Guerra

Centres de dades i guerra híbrida La nostra societat global està suportada per estructures molt centralitzades i alhora sensibles: línies elèctriques, abastiments d’aigua, pantans, centres d’energia (carbó, petroli, atòmica), punts de logística concentrada, cables submarins, centres de dades… Si ja hem patit (hauriem de patir, de fet, encara) amb els combats prop de Zaporijia, ara els cada vegada més segurs sabotatges als gasoductes NordStream 1 i 2 encara ens ho haurien de deixar més clar, i els espionatges via el programa Prisma amb la connivència de grans empreses, els intents de punxar cables submarins o fins i tot les trencades accidentals de fibra, fan que tot plegat sigui molt més fràgil del que sembla. ...

Fer referència a la guerra d’Ucraïna com la Tercera Guerra dels Trenta Anys(1) sembla en principi estrany i llunyà. Altra discussió és si els principis en què es basava el tractat ja estan obsolets o amb el potencial militar i els plantejaments d’avui dia (guerra total, híbrida, econòmica, les dependències econòmiques i el poder de la informació, entre d’altres) l’únic que s’aconsegueix és multiplicar la letalitat dels conflictes o el risc que passin, i si ens hem de basar no en un equilibri entre uns quants (massa mascles alfa) o, millor, en cooperació, desenvolupament i confiança. I no és un plantejament naïf, és potser l’única manera de créixer plegats. Però també és donar-li la volta com un mitjó a com hem plantejat les relacions internacionals tota la història… ...

Les imatges de la sortida ahir dels últims civils de Homs just abans d’acabar la treva -civils corrents cap als cotxes de la ONU, entrant a dintre i caminant darrere d’ells mig ajupits per protegir-se, fugint del que estava a punt d’arribar- em van fer recordar, inevitablement, l’encaixada de mans d’ara fa 24 anys entre Ratko Mladic i el comandant del contingent holandès de cascos blaus que protegia Srebrenica: tothom no volent saber el que se sabia que anaven a fer i van acabant fer. El paper galdós de l’ONU, no sabent protegir a la gent, ni per mitjans ni per decisió, em va obrir els ulls al cinisme de la política internacional, a les mesquineses de la comunitat internacional i l’ús de la política i les institucions per aconseguir els fins propis. ...

Un article molt interessant sobre cinc lliçons de la crisi libia a Guerras Posmodernas. I no en falla cap. (via @perequintana)

Acabo de llegir “El llibreter de Kabul”, d’Asne Seierstadt, i hi he trobat una societat pobre, miserable, tancada en si mateixa i barrada per unes tradicions de ferro que asfixien qualsevol intent de sortir-se’n d’elles, on les dones son simples objectes, cuidadores de la casa i els fills, sotmeses a qualsevol poder masculí, i els homes estan atenallats també per uns costums i unes regles que no permeten cap desviació de la norma. ...

Paco Polo avisa que el govern promourà la prohibició de les bombes de dispersió! A aquestes alçades tothom en va plè: és un gran triomf d’una campanya que va començar a la blogsfera i que ha traspassat els lí­mits del món digital, aconseguint el seu objectiu. Tant de bò molts segueixin l’exemple del govern espanyol, en aquest cas. Felicitats, Paco.

Han sortit de la nit al dia els “resistents” iraquians, els “terroristes”, els suïcides? Potser la situació a l’Orient (factors econòmics, religiosos, socials) facilita la radicalització de molts joves, però en el cas de l’Iraq hi ha molt més : a més dels “combatents estrangers” que poden arribar-hi cridats per la idea de fer la Jihad, o de terroristes d’Al-Qaida que aprofiten per atacar tropes i objectius occidentals en un lloc ja prou empantanegat, l’Iraq ha arribat a aquesta situació ajudat pels propis occidentals, pels propis “alliberadors”: ...

Fa un any i mig més o menys, em rondava pel cap la idea de fer un post amb una història ambientada a l’Iraq, però donada la més que dubtosa qualitat de l’escrit, ho vaig deixar córrer. La idea era mostrar un parell d’històries paral·leles que coincidien en el punt final: d’una banda, hi havia la derivació que feia un noi iraquià des d’un entorn normal (si es que es pot considerar normal viure sota una dictadura) fins a la recerca del “martiri”, el seu viatge sense retorn cap a una religió i unes ensenyances tergiversades; de l’altra banda, hi havia un noi nord-americà que s’enrolava a l’exèrcit i que anava a parar a l’Iraq. La història havia de partir de dos punts similars: dos joves amb les seves esperances i tota una vida per davant, i finalitzava en el punt de connexió entre totes dues: l’atac suïcida de l’iraquià, la mort dels dos joves en unes circumstàncies totalment allunyades de les inicials. ...

D’ençà la retirada de les tropes israelianes de territori libanès, el tema ha desaparegut de les portades. Alguna menció quan arriben tropes estrangeres, i poca cosa més. No es parla de reconstrucció, ni dels soldats segrestats, ni de la situació econòmica i social que ha quedat al Líban, o de com està la franja de Gaza. La guerra, però, sembla que ha deixat algunes lliçons: A El país del 23 d’agost, Joan B. Culla, en un article titulat “Ya no hay guerras de seis días”, esmenta el fet que, al Pròxim Orient, ja s’han acabat les guerres ràpides entre exercits convencionals. Ara són guerres asimètriques que es lluiten, a més, en diferents fronts: sobre el terreny, sí, però també a través dels mitjans informatius. Caldrà afegir una quarta arma a les tres tradicionals dels exèrcits? L’article és interessant, també, perquè en Culla, a contracorrent de la línia general d’informació del moment (vegi’s com exemple la columna Diario de Beirut, d’en Tomàs Alcoverro a La Vanguardia), es pregunta si els errors i excessos del Tsahal són tals o han estat buscats o provocats per determinades actituds de les forces “resistents”. Arguments similars els donava en Pere al Juliol. ...

Es pot permetre Israel el luxe d’intentar combatre Hesbol·là usant tècniques similars a les seves? Israel sembla que no s’adona que no està lluitant contra un enemic del seu tipus, sinò d’una mena totalment diferent. De què serveix la destrucció continuada de les infrastructures libaneses? Potser des del punt de vista militar israelià, el que es pretén es destruir qualsevol element que pugui servir d’aixopluc o de suport a l’enemic, o bé dificultar-li tant com sigui possible els desplaçaments pel terreny, intentant deixar obertes només unes vies (fàcilment controlables), a nivell de passadissos. El punt de vista libanès, però, ha de ser el contrari: carreteres i hospitals atacats, subministrament aturats, atacs a zones civils… ...