Ecologia

Portem a la butxaca un petit ordinador que deixa rastre de tot el que fem i allà on estem gairebé sense adonar-nos-en: es tan còmode, tan fàcil fer-lo anar i posar-hi i provar coses, que no ens adonem de l’espia que pot ser. A mesura que ha passat el temps, els telèfons mòbils han guanyat en capacitat i possibilitats, però també en consum energètic (algú recorda aquells mòbils -no smartphones- als que la bateria els durava una setmana?) i hem sacrificat privacitat i anonimat. ...

) Primer, aquesta crisi ens està caient al damunt molt més de pressa del que es reconeix públicament.[…] Segon, tot això sobre canviar les bombetes i conduir menys, si bé és útil per conscienciar la gent i dóna una certa sensació de control sobre el destí, pràcticament és irrellevant o no influeix en el resultats d’aquesta crisi. Hem de descarbonitzar completament les nostres economies.[…] Tercer, és il·lusori pensar que realment podrem complir aquests terminis.[…] ...

Tenim el lleig costum de treure’ns de sobre tot allò que no ens agrada o que ens dóna massa feina; fins i tot li hem aplicat una paraula d’allò més àtona: externalització. Externalitzem les feines feixugues o les que no aporten valor, les despeses mediambientals, fins i tot la nostra responsabilitat quan mirem cap una altra banda i no veiem la pobresa que hi ha a casa o a altres bandes del món. Posats a externalitzar, sembla que fins i tot en un moment ens ha donat per descarregar-nos-en i deixar-la en mans d’alguns impresentables interessats (no tots, no tots). ...

Fa més o menys un any a casa vam començar a fer servir fundes d’entrepans reutilitzables i carmanyoles en comptes d’embolicar-los amb paper d’alumini. Fent números grossos, l’estalvi deu haver anat més o menys així: Fem 4 entrepans cada matí, dos de grans i dos de petits. Traduit en embolcall de paper d’alumini, posem: 50 cm pels grans 30 cm pels petits Això dóna 1,6 m d’alumini cada dia. Quants dies fem entrepà? Intento ajustar el càlcul: ...

Avui exhaurim el nostre crèdit ecològic anual, i haurem de viure dels recursos naturals d’altres territoris o del nostre propi futur. Ara que es parla molt d’economia, deutes, crisis, etc., el concepte de deute ecològic exemplifica d’una manera molt gràfica com estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en termes d’ecologia. Per desgràcia, però, aquest concepte quedarà arraconat a nivell pràctic, polític i econòmic, al costat de la petjada hídrica, o d’un canvi en els sistemes de producció i consumició d’energia, en el transport o en el consum de recursos. No hi ha l’equivalent al Banc Mundial o al FMI per posar les piles als estats que no compleixin amb criteris d’ecologia. Tots aquestes despeses ecològiques s’externalitzen o, directament, no es quantifiquen, no es tenen en compte dintre del balanç d’actius i passius d’empreses i estats, i així ens va: s’exhaureixen els recursos de territoris a baix cost sense donar-los el valor real, el guany se l’emporta el mitjancer i no el productor. ...

Interessant article de Norman Foster a El País sobre el futur de l’arquitectura i les seves conseqüències i responsabilitats per ajudar a conseguir un món sostenible i més just per tothom. Interessant de llegir, i més venint d’un dels arquitectes més reconeguts arreu.

Que en el futur esclataran conflictes per l’aigua sembla cosa més aviat certa, per ser un recurs cada vegada més preuat. Però on passarà? Hom s’acostuma a imaginar problemes i confrontacions en zones desèrtiques o molt seques -l’aigua del Jordà (Israel-Jordània), l’alt Nil, zones d’Etiòpia, zones frontereres al golf de Guinea,…-, és a dir, traslladem conflictes ja existents en el temps, problemes que tenen a veure directament amb l’escassetat ja existent. ...

És possible la creació d’un partit ecologista a Espanya? Val la pena intentar-ho, perquè ja fa temps que als grans partits polítics han perdut el revestiment verd que es van posar fa un temps: una visió verda global a la política d’aquest país, aplicada en conjunt i no amb accions puntuals ja fa temps que cal.

Encara soc d’aquells que cada matí es fan l’entrepà per a la feina (bé, el meu i els de la tropa), i cada matí els embolico amb paper d’alumini, paper d’alumini que té un ús d’un parell tres d’hores, fins l’hora d’esmorzar… És higiènic i net, però no és gaire sostenible: cada dia tirem (o reciclem, és igual) aquest paper per un petit ús. I igual si fos una bossa de plàstic o un altre tipus de paper, opcions, que, a banda, no m’acaben de fer el pes (segur que se m’obre l’entrepà ;·) ...

Interessant concepte: la petjada hídrica, una altra manera d’avaluar el nostre impacte sobre el planeta, complementari al de la petjada ecològica i tenint en compte un dels recursos més escassos i cada vegada més valuosos del nostre planeta.