Noosfera

El món dels blogs ja fa temps que té una mala salut de ferro o, si ho volem mirar d’una altra manera, que ha perdut la seva raó inicial de ser. De l’esperit de la conversa global i el fet de tenir una veu pròpia a la xarxa, es va passar a una olla de grills on tothom aprofitava la tecnologia dels blogs per ser un canal continu d’emissió o intentar ser un mass media (i fins i tot monetitzar-ho), el que va crear una blogorrea que desdibuixava i deslluïa la idea inicial. Després varen arribar els microblogs, les xarxes socials, el tuits i la necessitat de ser superstars, i es va confondre el tenir una veu pròpia amb tenir una opinió per a tot (i pensar que sempre tenim coses interessants a dir), i d’aquí, a la necessitat de radiar-ho tot. ...

Associem internet, o tot allò al voltant de la xarxa, com una cosa moderna, sense edat, en contínua renovació, sempre actual. Els colors, la brillantor de les pantalles i les pàgines i les aplicacions, la constant renovació de la imatge fa que no es vegi res mai antic: quan de temps fa que no heu vist una pàgina vella, d’aquelles amb fons blanc, text negre i enllaços blaus? Molt. I les xarxes socials i les empreses que hi ha darrere també es pugen al carro, perquè és clar que ven més una imatge nova i moderna que no pas una d’antiga. ...

Tothom parla del metavers, però encara no sabem ben bé què és ni com ens afectarà. No seràn ulleres de realitat virtual, ni versions modernes de Second Life, ni granges d’humans jugant a jocs 3D, enganxats a mons imaginaris, ni només blockchain o criptomonedes o NFTs absurds. Potser hi haurà coses d’aquestes, però no serà només això. Encara s’està construint, i no hi ha res definit. Pals de cec d’empreses i governs, i milions i milions invertits en endur-se l’aigua cap al molí propi, propaganda i molt de fum, intents de posar-se a la capçalera de no sabem encara què, de no perdre no sabem quin tren. ...

La xarxa ja no és la gran conversa global que havia de ser. Web 2.0, xarxes socials, microblogging, agregadors de notícies… informació i contacte a tothora, sempre disponible per consumir, sí. Quina porció d’aquesta informació és original? Moltes vegades sembla que la informació inicial que es publica en un lloc es difón repetida fins a la sacietat: això té l’avantatge de la rapidesa, la immediatesa, però fins a quin punt això no ens priva de criteri i de reflexió? Molts mitjans suposadament seriosos s’han apuntat a la moda de la repetició sense criteri, i això devalua la qualitat de la informació oferta: qui contrasta allò que arriba, si s’ha de ser el primer en publicar-ho? ...