Llibres

Llegir és moltes coses. Llegir ens distreu, ens ensenya, ens fa pensar, ens fa riure, plorar o enfadar-nos, ens planteja dubtes i que qüestionem coses, ens aporta idees i ens obre portes arreu. I sembla senzill: només necessitem un llibre, oi? No. També necessitem temps i criteri: Temps, perquè la lectura no es pot fer a salts o a trossos si la volem gaudir treure-li suc Criteri, perquè hem de decidir què volem llegir, a què li dediquem la nostra atenció, i a quines idees ens exposem o hi volem pensar. I aquestes dues coses, temps i idees, són precisament algun dels béns més preuats que tenim a les nostres vides: el temps que no torna, i que millor no malgastar, i les idees, que defineixen qui i què som, i com actuem. ...

El temps, els anys, les edats, només son nombres sense solta ni volta, les coses més importants de la vida no es poden comptar. L’amor, el dolor, la por, la felicitat, què vols comptar, aquí? Només has de fer el cor fort mentre t’hi capbusses. — El calamar gegant, Fabio Genovese, Ed. del Periscopi, 2021, pàgina 54 Això és una veritat immutable, real, gran com un temple grec sobre una roca: venim a viure, no a mirar com vivim o a comptar el què fem. I cal tenir-ho present sempre, i més en la nostra societat tecnificada, observada i mesurable. ...

Un llibre ens fa aprendre, viatjar, evadir-nos, riure, plorar… és també un objecte que palpem, que lliguem a la nostra vida, que ens porta records de moments i ens evoca sensacions, n’hi ha fins i tot que evolucionen amb nosaltres, o que els fem nostres. Un llibre és un refugi per la part més íntima d’un mateix. Per això, trobar llocs on els cuiden i te’ls mostren, on es mima el llibre i s’hi pensa, on es vol compartir el que diuen i el que son, on no només es ven el llibre, sinó que s’hi vol compartir també la lectura, és una petita gran troballa. I n’hi ha, és clar que n’hi ha. ...

A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianimse que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai; un per al qual la història és simplement la crònica de ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats, un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat de la qual els morts no tenen accions. L’amenaça d’aquest provincianisme és que tots, tots els pobles de la terrra, podem ser provincians junts; i els que no s’acontentin de ser provincians només poden ser ermitans. ...

El secret de les muntanyes és que les muntanyes simplement existeixen, com jo; les muntanyes es limiten a existir, i jo no. Les muntanyes no tenen “significat”, són significat. Les muntanyes són. El sol es rodó. Jo vibro amb la vida, i les muntanyes vibren, i quan ho sento, compartim aquesta vibració. Tot això ho entenc no racionalment, sinó de cor, i també sé com n’és, d’inútil, intentar copsar el que no es pot expressar, sabent que quedaran les paraules quan ho torni a llegir un altre dia. ...

L’estiu ja està avançadet, si, però sempre és bon moment per llegir, oi? Si a aquestes alçades encara no teniu lectura estiuenca i us agrada la ciència-ficció, us deixo uns quants llibres de ciència-ficció que he llegit últimament i que he trobat interessants: La historia de tu vida, de Ted Chiang Un recull de contes de temàtica diversa, on es combinen l’enginyeria, la història, l’arquitectura, els mites antics, el llenguatge i la nostra humanitat més profunda per donar vida a uns relats impossibles i alternatius, però alhora profundament atractius i versemblants. Molta ciència i molt bona literatura. Luna nueva, d’Ian McDonald Un ritme ràpid i entretingut, una visió de la colonització de l’espai fora de les èpiques de naus. El món és brut, s’aprofita dels dèbils i, si no tens cèntims, t’has d’espavilar com siguis. Les lluites, a diferents nivells, entre els grans imperis econòmics lunars en un futur potser no gaire distòpic. La trilogia El recuerdo del pasado de la Tierra, de Liux Cixin que potser coneixeu més pels títols dels tres llibres: El problema de los tres cuerpos, El bosque oscuro y El fin de la muerte El primer volum em va costar (no sóc gaire de jocs), però els altres dos van pujar el nivell. Al final, tot un viatge èpic pel futur de la humanitat i de l’univers. I unes idees interesantíssimes sobre la nostra candidesa a l’espai, i sobre tot el que ens queda per saber. El de menys, una mica forçats alguns personatges com a fil conductor. Però paga la pena. El cuento de la criada, de Margaret Atwood Heu vist la sèrie? Jo no, però el llibre es mereix la seva lectura: com tota idea pot esdevenir un malson, qualsevol acte una petita resistència i com tot sistema s’acaba podrint i caient. Una visió puntual d’una història personal que reflecteix un moment de tot un país traslladable a qualsevol totalitarisme. El zoo de papel, de Ken Liu Un recull de contes de diversa temàtica, alguns de pura ciència-ficció, d’altres històries màgiques d’herència xinesa, passant per passats alternatius. El món i les seves històries son més amples que la nostra tradició cultural, i val la pena fer-hi un cop d’ull. Es gaudeix.

–Si te llevas un libro a un viaje -le había dicho Mo cuando introdujo el primero en la caja- sucede algo muy extraño: el libro empezará a atesorar tus recuerdos. Más tarde, te bastará con abrirlo para trasladarte al lugar donde lo leíste por vez primera. Y con las primeras palabras recordarás todo: las imágenes, los olores, el helado que te comiste mientras leías… Créeme, los libros son como esas tiras de papel matamoscas. A nada se pegan tan bien los recuerdos como a las páginas impresas. ...

Quan va sorgir la impremta, les opcions tècniques eren limitades, i així va ser durant uns segles: els tamanys podien ser més diferents, però les opcions de caixa, color i gravats no eren gaire amples. Després (bastant després, posem-hi potser algun centenar d’anys) va venir l’evolució tècnica i hem pogut gaudir d’una explosió de dibuixos, fotos, dissenys, colors i tipografies als llibres, s’ha establert tot un nou llenguatge i noves propostes i formats han aparegut, a l’abast de gairebé tothom. ...

Nicholas Carr argumenta a The ebook equilibrium que la cultura del llibre (en paper o digital) no és la cultura de l’ordinador. Per Carr, tot i el fons social de la lectura, llegir és un acte eminentment privat i personal, una relació llarga i profunda amb el text, que ha d’estar lliure de distraccions i d’interrupcions i imposicions d’altres indústries. Hi estic d’acord. Gegants com Amazon, o d’altres com FNAC i similars no son sinó venedors que intenten maximitzar el número de vendes de llibres o “productes culturals” indicant suggerències o proposant models de consum sense sentit per un lector, sense importar la qualitat del llibre o el que això pugui suposar. De fet, formats electrònics com els lectors de pantalles de tinta electrònica de 6 polzades en blanc i negre poden suposar una estandardització dels llibres (mateix format i possibilitat gràfica, amb la consegüent reducció en costos de distribució), el que acabaria també amb el llibre-objecte, pensat no només com un text, sinó com un conjunt de sensacions (paper, enquadernació, il·lustracions). ...

Tenim un llibre, ja sigui en paper o electrònic. El llibre, en la seva forma més elemental, el podem veure com un text que ens dóna informació. Ara agafem la teoria de la informació de Shannon, que estudia la comunicació de dades per un canal, el que l’afecta, com millorar-la, etc. Molt simplificadament, ens diu que la comunicació s’estableix entre dos elements (emissor i receptor) a través d’un canal. ...