Ecologia

Tot just he acabat de llegir “La vida secreta dels arbres”, de Peter Wohlleben1. Presenta els arbres, el bosc, com una comunitat: no és un lloc on creixen arbres individuals, uns al costat d’altres, si no comunitats d’arbres, que es comuniquen entre ells, que col·laboren, que creixen plegats, que generen les seves pròpies condicions, que tenen el seu propi temps, les seves malalties i les seves forces; que s’aprofiten uns d’altres2… no son només el que veiem si no el que hi ha sota terra, que la vida al bosc és, sobretot, sota terra, en arrels, fongs i animalons minúsculs; que existeix un equilibri en constant evolució. ...

A l’Impacte d’aquest dissabte es parla de la condemna a Greenpeace per protestar contra un oleoducte que ha de travessar Dakota del Nord. Les protestes son de 2016 i 2017, però les denuncies i el judici son posteriors, en un Jutjat del Comtat de Morton a Dakota. La sentència és apel·lable, i Greenpeace ja ha dit que ho farà, a Dakota i a Europa. És interessant, però, veure els lligams de l’empresa amb el suport a Trump, i és interessant també comprovar els resultats de les votacions a Dakota del Nord i al Comtat de Morton concretament, 75% republicanes (o trumpistes, ja no se sap bé). Tindrà alguna cosa a veure, allà a USA que els judicis son amb jurat popular? ...

Ja no ens calen metaversos, distòpies, o futurs tipus Snowcrash, Blade Runner o Terminator: ja els tenim aquí. No cal pensar en llunyans mons desèrtics, o en megacorporacions que dominen l’univers, en sistemes de govern on el capitalisme tot ho devora, menys les elits governants, o en matrius que ens distreuen mentre ens endollen i ens treuen l’energia. Només cal mirar les notícies, veure com està el món, la tecnologia, l’economia i la societat, de què parlem, què pensem, com actuem i reaccionem, i veurem tots i cada un dels reflexos que es despleguen en novel·les futuristes o de ciència-ficció. ...

Les nostres ciutats son deserts. No és només l’efecte illa de calor, el formigó que ens foragita, el de vegades desastrós urbanisme que no facilita la vida o l’alienació de l’entorn. Hem construït les ciutats modernes d’esquena al terreny, no ja al territori que l’envolta, si no al terreny on son. Hem aïllat amb ciment, totxos i asfalt unes superfícies immenses, on ja podem parlar de percentuals d’un dígit sobre el territori total del país (un 2.5% d’Espanya al 2017), deixant només forats microscòpics (els arbres urbans i els escocells) i petites superfícies (algunes places toves, alguns parcs), com a testimonis del que hi havia abans. ...

Quan era petit, un personatge de la tele deia que “els petits canvis son poderosos”, i ho feia per explicar-nos que cada petit gest que féssim ajudaria el planeta a millorar, a tenir uns boscos i unes ciutats més sanes. El bo del Capità Enciam, fent-nos millors, creant consciència, i fent molt bona feina. Però el missatge del Capità Enciam ja no serveix, els reptes son massa grans. Hem de seguir fent tot el que podem i estigui al nostre abast en el dia a dia: separar, reciclar, no consumir, comprar a doll i no ultra-envasat, caminar i usar transport públic, vigilar amb aigua, llum, calefacció… . ...

El canvi que es preveu en mobilitat en poc temps pot ser brutal: no només els cotxes elèctrics o la conducció autònoma, sinó el canvi al model de serveis (llogar quilòmetres) en comptes de propietat, el cotxe compartit per trajectes (si ja no és el propi) o els nous mitjans de transport: bicicletes i, sobretot, patinets en l’àmbit urbà. Tot un repte per a la societat (quan ens costarà acceptat vehicles autònoms, no veure cap conductor?), per a les ciutats i vies (redistribució del trànsit, adaptació i pacificació de carrers), i per als legisladors: nous models de convivència viària que caldrà regular. I tot un canvi i afectacions socials derivades dels canvis a la indústria de l’automòbil (li haurem de començar a dir del transport? i de l’impacte laboral (taxistes, vtc, conductors, missatgeria…) o de l’accés al propi mitjà de transport (què passarà si no tenim mòbil, o targeta o algun mitjà de pagament electrònic? Noves exclusions socials?) ...

Comença la COP21 a París, tant de bo s’acabi amb uns objectius marcats i, encara millor, s’acompleixin. D’entrada, és bo que alguns ja reconeguin el paper que tenen en tot plegat, encara que d’altres s’hi resisteixin, o que tercers semblin no tenir gaire clar arribar a una solució (“Si som ambiciosos en l’objectiu fixat, almenys ens hi aproparem”, diu Hollande)… Veurem què en surt. Voldria ser optimista, però prefereixo esperar i ser realista: massa temps des del Kyoto original i les coses no avancen, l’economia (curta de vista, famèlica de beneficis ràpids) tot ho engoleix, tot ho prioritza. ...

Portem a la butxaca un petit ordinador que deixa rastre de tot el que fem i allà on estem gairebé sense adonar-nos-en: es tan còmode, tan fàcil fer-lo anar i posar-hi i provar coses, que no ens adonem de l’espia que pot ser. A mesura que ha passat el temps, els telèfons mòbils han guanyat en capacitat i possibilitats, però també en consum energètic (algú recorda aquells mòbils -no smartphones- als que la bateria els durava una setmana?) i hem sacrificat privacitat i anonimat. ...

) Primer, aquesta crisi ens està caient al damunt molt més de pressa del que es reconeix públicament.[…] Segon, tot això sobre canviar les bombetes i conduir menys, si bé és útil per conscienciar la gent i dóna una certa sensació de control sobre el destí, pràcticament és irrellevant o no influeix en el resultats d’aquesta crisi. Hem de descarbonitzar completament les nostres economies.[…] Tercer, és il·lusori pensar que realment podrem complir aquests terminis.[…] ...

Tenim el lleig costum de treure’ns de sobre tot allò que no ens agrada o que ens dóna massa feina; fins i tot li hem aplicat una paraula d’allò més àtona: externalització. Externalitzem les feines feixugues o les que no aporten valor, les despeses mediambientals, fins i tot la nostra responsabilitat quan mirem cap una altra banda i no veiem la pobresa que hi ha a casa o a altres bandes del món. Posats a externalitzar, sembla que fins i tot en un moment ens ha donat per descarregar-nos-en i deixar-la en mans d’alguns impresentables interessats (no tots, no tots). ...