Politica

Que el govern no acaba d’entendre gaire bé com funciona l’economia d’internet, com es generen visites i per tant beneficis econòmics a base d’anuncis (o, fins i tot, es construeix una base de solvència i confiança editorial si resulta que t’enllacen prou sovint), ja és una cosa sabuda. En el seu moment la Llei Sinde ja va causar furor i ara el govern torna a lluir-se amb el cánon AEDE. Algunes opinions il·lustratives com les de Versvs, Antonio Ortiz a Xataka, Enrique Dans o Ricardo Galli no estan de més. ...

Si d’una banda entenem que fins i tot l’inútil (des d’un punt de vista de rendiment econòmic immediat) pot tenir utilitat, i que no tot cal mesurar-ho en termes de benefici de capital, de comptes de deure i haver; de l’altra si que podem entendre que de tot podem esperar un rendiment treure un benefici i una utilitat, fins i tot invertir els termes: hi ha casos útils que son inútils al final (si més no, contraproduents). ...

En un article recent a Time, Kaplan reivindica el retorn de la geopolítica tradicional, lligada als blocs, els interessos nacionals, els recursos naturals i la força militar. Parla d’equilibris, de blocs, d’àrees d’interès, d’aliances, i de països totalment en crisi (en guerra) interna, de com tot això no marxa i que moments històrics com la Unió Europea poden no ser la norma. Tot un tractat ràpid de geopolítica clàssica per treure’ns la bena dels ulls als il·lusos que se’ls hagi acudit pensar en el triomf de la democràcia arreu del planeta, en l’exemple europeu a seguir o en en les qualitats regeneradores, internacionalitzadores i pacificadores de la xarxa. ...

Diuen que quan es perd una llengua s’apaga una manera de veure el món, una manera d’entendre’l i d’explicar-lo. Segurament també quan tanques una manera d’explicar-lo, un altaveu públic d’una llengua, li poses una mordassa, l’empobreixes i la debilites. El tancament d’emissions de RTVV (televisió i ràdio) és un cop per a la gent que hi treballava i és un cop dur a un projecte de país i de cultura que cada vegada sembla tenir menys lloc en l’agenda dels actuals governants del País Valencià. ...

El pressupost i la disponibilitat de fons en un projecte no son, ni de lluny, garantia que tot sortirà bé. És important, és clar. Però és encara més important per aconseguir l’èxit una bona programació de tasques, un bon equip i l’establiment d’uns objectius assolibles. Un article a Time i la newsletter de Experts Exchange sobre els problemes del lloc Healthcare.gov del govern americà son potser l’últim i un del més representatius dels exemples (des de pressupostos creixents fins a una pobre codificació, passant per una sembla que inexistent coordinació), però no l’únic. Recordeu la plana del [Senat](pais.com/tecnologia/2012/11/28/actualidad/1354095742_842570.html http://www.senado.es/web/index.html “Plana web del Senat d’Espanya”) i les dades sobre el que va costar? ...

Per a què serveix tota la potència d’emmagatzematge, càlcul i cerca d’organitzacions com la NSA? L’explicació clàssica és seguretat, lluita contra el crim, et al. Però després resulta que es descobreix el propietari de The Silk Road per un error d’ell mateix, o que no s’hagin detectat patrons ja coneguts (de comportament, relació, etc.) per identificar terroristes, per citar casos coneguts. Anem cada vegada més cap a una societat vigilada, i la vigilància contínua i la intrusió en la privacitat d’aquestes agències i les seves similars (algú pensa que Rússia, Xina, Iran, Austràlia o els europeus no tindran quelcom semblant?) semblen quelcom normal, o un mal menor com a símptoma, mentre el problema real és la intenció al darrere d’aquestes organitzacions i els seus mètodes: la opacitat i nul·la transparència, la contraposició entre fets i paraules no fa més que augmentar el descrèdit i la confiança dels governants o els grups de poder per part dels ciutadans. ...

El descrèdit de la classe política a les democràcies occidentals, que semblen presoneres de nepotismes i d’elits extractives, està posant cada vegada més a prova les nostres societats i els nostres sistemes de govern. Ja comença a fer temps que es demana la renovació de tot el sistema, l’obertura a mecanismes reals de participació i l’eliminació del tancament que el mateix sistema ha fet sobre si mateix (corrupció, irresponsabilitat, quotes per partits, control d’espais electorals als medis de comunicació, moviments per influir en el judicial per part del legislatiu, només per posar alguns exemples). ...

De fa un temps els nostres polítics parlen d’ajustar pressupostos i despesa, de tenir en compte manteniments i necessitats reals, de controlar la corrupció, d’obertura, transparència i govern participatiu, entre d’altres. El Papa de Roma també diu que li agradaria una Església dels pobres i sembla que es mostrarà inflexible amb la corrupció i d’altres mals, i fins i tot els xinesos sembla que també declaren les seves bones intencions en quant a tenir en compte el poble i les seves necessitats o fins i tot el medi ambient. ...

Els tipus impresentables que a sobre responen amb fatxenderia quan els hauria de caure la cara de vergonya em subleven. No m’explico com gent així encara pot viure amb tranquil·litat, com encara poden fer com si res o, fins i tot, fer broma en algun moment del que hagin pogut fer. Tipus corruptes, caradures, lladres, que encara demanen segons quin tractament de respecte i es senten ofesos en el seu honor, que apel·len a la justícia (ells!) quan se n’han estat fotent d’ella durant anys i que a sobre s’aprofiten del sistema que ells mateixos han espatllat per passar-nos per la cara la seva innocència. M’irriten, em molesten, m’enfaden, em fastiguejen. ...

El que ara es porta en gestió de ciutats és el concepte de ciutat intel·ligent: sensorització, recollida d’informació, processament intel·ligent, reducció del consum i optimització dels recursos… sona bé, oi? El concepte té els seus avantatges indubtables, però cal fer una inversió, és clar, i estem en temps una mica difícils per fer despesa, encara que el venguin com a gairebé revolucionari… Com ho podriem fer? Hi ha una solució, més barateta i que permetria encarrilar les coses cap aquí: gestors intel·ligents! Brutal, eh? Uns tipus que pensen més enllà dels quatre anys i en el bé comú. I encara més, societat intel·ligent: una ciutadania que no es deixa entabanar, proactiva i no reactiva, responsable de si mateixa. Revolucionari, ara si, eh? ...