La geografia no tiene sentido sin aquellos que la habitan.

— Escoltat a un programa de RTVE

Cert. Les geografies humanes, els paisatges que creem, no tenen sentit sense qui els habita, qui els ha creat. Sense les persones i sense la seva memòria, es perd el sentit de perquè en algun lloc s’hi conrea una cosa i no una altra, perquè hi ha un castell aquí o una fàbrica allà, perquè un carrer és recte o és tort, o té un nom o un altre, o perquè hi ha un camí o una masia perduda.

Si perdem la gent que hi viu, la geografia es transforma en una postal, en una imatge per veure, però no en un lloc on anar-hi.

Ho vivim arreu: es despobla el camp, es gentrifica la ciutat. Oblidem qui som si canviem de paisatge o ens el canvien, tant el físic com l’humà. I si es perden les particularitats, tot s’uniformitza, tot és el mateix. Durant un temps semblarà diferent, però sense els qui imprimien un caràcter i una manera de ser, tot acabarà semblant el mateix.

Geografies buides, memòries perdudes convertides en una foto per fer, en un punt en el mapa. Però com els mapes, que indiquen el camí o senyalen on son les coses però son només representacions més o menys reeixides del territori, passaran a ser una representació d’allò que van ser, un decorat o, en el pitjor dels casos, un poble Potemkin.

Necessitem un territori viu, poblat, amb memòria, per tenir unes arrels. Arrels des d’on créixer, no per estar lligats. Memòria per saber perquè som com som… però també per poder canviar i evolucionar.

Sí, la geografia no té sentit sense aquells que l’habiten.

–Si te llevas un libro a un viaje -le había dicho Mo cuando introdujo el primero en la caja- sucede algo muy extraño: el libro empezará a atesorar tus recuerdos. Más tarde, te bastará con abrirlo para trasladarte al lugar donde lo leíste por vez primera. Y con las primeras palabras recordarás todo: las imágenes, los olores, el helado que te comiste mientras leías… Créeme, los libros son como esas tiras de papel matamoscas. A nada se pegan tan bien los recuerdos como a las páginas impresas.

—Corazón de tinta, Cornelia Funke

I és veritat. Quan s’arriba a vacances, època per a la qual ens guardem aquells llibres que no hem pogut llegir la resta de l’any, ens emportem el llibre-objecte, el de paper, i potser també l’electrònic, més còmode, més lleuger, amb més capacitat… però més impersonal.

Agafes un llibre de paper de fa anys, gastat pel temps, i et transporta a allà on el vas llegir, a quan el vas llegir: es barregen els records del llibre amb els records personals: el llibre és un lloc més de la teva vida.

Per aquells a qui ens agraden els llibres, això és molt important, insubstituïble. El llibre de paper, doncs, no desapareixerà mai, perquè sempre el lligarem a algun record: potser ja no carretejarem tants llibres com abans, però sempre n’hi haurà alguns dels que no ens desprendrem. Ja ho deia fa un temps: “La galàxia Neumann complementarà i ampliarà la galàxia Gutenberg, li donarà nous llenguatges i possibilitats, però no la farà desaparèixer”.

Comments:

Recull d’articles (20) | I ara… què? - Aug 0, 2016

[…] vell company dels bits, parla de llibres. Però no en plan crítica, sinó dels llibres físics, i de com ens poden transportar de mil formes […]