Democracia

A l’Impacte d’aquest dissabte es parla de la condemna a Greenpeace per protestar contra un oleoducte que ha de travessar Dakota del Nord. Les protestes son de 2016 i 2017, però les denuncies i el judici son posteriors, en un Jutjat del Comtat de Morton a Dakota. La sentència és apel·lable, i Greenpeace ja ha dit que ho farà, a Dakota i a Europa. És interessant, però, veure els lligams de l’empresa amb el suport a Trump, i és interessant també comprovar els resultats de les votacions a Dakota del Nord i al Comtat de Morton concretament, 75% republicanes (o trumpistes, ja no se sap bé). Tindrà alguna cosa a veure, allà a USA que els judicis son amb jurat popular? ...

Que la democràcia com la coneixem en l’últim segle a Occident (o els últims 50 anys, aquí) està molt amenaçada és ja coneixement comú, i sense ser alarmista ni exagerar: és un fet. Amenaces externes (dictadures i règims autoritaris hostils) i amenaces i febleses internes (extremismes polítics i religiosos, o interessos econòmics, per exemple) desdibuixen la política i els temes d’interès comú, polaritzant el discurs i desdibuixant o amagant realitats (culpabilització de grups minoritaris, greenwashing, instrumentalització de problemes socials…). ...

) Acostumat a que els grans jugadors en l’aventura espacial hagin estat, fins ara, els estats se’m fa estrany llegir que les estacions espacials privades ja estan aqui, com si de cop sortissin de llibres de ciència ficció i se’ns plantessin aquí, pensant encara que l’espai es territori inexplorat, internacional, de col·laboració entre països. Però no és pas així. Potser fins ara els únics que tenien potència i interès (orgull nacional i interessos militars, sobretot) eren estats o col·laboracions entre ells, i eren qui posaven el nom i la cara. Però molta de la ciència, de l’enginyeria, del coneixement i dels mitjans ha estat de les grans empreses que executaven els contractes, sigui a Europa, Estats Units, la Xina o Rússia, conglomerats privat-públics. ...

Es pregunta un bon amic com és que tots coneixem que ha guanyat en Biden, i no coneixem el nom del president/a del nostre Consell Comarcal… A banda de la importància i la transcendència de cada càrrec, hi ha una diferència molt, molt important: Al president dels Estats Units l’escull la ciutadania. Als presidents dels Consells Comarcals no els escull la ciutadania, els escullen els Ajuntaments. En el segon cas, per tant, no hi ha votació directa de la gent. ...

Vistos els dies i la informació que corre o ens deixen veure, cal equipar-se bé: Mirar notícies d’arreu, d’aquí, d’allà i de més enllà, i escoltar totes les opinions (potser cal carregar-se amb sal de fruites, bicarbonat o almax, ull!). No perdre mai, mai, la capacitat crítica: tots tenim unes preferències, les que siguin; però sempre ha de prevaldre un judici propi del que passa (cosa que de vegades costa, i molt). Fer-se amb una bateria externa extra: fondrem el telèfon tirant de Twitter, Instagram, diaris i Telegrams. Baixar-se el navegador Tor per saltar les prohibicions de planes web. Imprescindible, qui ho havia de dir. Tenir sempre a mà també la llista de Factcheckers imprescindibles. La resta: aigua, entrepans, no ficar-se en merders i no deixar que et prengui el pèl, ja s’ha dit a bastament.

La DARPA començarà a desenvolupar un nou sistema de vot electrònic, i les bases pinten molt bé: en comptes de ser un sistema tancat, amb la seguretat proporcionada pel secretisme de la solució, aquest es pretén que sigui de codi obert, i testejat de manera oberta també. La robustesa del sistema recaurà, doncs, en la pròpia comunitat, en la compartició del coneixement i la exposició pública de debilitats i millores aplicades. ...

Avui a La Contra de La Vanguardia en Raimund Herder diu: […] Sin razonamiento no es posible la democracia. Pues ahora mismo no veo por ese camino a las democracias liberales. Pues entonces no son democracias; sólo son gobiernos a los que se vota. Sin reflexión puede haber urnas, pero no hay democracia. ¿Por qué? Porque la esencia de la democracia no está en el voto, sino en lograr consensos. Y los consensos no se consiguen imponiendo tus objetivos a los demás con más votos, sino renunciando a algunos de ellos para que el adversario renuncie a algunos de los suyos. ...

La naturaleza acumulativa del conocimiento científico lo convierte además en la forma menos frágil de conocimiento. Esto es lo que hace del experimento una idea tan importante. El método científico, aparte de otras abstracciones, es probablemente la forma más pura de democracia que existe. “Ideas, una historia intelectual de la humanidad” Peter Watson, 2006. p. 1187 Relacionar el mètode científic amb la democràcia pot semblar una mica agosarat de bon principi, però és un bonic exercici intel·lectual, per més teòric que sigui: el mètode científic iguala a tot i tothom en la recerca del coneixement, basant-se només en els fets observats i destil·lant coneixement que només es considera vàlid després de sotmetre’l a mes proves amb els mateixos mètodes que les observacions anteriors, siguis un àtom, un bri de cabell o el sol. ...

El Gobierno de España y los medios de comunicación de ámbito estatal se han instalado, en su mayoría, en la postverdad respecto a lo que pasa en Catalunya. El relato de Fiscalía, diplomáticos, portavoces del Gobierno y de grupos políticos dan a entender que la situación en Catalunya es casi caótica, de alteración del orden público, de desinformación y adoctrinamiento de parte de la población. Se difunde por activa y por pasiva, dentro y fuera de nuestras fronteras, un mensaje interesado, filtrado y dirigido. Un mensaje no neutral, sino totalmente parcial y politizado. Sintomático de la histórica disposición a hablar: de lo que quieres, manos de esto y aquello. ...

Aquesta setmana s’ha posat en marxa Participa a Terrassa, una plataforma participativa similar a les que arrenquen també ara Mataró, Sant Cugat, Gavà o L’Hospitalet de Llobregat, per exemple, i hereves de les de Barcelona i Madrid, en el codi de les quals es basa i que pretenen millorar-ne els usos i les prestacions. Però l’interessant aquí no és la tecnologia(*), si no l’origen conceptual de la plataforma, el que vol: provinents dels moviments 15m i post-15m (a Terrassa era Acampada Terrassa, amb la seva plataforma de coordinació pròpia), i basant-se en experiències com Citizen’s Foundations i Better Neighbourhoods a Islàndia o els seu ancestre directe, pretén no ser un lloc més on demanar opinió a la ciutadania (que moltes vegades s’acaben transformant en una mena de mur de les lamentacions), sinó convertir-se un un fòrum actiu de discussió sobre diferents aspectes de la ciutat, on els ciutadans i les ciutadanes s’impliquin i discuteixin idees, es parli i s’arribi a conclusions, i on després sigui l’Administració que avaluï aquestes conclusions,les raoni, prengui decisions i n’expliqui els motius. ...