La imatge de la Terra presa des de la càpsula Orion camí de la Lluna és preciosa: el pàl·lid punt blau, que deia Sagan¹, en tota la seva majestuositat.

Les dues aurores i la llum zodiacal al voltant de l’esfera, Àfrica i la Península Ibèrica, Sud-Amèrica a la part superior dreta, tot puntejat de les llums humanes, visibles des de ben lluny. El nostre meravellós petit planeta rodó. Ara què, terraplanistes? Busqueu-vos teories per desmentir això… si podeu!

Posats a desmentir, o a desmuntar visions equivocades, el pol sud queda a la part superior de la imatge, i al revés, el nord (l’aurora inferior), a la part de baix: res a veure amb els mapes i projeccions a què ens han acostumat, amb el nord adalt. Nord i Sud son relatius, des de l’espai. També haurien de ser-ho a la Terra i des de terra.

Tant de bo algun dia ho entenguem així tots (o, si més no, la majoria).

De moment, aquí, estem pendents no del retorn d’aquest coet, sinó del llançament d’altres, que poden deixar un país estèril com la Lluna.

Tornem a la Lluna.

Tornem a la Lluna? No n’estic segur.

No em malinterpreteu, no sóc terraplanista ni dubto que al 1969 s’hi va arribar.

El que dubto és qui torna a la Lluna: és tota la Humanitat, o només els nord-americans?

El que és una fita tecnològica i científica, una posada al dia llargament esperada i, potser, l’inici del retorn a l’espai, queda totalment embrutada per l’aspecte polític i internacional per la política de Trump i la seva colla, i per l’actitud respecte la ciència d’aquest govern americà.

Son les primeres passes per posar, diuen, una base a la lluna. De la humanitat? No. Tal i com van, dels americans i qui els segueixin. I no per expandir fronteres del coneixement i ser una espècie multi-planetària: per arrencar la mineria espacial, per ser una nació multi-planetària (i monorracial, si segueixen així).

En comptes d’una carrera espacial unida, de totes les nacions, contra el desconeixement, els misteris i els reptes tecnològics que hi ha al davant, tenim una carrera espacial polititzada, un a-veure-qui-es-el-primer entre americans i xinesos (que, a la callada, van fent feina). I Trump, que no pot permetre que ningú sigui més que ell, dóna ordres i obre una mica l’aixeta del pressupost per ser els primers. Mentrestant, redueix el pressupost de ciència, tanca la NOAA, desdibuixa la NASA, ataca les universitats i dona el pressupost a Musk i Bezos per privatitzar la indústria espacial, clar que si.

Què en pensarien Carl Sagan o Asimov, per citar un parell de figures ben conegudes, si ho veiessin? Ja podem oblidar visions ben intencionades i somiadores com Interstellar, El Marcià o Projecte Hail Mary, amb la ciència unint les nacions de la Terra en un objectiu comú (a la desesperada, d’acord). El que tenim, o cap a on sembla que anem, és cap a una reedició de les Companyies d’Indies, Estats Lliures (com el de l’infame Congo Belga), les haciendas o qualsevol altre invent per guanyar cèntims a cabassos… uns quants només.

Dit això, seguim amb ganes la tornada de la Lluna, el llançament de les Artemis III i IV, i el del Programa Chang’e xinès, els avenços indis i brasilers i el peu ferm que Europa també va posant a l’espai. Però tant de bo tot això s’unís en un sol programa mundial. Tant de bo el que costa quatre dies de bombardeigs a l’Iran o la presència militar xinesa marítima es dediquessin a l’exploració espacial.

El que no es faci així, son cops de nacionalisme i política militar i econòmica disfressats d’avenç i exploració espacial, i una cursa poc eficient en termes econòmics i d’ampliació del coneixement per a tota la Humanitat.