressentiran les meves estadístiques? I què? Vaig començar aquest bloc amb la intenció d’expressar la meva opinió, de parlar, d’enriquir-me en converses amb d’altres. De mica en mica vas aprenent: regles, converses, terminologia, recursos… això et permet trobar d’altra gent, iniciar converses, comences a rebre visites i retroenllaços, comences a participar a la blogsfera, a la xerrada comú. T’enjogasses: tantes visites, tants comentaris… allò que havia començat com un anar fent et va enganxant: voldries comentar de tot, parlar de tot, que es vegi que tens idees… ...