Conversa

Gran part de l’estratègia de comunicació de les nostres administracions públiques depèn de xarxes socials privades, subjectes a criteris tan volàtils com particulars, i amb interessos aliens o desvinculats d’una comunicació neutra. El famós algorisme1 que gestiona el que els usuaris veuen no és neutre, com ja sabem de fa temps. La novetat és que a llocs com X la intervenció és cada cop més descarada, clarament política. Els atacs de Musk o l’intervencionisme descarat de Trump contra la Unió Europea ho fan molt evident, però això és només l’últim moviment d’una deriva que va començar amb l’eliminació de controls i filtres, la comercialització sense garanties d’identitats verificades o l’eliminació de “despeses innecessàries” (recordem les eliminacions dels consells d’ètica de Facebook o Twitter, el tancament d’accés a institucions i grups que controlaven discursos d’odi o el canvi de criteri -monetari- pels comprovadors de Twitter), o l’us massiu (no regulat ni controlat, obertament permès) d’exèrcits de bots per generar opinió (i l’ús de la paraula exèrcit no és casual, aquí) i influir en la opinió pública i les eleccions… amb els resultats que estem veient en les últimes eleccions a Amèrica o als diferents estats europeus. Tot plegat, moviments polítics que acaben fent una gran pinça coordinada contra la UE, però també tot un seguit d’accions que impacten directament en el tipus d’informació i missatges interessats que rebem tothom, afectant la política, si, però també la educació i la convivència i generant tensions socials artificials. ...

Contínuament xerrem: xats, correu, xarxes socials. Fem comentaris, likes, ens els fan i ens els deixen… i tot quedà allà, suposadament al nostre abast, als nostres telèfons o ordinadors. Però quantes vegades repassem tot allò que hem anat “parlant”? Gairebé mai esborrem. Potser no usem o marxem d’algun servei, però difícilment ens donem de baixa o esborrem les dades. Fer-ho és gairebé com un acte militant, de reafirmació, molt conscient. ...

Les administracions estan presents a les xarxes socials: canals de Twitter, d’Instagram, pàgines de Facebook i YouTube, per anomenar les més habituals. És una aposta per estar més a prop de la ciutadania, de fer arribar millor la informació i els missatges, que no esperar que la gent entri a la pàgina web vist com va el comportament de tots plegats, que ens hem acostumat a que ens portin la informació en comptes d’anar a buscar-la. ...

Sabem que passem massa temps a les xarxes socials, que estan dissenyades per retenir-nos tant com puguin, que lluitar contra la inèrcia dels costums o contra les gratificacions dels likes -o similars- requereix força de voluntat, que potser no ens informen de la millor o més objectiva manera o tenim por de quedar fora de joc, de perdre’ns alguna cosa o de no estar en contacte amb la nostra gent (sabem que no serà així, que és molt més artificial del que sembla)… però hi seguim, fins que alguna cosa ens ho fa replantejar o mirar-nos-ho de més lluny. ...

Aprofito la parada de vacances i faig alguns canvis: Estreno un disseny més clar, més mínim, en línia amb el de la web personal. Unes pàgines que, ara sí, s’adapten al mòbil. Trec els botons de compartició a les xarxes socials. No calen per dos motius: Si voleu compartir, un ctrl+c/ctrl+v no costa res de fer amb un sobretaula o un portàtil, i si esteu en un dispositiu mòbil la compartició és nativa. Menys codi, més lleuger. Menys invasiu amb la vostra (i la meva) privacitat: menys cookies de tercers. ...

Després d’una mica més de vuit anys escrivint aqui (i més de nou des d’un antic) és moment de renovar el blog. El nou disseny és més lleuger i més centrat en cada un dels textos, en el contingut, perquè aquesta és la idea original d’un blog: la conversa i l’intercanvi d’opinions, la publicació de les idees. En un mitjà en que la informació i les distraccions demanen la nostra atenció arreu, cal treure tot el profit de la interfície minimitzant-la, posant-la a fer just allò que toca i quan toca, d’ací la netedat del nou disseny. ...

Quina és la perdurabilitat d’un bloc? En Pere fa unes reflexions molt interessants sobre l’estructura i l’orientació d’un blog, i ressalta, molt encertadament, la orientació a la novetat que té, l’etern enfrontament a la pàgina en blanc: d’aquí el preguntar-se per la perdurabilitat, no com a possibilitat d’emmagatzematge o de permanència a la xarxa, si no com a discurs sòlid, que aguanti bé el pas del temps, com una exposició d’idees i pensaments ben expressades, en un format clos, un escrit tancat que pot evolucionar en el temps però que és autocontingut. ...

Crec que Google l’ha encertada amb el Google+, molt més que amb l’últim invent, el Wave. La compartició allà estava massa basada en el correu, no permetia construir bé una xarxa, o ampliar una conversa. Amb Google+ si que es pot: et permet construir una xarxa, o diferents xarxes, i, a més, em fa l’efecte que està més orientat a converses (no a una única conversa) que no pas Facebook i Twitter (precisament per la característica de compartimentació i la no reciprocitat en seguir a algú: idees ja implementades, però crec que millorades aquí). ...

Fa ja un temps parlàvem de com d’important era participar en la conversa global, tenir una veu en la societat digital. Nosaltres, però, parlàvem de blogs, de planets i d’agregadors, de converses i intercanvis d’opinions, de reflexions i d’ampliar els nostres horitzons, els de qualsevol que volgués participar en aquesta famosa conversa. Avui en dia la conversa ja s’ha fet global, s’ha popularitzat i s’ha estès. Però d’una manera que no ens pensàvem, potser: facebooks, tuentis, twitters, i serveis similars han extès (que no ocupat) els límits de la conversa, temporal i formalment, en contingut i en qualitat. ...

M’és igual el mitjà o el lloc: twitter, facebook, els blogs o una llista de correu, el telèfon, sms o el correu postal: el que és important de veritat és tenir converses interessants i de qualitat, discutir, aprendre, i passar-ho bé.