Digital

) Al món digital enviem correus, treballem amb documents, tenim calendaris, fem xats i videoconferències, cerquem informació i l’emmagatzemem, llegim notícies i mirem mapes i fotografies, per citar algunes coses. Al món real ens vestim, vigilem la nostra salut, conduïm, truquem i parlem, fem vida a casa, estem pendents de l’hora, mirem la tele, comprem coses i les paguem, per dir-ne algunes més. Per cada una d’aquestes coses hi ha un producte, una aplicació o un aparell de Google. L’empresa ja fa temps que va passar del món de la cerca al de la publicitat i d’aquí a oferir productes digitals per fer-nos la vida més fàcil (indiscutiblement) i perfilar-nos alhora millor per afinar els seus anuncis (indubtablement també). ...

Que els antics diaris de paper encara no han entès el món digital és un fet. O potser es podria matisar una mica més i indicar que el que no han entès és l’actual món digital: la immediatesa i disponibilitat de informació (o hauríem de dir-li dades+successos?) tothora fa que la versió digital d’un diari de paper hagi de donar quelcom més que les dades pures i dures: aquestes es poden trobar a molts llocs, i més, quan moltes vegades això va de la mà d’una baixa en la qualitat de la redacció de la notícia. ...

Un article de la revista Time explora quins camins poden seguir les grans cases d’enregistrament per fer front a la baixada de vendes: nous models de distribució, venda on-line, suscripcions, valors afegits, multimèdia, seguir les línies d’iTunes o Spotify… És interessant veure que hi ha idees per intentar renovar el model econòmic més enllà del recurs a la pataleta o les tècniques estil SGAE, però la clau està en saber reconèixer que no es poden aplicar les regles del món analògic, basat en suports físics (escassetat de recuros), al món digital, distribuït i fàcilment reproduïble per naturalesa pròpia. ...

Fins ara, els perfils i la manera de ser de les grans personalitats ens han vingut donats per la seva obra escrita: articles, llibres, cartes… ocasionalment, algun diari personal o la aparició d’un feix de cartes desconegudes ens han donat més llum (o més ombres) sobre el personatge en qüestió. En general, però, són textos meditats, reflexionats, fàcilment traçables i que només alguns escrivien. Però en l’era de les comunicacions digitals i instàntanies, tot això canvia. Gairebé tothom deixa un rastre escrit, moltes vegades poc o gens reflexionat -pura brossa bí­tica-, en diferents mitjans, la informació es multiplica i es fragmenta, les relacions augmentes i també el rastre que deixen… com investigaran els historiadors del futur aquestes relacions, com establiran el perfil de les personalitats, com estudiaran l’epistolari digital? Hauran de repassar correus electrònics, blogs, xats, twitters, jaikus i demés? Les lleis de privacitat els ho permetran? Es trobaran discs perduts amb arxius de correus electrònics desconeguts? Com sabran quins son els missatges originals i no simples còpies o impostures? ...