Idees

Llegir és moltes coses. Llegir ens distreu, ens ensenya, ens fa pensar, ens fa riure, plorar o enfadar-nos, ens planteja dubtes i que qüestionem coses, ens aporta idees i ens obre portes arreu. I sembla senzill: només necessitem un llibre, oi? No. També necessitem temps i criteri: Temps, perquè la lectura no es pot fer a salts o a trossos si la volem gaudir treure-li suc Criteri, perquè hem de decidir què volem llegir, a què li dediquem la nostra atenció, i a quines idees ens exposem o hi volem pensar. I aquestes dues coses, temps i idees, són precisament algun dels béns més preuats que tenim a les nostres vides: el temps que no torna, i que millor no malgastar, i les idees, que defineixen qui i què som, i com actuem. ...

Ja no ens calen metaversos, distòpies, o futurs tipus Snowcrash, Blade Runner o Terminator: ja els tenim aquí. No cal pensar en llunyans mons desèrtics, o en megacorporacions que dominen l’univers, en sistemes de govern on el capitalisme tot ho devora, menys les elits governants, o en matrius que ens distreuen mentre ens endollen i ens treuen l’energia. Només cal mirar les notícies, veure com està el món, la tecnologia, l’economia i la societat, de què parlem, què pensem, com actuem i reaccionem, i veurem tots i cada un dels reflexos que es despleguen en novel·les futuristes o de ciència-ficció. ...

[…]cuando Elías, que se encontraba en la gruta del Monte Horeb, fue llamado a la presencia del Señor, un fuerte viento sopló desde las montañas y quebró la roca. Sed non in vento Dominus, dice la Vulgata, pero el Señor no estaba en el viento. Después del viento llegó un tumulto de tierra y aire, mas non in commotione, non in commotione Dominus, el Señor no estaba en ese tumulto. Y después del tumulto llegó el fuego, mas non in igne Dominus, pero el Señor no estaba en el fuego. […] ...

Un llibre ens fa aprendre, viatjar, evadir-nos, riure, plorar… és també un objecte que palpem, que lliguem a la nostra vida, que ens porta records de moments i ens evoca sensacions, n’hi ha fins i tot que evolucionen amb nosaltres, o que els fem nostres. Un llibre és un refugi per la part més íntima d’un mateix. Per això, trobar llocs on els cuiden i te’ls mostren, on es mima el llibre i s’hi pensa, on es vol compartir el que diuen i el que son, on no només es ven el llibre, sinó que s’hi vol compartir també la lectura, és una petita gran troballa. I n’hi ha, és clar que n’hi ha. ...

Després d’una mica més de vuit anys escrivint aqui (i més de nou des d’un antic) és moment de renovar el blog. El nou disseny és més lleuger i més centrat en cada un dels textos, en el contingut, perquè aquesta és la idea original d’un blog: la conversa i l’intercanvi d’opinions, la publicació de les idees. En un mitjà en que la informació i les distraccions demanen la nostra atenció arreu, cal treure tot el profit de la interfície minimitzant-la, posant-la a fer just allò que toca i quan toca, d’ací la netedat del nou disseny. ...

En Pere ha publicat dues petites joies sobre la convivència entre religió i ciència, que partint (sembla) de punts de vista contraposats, es complementen meravellosament: El científic no pot deixar perdre la capacitat de sorprendre’s, de trobar coses més enllà del seu coneixement. El religiós ha de veure el món com és, no interpretar-lo mitjançant el dogma i la literalitat. Tancar-se en les pròpies idees i visions del món, voler que tot quadri amb les nostres idees preconcebudes, ens allunya de poder veure les coses com realment són: un conjunt inabastable, pendent de descobrir gairebé en la seva totalitat, i amb múltiples lectures, però a diferents nivells. ...

Totalment d’acord amb el que diu en Félix Ares, director del Kutxaespacio de la Ciencia, avui a El País: […] Facebook está creando islas de conocimiento que se parecen mucho a una secta, porque sólo se habla con los que tienen tus mismas ideas. Lo bueno es la hibridación de ideas, hablar con los que piensan cosas diferentes. Ell cita Facebook, però es pot estendre a qualsevol xarxa social que t’ajudi a “filtrar” continguts o idees afins o semblants a les teves. ...

Breu: Qui ho diria, que de vegades la política, la literatura i la informàtica estiguin tant a prop: si “La servitud voluntària” d’Étienne de la Boétie reflecteix d’allò més bé l’ideari del software lliure, “El príncep”, de Maquiavel, sembla que sigui la guia d’actuació de determinades megacorps. Caldrà fer-hi una rellegida.

Arrel de l’assumpte de les caricatures, vaig llegir ahir un post del blog d’en Vicent Partal on s’alegrava de la feina feta i dels ponts que es podien crear entre persones i cultures parlant tranquilament. Alguns dels comentaris del mateix post, en canvi, eran una altra cosa. Una de freda i una de calenta. I en aquest mateix blog, m’he trobat un comentari que també està publicat com un post a un altre blog, i que parla de la intransigència (o dels intransigents, en aquest cas). ...

Llegint “El origen perdido",de Matilde Asensi, vaig trobar-me la idea d’una llengua primigènia, mare de totes les altres, lligada directament a la estructura del cervell humà. Aquesta mateixa idea la vaig trobar també a “Snow Crash”, de Neal Stephenson. Què curiós, una llengua lligada directament a l’estructura del cervell i que, per tant, pot accedir a les estructures més internes d’aquest. Això, però, no son pas ocurrències novelesques dels autors dels llibres, sino que son idees basades en teories cientí­fiques (la hipòtesi monogenètica). Llegint “En busca de la lengua perfecta”, d’Umberto Eco, trobo els intents que s’han fet mitjançant aquestes teories per trobar quina pot ser la llengua original de la humanitat o, si més no, d’aproximar-s’hi. D’altres, però, també han buscat sistemes de comunicació universals o perfectes, com per exemple Ramon Llull, que va idear un sistema per convertir musulmans i jueus, o el seu contemporani jueu, Abraham Abulàfia, cabalista que pretenia trobar la llengua original de Yahvé consignada a les permutacions de les lletres de la Torah. I a Abulàfia i la seva càbala me’l torno a trobar a “La derrota de l’àngel”, d’en Villatoro, sense oblidar que és qui dóna nom a l’ordinador d’un dels protagonistes d’"El pèndol de Foucault”, també d’Umberto Eco… ...