Llibres

Llegint “El origen perdido",de Matilde Asensi, vaig trobar-me la idea d’una llengua primigènia, mare de totes les altres, lligada directament a la estructura del cervell humà. Aquesta mateixa idea la vaig trobar també a “Snow Crash”, de Neal Stephenson. Què curiós, una llengua lligada directament a l’estructura del cervell i que, per tant, pot accedir a les estructures més internes d’aquest. Això, però, no son pas ocurrències novelesques dels autors dels llibres, sino que son idees basades en teories cientí­fiques (la hipòtesi monogenètica). Llegint “En busca de la lengua perfecta”, d’Umberto Eco, trobo els intents que s’han fet mitjançant aquestes teories per trobar quina pot ser la llengua original de la humanitat o, si més no, d’aproximar-s’hi. D’altres, però, també han buscat sistemes de comunicació universals o perfectes, com per exemple Ramon Llull, que va idear un sistema per convertir musulmans i jueus, o el seu contemporani jueu, Abraham Abulàfia, cabalista que pretenia trobar la llengua original de Yahvé consignada a les permutacions de les lletres de la Torah. I a Abulàfia i la seva càbala me’l torno a trobar a “La derrota de l’àngel”, d’en Villatoro, sense oblidar que és qui dóna nom a l’ordinador d’un dels protagonistes d’"El pèndol de Foucault”, també d’Umberto Eco… ...

Fa un temps vaig llegir “El origen perdido”, de Matilde Asensi. Sense entrar en gaires consideracions més, el llibre no em va produir ni fred ni calor, un best seller més, que barreja ingredients a l’ús: unes gotetes de joventut, un imperi perdut i exòtic (l’inca), del qual encara queden restes, tant arqueològiques com culturals, i uns quants tocs de misteri més o menys coneguts (el mapa de Piri Reis, el possible significat dels quipus…) Com dic, ni fred ni calor. No semblava més que el producte d’una escriptora que s’ha documentat (amb més o menys fortuna) i que hi ha posat imaginació de la seva part. ...

A punt d’agafar vacances, qui més qui menys pensa en sortir o fer un viatge, conèixer d’altres terres i altra gent, tot i que no sempre ho podem fer. Viatjar, tant geogràfica com temporalment, ho podem fer també sense moure’ns de la cadira, amb un bon llibre a les mans. Aqui van unes quantes referències, per si voleu provar-ho. Totes aquestes tenen en comú que no només relaten un viatge o descriuen unes terres, també parlen de la gent que hi viu i dels fets, descriuen canvis i mostren opinions i sentiments dels autors, no són (per sort) simples guies de viatge: ...