Llibres

Llegir és moltes coses. Llegir ens distreu, ens ensenya, ens fa pensar, ens fa riure, plorar o enfadar-nos, ens planteja dubtes i que qüestionem coses, ens aporta idees i ens obre portes arreu. I sembla senzill: només necessitem un llibre, oi? No. També necessitem temps i criteri: Temps, perquè la lectura no es pot fer a salts o a trossos si la volem gaudir treure-li suc Criteri, perquè hem de decidir què volem llegir, a què li dediquem la nostra atenció, i a quines idees ens exposem o hi volem pensar....

El temps, els anys, les edats, només son nombres sense solta ni volta, les coses més importants de la vida no es poden comptar. L’amor, el dolor, la por, la felicitat, què vols comptar, aquí? Només has de fer el cor fort mentre t’hi capbusses. — El calamar gegant, Fabio Genovese, Ed. del Periscopi, 2021, pàgina 54 Això és una veritat immutable, real, gran com un temple grec sobre una roca: venim a viure, no a mirar com vivim o a comptar el què fem....

Un llibre ens fa aprendre, viatjar, evadir-nos, riure, plorar… és també un objecte que palpem, que lliguem a la nostra vida, que ens porta records de moments i ens evoca sensacions, n’hi ha fins i tot que evolucionen amb nosaltres, o que els fem nostres. Un llibre és un refugi per la part més íntima d’un mateix. Per això, trobar llocs on els cuiden i te’ls mostren, on es mima el llibre i s’hi pensa, on es vol compartir el que diuen i el que son, on no només es ven el llibre, sinó que s’hi vol compartir també la lectura, és una petita gran troballa....

A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianimse que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai; un per al qual la història és simplement la crònica de ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats, un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat de la qual els morts no tenen accions....

El secret de les muntanyes és que les muntanyes simplement existeixen, com jo; les muntanyes es limiten a existir, i jo no. Les muntanyes no tenen “significat”, són significat. Les muntanyes són. El sol es rodó. Jo vibro amb la vida, i les muntanyes vibren, i quan ho sento, compartim aquesta vibració. Tot això ho entenc no racionalment, sinó de cor, i també sé com n’és, d’inútil, intentar copsar el que no es pot expressar, sabent que quedaran les paraules quan ho torni a llegir un altre dia....

L’estiu ja està avançadet, si, però sempre és bon moment per llegir, oi? Si a aquestes alçades encara no teniu lectura estiuenca i us agrada la ciència-ficció, us deixo uns quants llibres de ciència-ficció que he llegit últimament i que he trobat interessants: La historia de tu vida, de Ted Chiang Un recull de contes de temàtica diversa, on es combinen l’enginyeria, la història, l’arquitectura, els mites antics, el llenguatge i la nostra humanitat més profunda per donar vida a uns relats impossibles i alternatius, però alhora profundament atractius i versemblants....

–Si te llevas un libro a un viaje -le había dicho Mo cuando introdujo el primero en la caja- sucede algo muy extraño: el libro empezará a atesorar tus recuerdos. Más tarde, te bastará con abrirlo para trasladarte al lugar donde lo leíste por vez primera. Y con las primeras palabras recordarás todo: las imágenes, los olores, el helado que te comiste mientras leías… Créeme, los libros son como esas tiras de papel matamoscas....