Amb les mesures establertes pel control de la COVID, el mòbil s’ha fet més imprescindible que mai: control del passaport COVID, lectura de codis QR, aplicacions radar, avisos… tot s’hi amb ell. No és imprescindible (podem portar el passaport en paper, es podria consultar la carta en paper ara que ja sabem que no es transmet per aquests superfícies ni cal rentar-ho tot com en la primera onada), però és més fàcil i còmode fer-ho al mòbil. ...
A voltes amb la seguretat en un món digital cada vegada no ja més interconnectat, sinó més independent de nosaltres i alhora més extractor de les nostres dades. Uns serveis extractors (xarxes socials, proveïdors de serveis digitals i físics) més interconnectats entre ells i que ens fan més vulnerables quan tenen fuites o robatoris de dades, perquè en el món digital, nosaltres som les nostres dades: les que posem i les que se’n dedueixen de quan, com i on les posem. ...
El mètode més habitual per securitzar una web, una aplicació o un ordinador acostumen a ser els passwords. És el mètode de seguretat digital nadiu per defecte: es basa en alguna cosa que sabem, en el coneixement. Però per més que els guardem encriptats i en fitxers protegits o es donin consells per crear-los molt segurs, els passwords son la baula més dèbil de la cadena de la seguretat: la gent acostuma a fer-ne servir els mateixos, o no vigila gaire on els posa (phising o tècniques d’enginyeria social per aconseguir-los). ...
Portem a la butxaca un petit ordinador que deixa rastre de tot el que fem i allà on estem gairebé sense adonar-nos-en: es tan còmode, tan fàcil fer-lo anar i posar-hi i provar coses, que no ens adonem de l’espia que pot ser. A mesura que ha passat el temps, els telèfons mòbils han guanyat en capacitat i possibilitats, però també en consum energètic (algú recorda aquells mòbils -no smartphones- als que la bateria els durava una setmana?) i hem sacrificat privacitat i anonimat. ...
És llaminer seguir les novetats que s’han presentat al MWC… aparells , complements, serveis, esquemes, idees: tota la potència d’una indústria que té molt camí per córrer i per créixer, i que sembla que ha sabut trobar, com cap, l’equilibri entre l’economia de l’abundància de la xarxa (serveis) i l’economia de l’escassetat del món real (recursos finits), tot generant la necessitat de nous aparells en base al disseny i les possibilitats de fer-los anar. ...
Facebook llença Facebook Home, el seu no-telèfon que fa de telèfon. Jugada interessant des del punt de vista de l’empresa d’en Zuckerberg: sense grans inversions en desenvolupament, es col·loca gairebé al mateix nivell que Google amb Android i Apple amb iOS. La interfície amable de Facebook Home no està dirigida a un públic professional: està dirigida als milions de persones que usen Facebook per connectar, jugar, publicar, mirar notícies… per als milers de persones per a qui la Internet és Facebook, com n’hi ha per a qui és Google. Aconseguir una part important del pastís d’atenció de l’usuari, tenir-lo sense connectat, rastrejar-lo, ser la interfície de connexió d’un dispositiu gairebé sempre connectat permet el perfilat perfecte de l’usuari: un caramel massa llaminer com per deixar-lo perdre. ...
És ben veritat que de vegades les necessitats fan estranyes parelles. Firefox OS n’és fill d’una d’aquestes. La Fundació Mozilla segueix incansable la seva lluita per una xarxa neutral, d’estàndars i de codi obert, i entra de plè en un dels entorns on estava una mica coixa: el mòbil. El futur que li pugui tenir aquest nou sistema operatiu per als mòbils, la penetració a mercat dels telèfons que el portin, o les zones geogràfiques on es distribuirà son una altra cosa; la llibertat per als usuaris o el rendiment o la idoneïtat de la solució (webapps, càrrega, treball offline, rendiment, cobertura, per citar-ne alguns) en serà una altra. ...
L’anunci del Firefox OS per mòbils (encara que siguin de baixes característiques) al MWC fa un parell de dies, l’esperat Ubuntu for phones, o el nou Windows Phone, ja a mercat, sembla que han de portar una mica d’aire fresc al món dels mòbils, dominat per Android i iOS, que han escombrat vells actors com Blackberry, Symbian o el gairebé oblidat i mai reeixit webOS. Si realment serà així o no, si reeixiran en la lluita amb els establerts ja es veurà més endavant (de dubtes no en falten: des de mercats madurs per noves ofertes, fins l’ecosistema d’aplicacions que tindran -la gent ho volem tot a tot arreu- , passant pels canals de distribució, el suport, el rendiment o el funcionament de les interfícies), i promet ser una competició interessant. ...
La multitasca ens goberna. Ens valorem per la capacitat de portar diferents temes i tasques alhora, simultàniament, i ens regim per la velocitat i el canvi entre tasques, entre el control de diferents conjunts d’informació alhora i el pas de l’un a l’altre en un moment. Immediatesa i visió de conjunt, flexibilitat. Sona bé. Però aquesta immediatesa, aquest pas continu d’un tema a un altre amaga o no permet, moltes vegades, una reflexió més tranquil·la, més profunda: no tenim prou temps per valorar tots els pros i contres, perquè ja hi ha un altre tema en cua cridant a la porta, demanant la nostra atenció. ...
Com sempre que es desvetllen els misteris, la solució sembla òbvia: perquè s’havia d’embolicar Google amb històries de hardware que no li van directament? Perquè havia de competir en un mercat que no és el seu? Ben mirat, la solució escollida és més pràctica, elegant i congruent amb la línia de l’empresa. Google es basa en la cerca, en la xarxa, en la relació entre la informació i les persones i ara ja també entre les persones, potencia tot això, ho facilita i en treu rendiment. Google proporciona una experiència suau en xarxa, una potenciació de les capacitats pròpies explotant les dades, facilitant-hi l’accés. ...