Politica

És un dret constitucional i, sobretot, un deure moral. Després voteu vermell, verd, blau, taronja, rosa, blanc o nul, però aneu a votar. Feu sentir la vostra veu dins del sistema, i a partir de demà continuem parlant de com arreglar-lo.

I de què ens serviran les acampades? Idees inconnexes, discursos heterogenis, bones intencions, alguna idea fàcil… És un moviment apolític? No! És un moviment d’allò més polític, és clar. El que compta és que és apartidista, heus ací la diferència. El que compta és que la gent es mou, surt al carrer, fa veure el seu descontent, salta de la xarxa al carrer, al món físic, on es veu. I d’aquí als mitjans de comunicació, i encara es fa més visible. ...

Ahir em demanava perquè els soldats d’un país desèrtic com el Iemen porten uniforme de camuflatge de color verd… però potser tampoc no cal donar-hi gaires voltes: hi ha exèrcits que no son pas per defensar el país o per combatre en guerres, son exèrcits que serveixen únicament per controlar el país, per sotmetre’l a la voluntat del govern. I per això no cal gaire camuflatge, més aviat al contrari: com més es vegi la presència militar, més clar queda qui porta les regnes.

Avui exhaurim el nostre crèdit ecològic anual, i haurem de viure dels recursos naturals d’altres territoris o del nostre propi futur. Ara que es parla molt d’economia, deutes, crisis, etc., el concepte de deute ecològic exemplifica d’una manera molt gràfica com estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en termes d’ecologia. Per desgràcia, però, aquest concepte quedarà arraconat a nivell pràctic, polític i econòmic, al costat de la petjada hídrica, o d’un canvi en els sistemes de producció i consumició d’energia, en el transport o en el consum de recursos. No hi ha l’equivalent al Banc Mundial o al FMI per posar les piles als estats que no compleixin amb criteris d’ecologia. Tots aquestes despeses ecològiques s’externalitzen o, directament, no es quantifiquen, no es tenen en compte dintre del balanç d’actius i passius d’empreses i estats, i així ens va: s’exhaureixen els recursos de territoris a baix cost sense donar-los el valor real, el guany se l’emporta el mitjancer i no el productor. ...

Aznar critica la intervenció contra Gaddafi i l’anomena amic d’Occident. Incorrecció política, falcó de dretes, visió restringida, xoc de civilitzacions a destemps, defensor de la cristiandat i la moral occidental… posem-li els adjectius que volguem. Però el que fot és que a aquest home, dient aquestes bajanades, se li està pagant un sou d’ex-president gens menyspreable, i, ens agradi o no, en certa manera representa l’estat espanyol, i per tant, als espanyols. No es podria establir alguna mena de criteri per, com a mínim treure pensions per dir burrades? (ep, d’aquest i de qualsevol altre per l’estil) Cornuts i pagant el beure. Bravo.

Molt interessant la xerrada d’ahir al TerrassanTweets de José Antonio Donaire, Ernest Benach i Xavier Tomàs sobre política 2.0: es pot veure en streaming, o llegir les cròniques al mateix TerrassanTweets, al aTerrassa.cat, a ègar.cat o seguint #tntw al twitter, on la conversa continua. I què és això de política 2.0? Els ponents indicaven que encara no existeix, però potser això no és ben cert del tot: si que existeix: és mantenir un diàleg, escoltar, reflexionar, i tornar a dialogar. I després prendre decisions, però això ja és més 1.0, això no canvia. ...

Un article molt interessant sobre cinc lliçons de la crisi libia a Guerras Posmodernas. I no en falla cap. (via @perequintana)

Una bona mida de fins on arriba el canvi als països àrabs serà el paper de la dona en les seves societats: no es pot demanar democràcia i societats lliures i deixar mitja població al marge. La igualtat de drets és irrenunciable, i l’aplicació d’aquesta igualtat, també.

Les revoltes que semblava que havien de canviar el mapa polític del món àrab s’estan quedant aturades unes i directament anorreades les altres. Els èxits d’Egipte i Tunísia ens van portar a pensar que tot es podia aconseguir, però sembla que no hi haurà més canvis. Al Marroc, Mohamed VI ha promès canvis democràtics però segueix aferrat al trò (s’emmirallarà potser a la monarquia parlamentària espanyola? ), a Algèria fa dies que no se sent parlar gaire més de protestes, a Líbia Gaddafi està a punt de liquidar la revolta (liquidar, segurament, en un sentit més aviat literal, mentre els occidentals discutim i discutim ), a Bahrein el rei, amb ajuda de la casa de Saüd, ha sufocat la revolta xiïta (per molt que Hillary Clinton digui que va per mal camí ), i del Iemen tampoc se’n sent gaire cosa. ...

Interessant reflexió d’en Pere Quintana: de veritat estem preparats per situacions de risc o extraordinàries? Els nostres mitjans donen la talla oferint informació i opinions ben contrastades? De cara a la primera pregunta, els últims dies he sentit a responsables polítics dir que la situació de Japó no es pot produir aquí perquè allò eren condicions extraordinàries… no hauria de ser aquesta la situació per la que un s’ha de preparar? ...