Economia

Que el govern no acaba d’entendre gaire bé com funciona l’economia d’internet, com es generen visites i per tant beneficis econòmics a base d’anuncis (o, fins i tot, es construeix una base de solvència i confiança editorial si resulta que t’enllacen prou sovint), ja és una cosa sabuda. En el seu moment la Llei Sinde ja va causar furor i ara el govern torna a lluir-se amb el cánon AEDE. Algunes opinions il·lustratives com les de Versvs, Antonio Ortiz a Xataka, Enrique Dans o Ricardo Galli no estan de més. ...

Si d’una banda entenem que fins i tot l’inútil (des d’un punt de vista de rendiment econòmic immediat) pot tenir utilitat, i que no tot cal mesurar-ho en termes de benefici de capital, de comptes de deure i haver; de l’altra si que podem entendre que de tot podem esperar un rendiment treure un benefici i una utilitat, fins i tot invertir els termes: hi ha casos útils que son inútils al final (si més no, contraproduents). ...

Els moviments de les operadores per trencar la neutralitat de la xarxa (aquí i arreu del món) ens porten a pensar en xarxes p2p per comunicar-nos directament entre nosaltres, alliberant-nos de condicions foranes i de contractes abusius i de centralitzacions de serveis en poques mans (condicions que no son desaconsellables només en l’àmbit econòmic, si no també en el social i polític) ...

Els usos que fem de la xarxa diuen molt de nosaltres, però també diuen molt de la pròpia xarxa. Fa anys el correu, les pàgines web personals i algunes d’universitats, governs i centres de recerca eren les més habituals, les empreses tenien una presència testimonial amb una mica de text, un catàleg de productes i una presentació de ells mateixos, a grosso modo, i no gaire cosa més. Els fòrums, xats, les llistes de correu i l’IRC eren el centre de la comunicació, i teoritzàvem sobre la conversa global. El comerç electrònic, la pirateria, les regulacions d’ús i d’accés, la ciberguerra i els interessos econòmics estaven lluny, molt lluny del paradís electrònic. ...

De fa un temps els nostres polítics parlen d’ajustar pressupostos i despesa, de tenir en compte manteniments i necessitats reals, de controlar la corrupció, d’obertura, transparència i govern participatiu, entre d’altres. El Papa de Roma també diu que li agradaria una Església dels pobres i sembla que es mostrarà inflexible amb la corrupció i d’altres mals, i fins i tot els xinesos sembla que també declaren les seves bones intencions en quant a tenir en compte el poble i les seves necessitats o fins i tot el medi ambient. ...

És ben veritat que de vegades les necessitats fan estranyes parelles. Firefox OS n’és fill d’una d’aquestes. La Fundació Mozilla segueix incansable la seva lluita per una xarxa neutral, d’estàndars i de codi obert, i entra de plè en un dels entorns on estava una mica coixa: el mòbil. El futur que li pugui tenir aquest nou sistema operatiu per als mòbils, la penetració a mercat dels telèfons que el portin, o les zones geogràfiques on es distribuirà son una altra cosa; la llibertat per als usuaris o el rendiment o la idoneïtat de la solució (webapps, càrrega, treball offline, rendiment, cobertura, per citar-ne alguns) en serà una altra. ...

La situació econòmica i social no és gens bona arreu del continent: cada vegada menys estat del benestar (el bàsic, no el dels polisportius o l’AVE), més retallades de drets, més puixança d’extremismes (Grècia) i menys sensació de que algú sàpiga com governar la nau, que sembla anar al paire i començar no ja a fer aigües, sino a sotsobrar. Un parell de vídeos per posar-se a tremolar: En Xavier Sala i Martín explicant què no funciona, què es podria fer, i què no es fa. Imperdible i molt educatiu (via Pere Quintana) ...

La sortida de la crisi no és només qüestió de mesures governamentals i macroeconòmiques: depèn també de l’actitud de cada un de nosaltres, de petits detalls i canvis tant per a la solució com per a prevenir que se’n produeixi una altra. Si no canviem la nostra manera de fer, la d’ara serà una solució parcial.

Avui exhaurim el nostre crèdit ecològic anual, i haurem de viure dels recursos naturals d’altres territoris o del nostre propi futur. Ara que es parla molt d’economia, deutes, crisis, etc., el concepte de deute ecològic exemplifica d’una manera molt gràfica com estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en termes d’ecologia. Per desgràcia, però, aquest concepte quedarà arraconat a nivell pràctic, polític i econòmic, al costat de la petjada hídrica, o d’un canvi en els sistemes de producció i consumició d’energia, en el transport o en el consum de recursos. No hi ha l’equivalent al Banc Mundial o al FMI per posar les piles als estats que no compleixin amb criteris d’ecologia. Tots aquestes despeses ecològiques s’externalitzen o, directament, no es quantifiquen, no es tenen en compte dintre del balanç d’actius i passius d’empreses i estats, i així ens va: s’exhaureixen els recursos de territoris a baix cost sense donar-los el valor real, el guany se l’emporta el mitjancer i no el productor. ...

En una economia global es necessiten nous indicadors més enllà dels lligats a elements purament territorials: , i, per tant, son més independents de llocs concrets. Els governs han de mirar el món a través del prisma del seu territori, però l’economia ja fa temps que ha saltat fronteres. Com es mesurarà? Comments: Manel - Dec 5, 2010 La confiança dels consumidors respecte al consum pot ser un bon indicador de la percepció que es té del mercat o dels actors de l’economía, però no és suficient. L’indicador de la borsa pot ser més bò, però tot i així va també lligat a determinats territoris i/o mercats… però com ho fem per mesurar empreses gegants, amb seus i potes a diferents territoris i amb interessos en diferents sectors i mercats? El que jo crec és que tenim indicadors parcials, i, sobretot, fiscalitats i polítiques d’àmbits restringits, que intenten jugar amb corporacions, empreses, mercats, forces i relacions econòmiques que ja no responen només als criteris antics de territori i especialització del producte d’una empresa… ...