democracia

Les revoltes que semblava que havien de canviar el mapa polític del món àrab s’estan quedant aturades unes i directament anorreades les altres. Els èxits d’Egipte i Tunísia ens van portar a pensar que tot es podia aconseguir, però sembla que no hi haurà més canvis. Al Marroc, Mohamed VI ha promès canvis democràtics però segueix aferrat al trò (s’emmirallarà potser a la monarquia parlamentària espanyola?), a Algèria fa dies que no se sent parlar gaire més de protestes, a Líbia Gaddafi està a punt de liquidar la revolta (liquidar, segurament, en un sentit més aviat literal, mentre els occidentals discutim i discutim), a Bahrein el rei, amb ajuda de la casa de Saüd, ha sufocat la revolta xiïta (per molt que Hillary Clinton digui que va per mal camí), i del Iemen tampoc se’n sent gaire cosa....

Què ens ha demostrat wikileaks? Que secretitzar qualsevol acció governamental, voler amagar-ho tot al ciutadà perquè se li té por o per equivocades raons il·lustrades (tot per al poble, però sense el poble), no és útil. Augmentar exponencialment el nombre de secrets i, alhora, el conjunt de gent que hi té accés és donar portes obertes a les filtracions. Quina és la solució, doncs? Augmentar també el nivell de paranoia, la repressió, les amenaces o els càstigs per difusió de secrets?...

Que a un de cada quatre catalans li sigui igual viure en una dictadura que en una democràcia no és només una falta del nostre sistema democràtic, és un error com a poble i un greu problema d’amnèsia. Tan adormits estem?

Les democracies modernes son en realitat una oligarquía electiva. Trobat a “Ideas. Historia intelectual de la humanidad” (pags. 201 i 202), de Peter Watson, citant a Peter Jones.

El meu pare m’ha fet notar avui una esquela publicada al “Diario de Terrassa” d’ahir, 18 de novembre de 2006. Vaig a fer-hi un cop d’ull, pàgina 29, una esquela grandota, a peu de pàgina… hòstia! (perdoneu l’expressió): “Francisco Franco Bahamonde, Caudillo de España ¡Presente!” La signa una fantasmagòrica “Comisión Francisco Franco de Tarrasa” (transcripció literal), i suposo que deu venir donada perquè demà és 20 de novembre (dic fantasmagòrica perquè he cercat per la xarxa i no he trobat res d’ells, que no malpensi ningú, ara)....

La xarxa ens permet aprofundir i engrandir el nostre sistema democràtic. No només ens permet mantenir converses i escoltar opinions diferents de les nostres, sino que ens permet debatir-les, apropar-nos a altres idees i opinions, intentar entendre-les o debatir-les. I això no és només entre “votants”. La xarxa ens permet també apropar-nos més als polítics que porten les regnes del sistema: podem veure què pensen, parlar-hi, discutir-hi, fora dels canals habituals, fora de les rodes de premsa, els comunicats, els congressos i els mítins....

Interessant, molt interessant la conversa entre en Mor i en Pere sobre la democràcia. O millor dit, sobre democràcia i xarxa. Estic d’acord amb el que en Pere ja apuntava al seu primer post sobre la qüestió: en un món d’abundància com és la xarxa, on no cal competir pels recursos, no cal adaptar-se al gust de la majoria, cadascú pot buscar-se les seves pròpies solucions o fabricar-les, cadascú pot buscar la informació allà on vulgui i filtrar-la de la manera que desitgi, sense dependre de filtres d’altres, ja siguin editats per periodistes o construits a base de votacions....